Tast editorial i sorteig

La Venus de les pells

Sortegem un exemplar d'aquesta novel·la eròtica i en llegim l'inici

Especial: Tast editorial i sorteig
Arxivat a: General, Nexum Edicions, La Venus de les pells, Pep Verger Fransoy, Tast editorial i sorteig, Leopold Von Sacher-Masoch
Ha sigut adaptada al cinema cinc vegades, ha servit d'inspiració per a cançons com Venus in Furs, de The Velvet Underground, i el cognom del seu autor, Leopold von Sacher-Masoch, va donar nom a una tendència sexual, el masoquisme. És La Venus de les pells, que publica per primera vegada en català Nexum Edicions amb traducció de Pep Verger Fransoy, una novel·la escrita l'any 1870 que explica la història (basada en les pròpies experiències i el fetitxisme de l'autor) de Severin von Kusiemski, un home fascinat per les dones dominants, i la seva relació amb Wanda von Dunajew, la Venus del títol, a qui pressiona per aconseguir que el tracti com al seu esclau, de maneres cada vegada més humiliants.

En llegim l'inici i en sortegem 1 exemplar. Per participar-hi només cal que ens envieu un mail (abans del 2 de març) amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected]
 

Foto: Catorze

 
Déu el va castigar i el va posar en mans d'una dona.
Llibre de Judit 16, 7


Gaudia d'una companyia encantadora.

Al meu davant, vora la massissa llar de foc renaixentista, s'estava asseguda Venus; no era pas una dona frívola i superficial que, sota aquest nom fictici, fes la guerra contra el sexe oposat, com mademoiselle Cleòpatra, sinó l'autèntica i veritable deessa de l'amor.

Seia en una butaca i havia encès un foc que crepitava i es reflectia en flames vermelles que li recorrien el rostre pàl·lid  d'ulls blancs, i, ara i adés, els peus quan mirava d'escalfar-los.

El seu cap, malgrat els ulls petris i apagats, era meravellós; però era tot el que li podia veure, perquè s'havia embolicat el cos marmori amb una gran pell, dins la qual s'arraulia tremolejant com una gata.

–No ho entenc –vaig exclamar–. Ja no fa gens de fred. Fa dues setmanes que tenim una primavera magnífica. Segurament està nerviosa.

–Gràcies per la vostra primavera –va respondre ella amb una veu baixa i dura, i immediatament després va esternudar divinament, dos cops seguits–, però no puc suportar estar-me aquí gaire temps més, francament, i començo a entendre...

–Què, estimada senyora?

–Començo a creure el que és increïble i a entendre el que és incomprensible. De sobte entenc la virtut de la dona germànica i la filosofia alemanya, i ja no em sorprèn que vosaltres, la gent del nord, no sapigueu estimar, i que ni tan sols tingueu la més mínima idea del que és l'amor.

–Però madame –vaig replicar, força molest–. Jo, sens dubte, no li he donat motius per...

–Oh, vostè... –La divinitat va esternudar per tercera vegada i arronsà  les espatlles amb una gràcia inimitable–. Per això sempre m'he mostrat benèvola amb vostè, i fins i tot he vingut a visitar-lo de tant en tant, encara que, a desgrat de totes les meves pells, sempre agafo un refredat. Recorda la nostra primera trobada?

–Com podria oblidar-me'n? –vaig fer–. Aleshores vostè duia els seus cabells exuberants amb rínxols castanys, i tenia la boca vermella i els ulls marrons, però l'he reconeguda de seguida pel perfil del seu rostre i per la seva pal·lidesa de marbre... Sempre portava una jaqueta de vellut d'un blau-violat enrivetada amb pell d'esquirol.

–N'estava enamoradíssim, d'aquesta peça de vestir, i es va mostrar terriblement submís.

–Vostè em va ensenyar què és l'amor. La seva manera despreocupada de retre-li culte em va fer oblidar dos mil anys.

–I li vaig ésser incomparablement fidel!

–Bé, pel que fa a la fidelitat...

–Malagraït!

–No pretenc reprotxar-li res. Vostè és una dona divina, però una dona al capdavall, i, com totes les dones, cruel en l'amor.

–El que qualifica de cruel –va replicar la deessa de l'amor amb vehemència–, no és altra cosa que l'element passional i l'amor espontani, que és allò que constitueix la naturalesa de la dona i fa que s'entregui quan estima i que estimi tot el que li agrada.

–Per ventura pot haver-hi per a un amant alguna cosa més cruel que la infidelitat de la dona que estima?

–Vaja! –va exclamar–. Les dones som fidels mentre estimem, però els homes exigiu a la dona fidelitat sense amor, i que s'entregui sense gaudir. I doncs, qui és cruel, la dona o l'home? Els del nord, en general, us preneu l'amor d'una manera massa seriosa i solemne. Parleu de deures, quan tot hauria de ser només una qüestió de plaer.


 La Venus de les pells

 Autor: Leopold von Sacher-Masoch.
 Traducció: Pep Verger Fransoy.
 © de la present edició, Nexum Edicions, 2019.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
10/02/2020
Imatge il·lustrativa
11/12/2019
Imatge il·lustrativa
10/10/2019
Imatge il·lustrativa
27/09/2019
Imatge il·lustrativa
24/07/2019

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La nova edició de la festa de la literatura catalana es trasllada al Moll de la Fusta
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa l'obra de l'escultor a Palafrugell
Imatge il·lustrativa
Es retroba «Jamais», l'objecte que Óscar Domínguez va donar al pintor malagueny
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa un assaig documental de la fotògrafa Espe Pons
Imatge il·lustrativa
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»
Imatge il·lustrativa
El director de cinema ha mort als 76 anys
Imatge il·lustrativa
És urgent que formi part de les programacions dels grans equipaments públics del país