Bellesa d'estels

Fa anys que, més per passió que per norma, jugo amb els meus alumnes d’escriptura a fer i desfer oxímorons. Ens endinsem en el concepte introduint primer l’antítesi i aviat compartim una definició comuna d’aquesta figura retòrica basada en la juxtaposició o unió de dos conceptes, paraules o unitats sintàctiques de significats oposats. Abans de proposar-los de recrear-s’hi, poso l’exemple de la calma tensa del meu estimat Xavi Sarrià, faig la broma típica sobre la intel·ligència militar i sempre acabo anant a petar a les vies obscures i lluents del Joan Margarit. Aquesta darrera és una de les tantes imatges colpidores del poema Horaris nocturns, l’únic text recurrent entre els exemples que empro als meus tallers, l’únic que no m’ha abandonat des dels meus inicis a l’Ateneu Barcelonès, el 2007. Serà perquè, com molts, em passo la vida dubtant i decidint, o que sento passar els trens, com escriu el poeta. Serà que la vida és això i que són pocs els grans escriptors que ens en fan adonar.

Si Horaris nocturns és l’antítesi feta poema, Pluja d’estels és l’oxímoron fet novel·la. La seva autora, la Laia Aguilar, és una de les escriptores que no ens podem perdre, perquè ens convida i gairebé obliga a dubtar, a decidir i, en definitiva, a viure.

Provinent del camp del guió televisiu –en què va treballar en sèries com Vent del pla, Infidels o Merlí– l’autora va gestar la novel·la a partir d’una idea curiosa que se li va girar com un mitjó: “Estava immersa en una novel·la on tenia una protagonista que estava escrivint el guió d’una pel·lícula”, em confessa. De cop, la pel·lícula es va fer novel·la i la novel·la original es va esmicolar com un embolcall innecessari. Assistim, doncs, a una obra gestada des dels personatges i l’estructura dels millors guions, una novel·la que, en comptes de ser llegida, pot ser mirada i gaudida des de la butaca de casa com si estiguéssim al cinema –això sí: veient una pel·lícula que sembla i és bonica però que ens la té guardada.

Llegint la història que la Laia ens proposa, una té la sensació d’enganxar-se irremeiablement a una trama tan simple com magistral, però sobretot té la certesa que l’argument –una trobada d’amics a una casa davant del mar– no importa tant com el conflicte i que el conflicte –a vida i mort, però pròxim i casolà– no importa tant com les persones que el viuen; sí, una té la impressió que les lletres conformen cossos massissos amb vides veraces, una veracitat basada en l’antinòmia. “A l’hora de crear sempre parteixo del treball dels personatges. M’agrada crear-los des de les contradiccions, més des dels defectes que no pas des de les virtuts, i preguntar-me en tot moment: quin és el seu punt vulnerable? Gràcies a ells, vaig poder abastar temes com les contradiccions que comporta la maternitat, la por a fer-se gran i assumir responsabilitats, l’amor amb totes les seves fissures o l’inevitable pas del temps, que no perdona. Volia que en tot moment el lector es fes una pregunta: què ha passat amb la Paula? On és? Per què no en parlen?”.

La Paula, que en paraules de l’autora és “el personatge absent i enigmàtic sobre el qual ronda tota la novel·la”, és com un Perseid: un meteor que cau i que, en entrar en la nostra atmosfera, s’il·lumina i ens il·lumina mentre es crema per complet. La Paula, el més desconegut i invisible dels personatges d’aquesta història coral, només té un desig a demanar, un desig que serà el centre del qual brollarà la paradoxa: mentre sense adonar-nos anem passant unes pàgines amables, creixen al voltant de la figura de la Paula l’espant i la feredat; mentre llegim, o mentre el llibre ens va llegint, a poc a poc però accelerant, una sospita esgarrifosa i fosca emergeix del que fins llavors ens havia semblat una beutat brillant i innocent, una boniquesa que l’escriptora degué anar regant amb la delicadesa dels poetes mentre se li dibuixava al rostre un somriure tan trapella com circumspecte. I ja no podem parar. I ja comencem a ser, com la resta de personatges, una mica més savis.

Tot plegat fa de Pluja d’estels una novel·la oxímoron. Bellesa escruixidora. Finesa inquietant. Suavitat colpidora. “He intentat escriure una novel·la intensa i emotiva. La intenció és que el lector o lectora comenci a llegir i no ho pugui deixar, que se senti abduït pels personatges i vulgui conviure amb ells.” Te n’has sortit, Laia. La teva novel·la, com la teva Paula, és una lectura breu i bonica com un estel fugaç: ens enlluerna, ens fa parpellejar i ens convida a desitjar. Per això mateix, però, ens deixa a les fosques, ens acosta a la mort, ens confronta i espavila. Llum i foscor, velocitat i fre, com la vida mateixa, tan eterna com efímera. Carpe diem, Pluja d’estels.