El llibre Montserrat Roig, Som una ganga, editat a cura de M. Àngels Cabré a Comanegra, ens presenta un recull de textos feministes de l’escriptora. En llegim un, No diguis res…, que va ser publicat a l’Avui el 12 de juny del 1991.
Foto: Catorze
No diguis res…
M’explica la seva història com si parlés d’una altra persona. No hi ha tensió, l’entonació és neutra. De tant en tant, un silenci. M’explica com la va violar l’home que li feia de pare durant deu anys. M’explica el malson mentre remena el sucre dins el cafè. No s’adona que fa deu minuts que mou la cullereta.
El seu pare, em diu, va arribar a casa seva el mateix dia en què va veure El Cid al cinema. I va pensar que s’assemblava a Charlton Heston. La mare li va dir que ara hi hauria un home que les estimaria. Papà-Charlton era prou alt, i tenia les barres quadrades, i el pinyol de la gola que pujava i baixava mentre somreia. Tothom, a l’escala, va opinar que la mare havia tingut sort: el nouvingut era tan educat, i tan dolç, i tan amable.
La primera vegada ella no va sentir res. Només recorda que ell, a cau d’orella, li va fer: «No diguis res…». I no va dir res. Era un secret entre tots dos. Potser un secret dolent, però ningú encara no li havia ensenyat de quina matèria són fets, els secrets dolents. Cada vegada que la mare se n’anava, ell la duia a la cambra. Ell ho feia tot i, quan acabava, li xiuxiuejava a cau d’orella: «No diguis res».
Va ser a l’adolescència que va descobrir que era morta. Ben morta, perquè l’home que li feia de pare a la cambra, i a les fosques, feia el seu fet. I ella volia estar viva, m’explica, però no sabia com tornar a la vida. Era una alumna maldestra i ensonyada, defugia les companyes, que reien per no res, i es miraven, ufanes, al mirall. Comparaven les mamelles i ja sospiraven pels amors que vindrien. Però ella estava morta, i no podia descobrir un cos que creixia, un cos que l’havia de sorprendre, en la soledat, cada matí. El seu cos no era com els altres, havia estat desitjat tan d’hora que ella ja no sentia el desig.
La primera vegada que es va quedar prenyada, la seva mare la va apallissar. Volia saber qui era el pare, i ella mirava els ulls del Cid que, amb la mirada metàl·lica, li deien no diguis res… Tenia catorze anys i va avortar. Es va quedar prenyada tres vegades més, fins que, a la quarta, li va dir, a la mare, que aquell home tan dolç que li havia dut un dia la tancava a la cambra quan ella no hi era, i la prenia perquè ella s’havia mort. La mare no la va creure. Li va dir que havia criat un monstre, capaç de confegir les mentides més cruels.
Va tardar vuit anys a denunciar el seu Cid, el seu senyor. Just el dia en què va fer divuit anys. Dos anys de denúncies ¡ judicis, dos anys per aconseguir que el jutge la cregués. Ara, em diu, aquell home que, un dia li va fer de pare, és a la presó. Però encara recorda el darrer dia que el va veure, al tribunal, la mirada metàl·lica de l’home més dolç del món.
Encara recorda, repeteix mentre la cullereta no para de remenar el sucre, la mirada d’aquell home tot acusant-la de traïdora perquè havia enraonat. I, en aquell moment, ella va deixar d’estar morta. Al mateix moment en què va començar a enraonar, en què les paraules descrivien tot el que havia passat, va adonar-se que tenia un cos, va adonar-se que estava viva.
Montserrat Roig, Som una ganga
Primera edició: març del 2020
© del text: hereus de Montserrat Roig
© selecció i pròleg: M. Àngels Cabré
© d’aquesta edició: Editorial Comanegra
1
1
