Tastem tres poemes del llibre Un cos preciós per destruir, de David Caño, reconegut amb el Premi Jocs Florals de Barcelona 2019.
Foto: Linh Nguyen
Tot.
Tremola tot.
Tremola el paisatge.
El temps es fuga
amb el suïcida.
No tornaràs.
I triga molt,
en arribar,
la nit.
Premonició
Un dia vaig veure un nen
quasi mort
estirat a terra, enmig de l’asfalt.
Estava perdut.
On eren
els seus pares?
Aquell nen era jo.
Exili(s)
Sé que podríem fugir d’aquí,
però no creguis que seria millor.
Hi hauria les rates, boscos densíssims
que no deixen passar mai la llum,
amb els arbres que duen el nom
de totes les persones que s’hi han anat a penjar,
i el silenci…
Aquest silenci
amplificant els records fins a l’ofec,
ressonant invisible com una amenaça.
Sé que podríem fugir d’aquí,
però ens acompanyarien els crits
de les nostres ombres desesperades.
I això, no crec que els agradés gaire,
als nostres nous veïns.
Un cos preciós per destruir
© David Caño.
© 2019 Raval Edicions SLU, Proa.
