Foto: CBS
Les orelles del Zeus i l’Apol·lo s’ericen de sobte i els dos magnífics dòbermans s’alcen i es queden marcialment immòbils, un a cada banda de la gran butaca de l’estudi des d’on en Higgins els estava recitant, entusiasmat, el primer cant del Don Juan de Byron.
En Higgins es treu les ulleres, tanca el llibre —una edició raríssima de mitjan segle XIX, de la biblioteca privada del senyor Masters—, el deixa delicadament damunt l’escriptori i es queda assegut, quiet, mirant d’eriçar les orelles com els gossos. D’entrada no sent res, més enllà dels sons habituals de la nit de Hawaii, però al cap d’uns segons la seva oïda, ben entrenada durant els més de trenta anys de servei a les forces armades de Sa Graciosa Majestat, detecta una remor somorta que reconeix a l’instant: és el so de les rodes d’un vehicle trepitjant la grava del caminet del jardí de l’entrada principal. Esmola l’oïda: no se sent cap motor, el deuen haver apagat. Algú està intentant entrar a la finca sense que el sentin.
Apaga el llum de l’escriptori i surt de l’estudi. Sense encendre els llums del passadís, camina a les fosques —amb una agilitat inesperada en la seva figura rodanxona— fins a la porta d’entrada amb la seguretat de qui coneix la casa com si fos seva; els dòbermans el segueixen silenciosos, com dues ombres negres arrapades als seus peus. Sense fer soroll, entreobre la porta i la llum de la lluna s’escola impetuosa per l’escletxa, dibuixant un triangle vertical, blanc i perfecte, enmig de la foscor de l’estança. Aquella fulla de llum esberlant la negror li recorda una nit a la campanya de Birmània, quan era Sargent Major del Regiment d’Infanteria de West Yorkshire: després de tres esgotadores setmanes de travessa, estaven acampats als afores de Mandalay… però això és una altra història.
Al jardí, sota una rotunda lluna plena, en Magnum empenta amb penes i treballs els més de mil quilos del Ferrari 308 GTS; la nit és tan clara que en Higgins fins i tot pot comptar els guacamais blaus que decoren la discreta camisa d’en Magnum, voleiant sobre un cel vermell rabiós, a joc amb la carrosseria del Ferrari.
Amagant un somriure, en Higgins s’ajup i xiuxiueja als dos gossos: «Vinga, nois. Claveu-li un bon ensurt.» I, alçant el dit índex, els adverteix, ben seriós: «Però sense fer-li mal. Ni una queixalada, ja ho sabeu.» El Zeus i l’Apol·lo semblen assentir, esperen obedients que el seu amo obri una mica més la porta i arrenquen a córrer, bordant com esperitats.
En Higgins tanca la porta de seguida, s’hi recolza d’esquena i no pot contenir el riure mentre compta els segons fins que, des de fora el jardí, li arriba el crit de socors d’en Magnum: «Higgiiiiiiiiiins!»
