La mare d'en Lanny

En Lanny és un nano peculiar. Li agrada el bosc i jugar sol, i també li agraden les classes de dibuix que li fa en Pete, un artista jubilat. Però un dia en Lanny desapareix i tota la comunitat on viu es revoluciona, opina i acusa. Mentrestant, tot el que passa és observat per un personatge estrany, el Papamort Orobancaci, una mena de criatura ancestral que escolta i filtra les converses de la gent.

Lanny (Rata Books) és la segona novel·la de l’escriptor i editor anglès Max Porter, una història en què tot gira entorn d’un personatge absent i sense veu, i que revela les misèries, mentides i els tabús amb què es teixeixen alguns grups humans, sigui un poble sencer o una parella. En llegim un fragment, en la traducció al català que n’ha fet Víctor Obiols, narrat per la Jolie, la mare d’en Lanny.

La mare d’en Lanny

En Lanny entra ballant a l’habitació, cantant, fa olor d’exterior.

Eoo, oii que no sabiiies queee els peixos-pallasso neixen tots mascles i, quan la reina mor, un dels mascles es torna femella i es converteix en la nova reina? Així, què és primer, el mascle o la reina?

Diria reina, mala beina.

L’embolcallo tot amb una abraçadota.

Què fas, mama?

No contesto, i se’n torna a voltar, seguint algun fil de curiositat, les seves petites premonicions o indagacions pel jardí.

No li ho podia dir. No li podia dir: Lanny, estic escrivint una escena d’un home que arracona una dona en una festa. Li murmura a l’orella que és una mica puta. Li clava el genoll entre les cuixes.

Faig coses espantoses per entretenir la gent. Un editor m’ha pagat molts diners per escriure una novel·la sobre maltractament i venjança, basada en un esborrany de dotze pàgines que vaig escriure, on una dona enverina un home poderós i llença el cos dins d’un forn.

Quina cosa, això em deixa perplexa, són les vacances, el meu nen no va a escola, quan podria estar-me al jardí escoltant les seves històries de peixos-pallasso.

El veig penjat de cap per avall a la prunera.

El meu marit qüestiona la moralitat de la novel·la negra. Diu que hi poso massa glamur. Glamur, de què? No ho pot saber perquè encara no ha llegit el llibre. Només faig d’advocat del diable, diu, com si les meves intervencions haguessin estat molt inspiradores o constructives. Advocat del diable, perdent la cobertura quan es fica en un túnel, preguntant què hi ha per sopar, advocat del diable, roncant al meu costat mentre llegeixo.

Soc una mare passablement dolenta. Soc una escriptora de novel·la negra passablement bona. En Lanny no té res a veure amb la malaltia de l’esperit humà sobre la qual escric. Pot ser que vegi la contaminació ambiental i se’n quedi graciosament al marge. No es convertirà pas en una persona malèvola o infeliç pel que hi havia en els documents Word de la seva mare. Tot això és en el meu cap. En Lanny és amo del seu cap. Qui em jutja? No goso plantejar-m’ho.

Que potser el meu marit, quan és al tren, es preocupa que l’avorriment aclaparador de les obligacions hipotecàries col·lateralitzades puguin influir subreptíciament en en Lanny? Ho dubto. Que potser se sent fastiguejat i avergonyit perquè el seu mòbil, que en Lanny fa servir per veure vídeos de balenes blaves, sigui el mateix mòbil on ell mira porno, fent-se una trista palla al bany mentre jo faig veure que imagino trames d’assassinats? No, esclar que no. Aquestes preocupacions sempre són les d’una dona.