Tot aquell qui dubti del concepte d’honestedat hauria de llegir Apunts personals (L’Altra Editorial). Amb una prosa fluïda, rítmica i elèctrica, l’autora irlandesa Emilie Pine dibuixa el seu cosmos sense filtres i ens el planta a la cara com si fos una bufetada carregada d’emocions. Ella apunta i esborra i apunta i apunta tot allò que veu, que sent i que viu. Una autora que parla des de les entranyes i que ens recorda que cadascú és el que ha viscut. Un llibre que plou i plora cicatrius obertes, veus amagades, records oblidats i pors que troben la llum. Apunts personals és una mena de droga amb efecte mirall, on no només quedem atrapats, sinó que, mentre es llegeix, és inevitable no escriure internament els apunts propis.
Emilie Pine, autora d’«Apunts personals» Foto: Ruth Connolly
Apunts personals és una retrospectiva al detall del teu passat. Podem dir que escriure el llibre ha resultat una catarsi, un alliberament de les emocions que et colpien per dins?
Ha estat molt important escriure aquest llibre, extreure les emocions complicades del meu cap i abocar-les al paper. Va ser una gran catarsi, però a la vegada em va fer reconnectar amb records feliços i dolorosos, va ser com reviure-ho tot un altre cop. Per tant, va haver-hi un moment en què vaig haver de parar de recordar i tornar a la meva vida. Ha estat un equilibri entre catarsi i necessitat de tirar endavant.
Amb el teu pare, Richard Pine, també escriptor, has tingut sempre una relació d’amor-odi i n’has passat de tots colors. Hi ha moments complicats com el de la seva addicció a l’alcohol, però a la vegada també s’hi entreveu un pare excèntric i amb gràcia. Ha estat un referent per a tu a l’hora d’escriure i de veure la vida?
El meu pare és realment inspirador, viu la vida apassionadament i sempre m’ha ensenyat que l’art i l’amor són les coses més importants d’aquesta vida. Desgraciadament, però, ha ignorat altres aspectes com el suport a la família. He intentat aprendre a ser com ell en les coses bones, però soc molt com ell en les dolentes –jo soc una workaholic, ell és un alcohòlic– i no vull ferir la gent que estimo com ell ho va fer en un passat. Les coses són millors ara perquè parlem més obertament. Sempre l’he adorat i sé que m’estima, però potser ara ens tenim més respecte. És dur estimar un addicte, però també és dur estimar un escriptor!
Com ha rebut la teva família la publicació d’un llibre en què s’aborden vivències tan íntimes?
La meva família ha estat molt generosa donant-me suport per publicar el llibre, van llegir-lo abans i em van donar el seu permís. També van corregir algunes errades que havia comès. Crec que d’alguna manera el llibre ens ha unit més, però ha estat dur per a ells saber que detalls tan íntims de les seves vides han quedat exposats al públic. Entre tots fem veure que el llibre no ha sortit al carrer!
Com va ser el procés d’escriure Apunts personals? Vas escriure-ho a raig o cada capítol ha volgut el seu temps?
Vaig escriure els capítols un per un, però molt, molt ràpid; les paraules em sortien com si fos lava. Vaig passar de tot just acabar els primers esborranys a haver acabat el llibre sencer en molt poc temps. Estava cansadíssima, quasi no podia ni parlar! Després vaig estar bastants mesos editant, o sigui que en total el llibre s’ha fet en un any i, no ho recomano, és massa ràpid. Crec que per a la salut mental de qualsevol escriptor és millor deixar que el treball es vagi coent a poc a poc. Però no podia parar, va ser explosiu.
Ets tremendament honesta. L’Emilie Pine és sempre així o només quan escriu?
Trobo més fàcil plasmar emocions dures i pensaments interiors quan escric! Una de les meves millors amigues va dir que jo seria l’última persona en escriure un llibre com aquest. Soc extremadament reservada: dir aquestes coses en veu alta a cada pàgina va ser una revolució. Malgrat tots els tabús, tenia una gran necessitat de parlar i volia trencar el meu propi silenci.
Quin és el consell, el missatge o l’essència d’Apunts personals que t’agradaria que rebés el lector?
L’última línia del llibre: “Tinc por de tot això. Però ho faig igualment”. És amb la que em quedo. Que està bé ser vulnerable i deixar que els altres vegin aquesta vulnerabilitat, però a la vegada has de ser fort. Tots carreguem les nostres històries amb nosaltres; a vegades ens fan ser difícils, però també són les que ens fan humans.
Parles en diverses ocasions d’enfrontar-se a la por. El llibre també és un acte de valentia contra una por que no havies explicat?
La por és una criatura complicada. El que he après és que quan treus les pors a la llum tenen menys poder. Això no vol dir que ara sigui més valenta, però estic més disposada a arriscar-me i sé que sobreviuré.
Hi ha algun dels relats amb què tinguis una connexió més forta o pel que sentis més afecte?
No en tinc cap de preferit! Cada relat expressa una part diferent de la meva vida i tots mostren una dona que intenta donar sentit a la vida i que intenta connectar amb la seva família, el món i ella mateixa.
El relat sobre la infertilitat és punyent. Vas passar moments de molta solitud interior i dius que vas escriure el que t’agradaria haver pogut llegir en aquell moment. Ha resultat el més dur d’escriure?
Vaig escriure sobre la infertilitat mentre encara estava lluitant-hi. Va ser molt cru i emocionalment inestable. Escriure era l’únic camí per donar sentit a una història que no volia, la de l’avortament i la pèrdua, i una forma de dol.
Diuen que un escriptor ha de viure per poder escriure. Hi creus en aquesta expressió?
Jo sento que he viscut! Sé que no podria haver escrit aquest llibre fa deu anys. Havia tingut moltes experiències però no tenia la fortalesa emocional o la perspectiva que necessitava per tal de veure-les com calia.
Com és escriure un llibre en què d’alguna manera et despulles davant el lector i el deixes entrar en el teu univers? Sempre vas tenir clar que el voldries publicar?
Vaig provar d’escriure el llibre per a mi mateixa, no m’imaginava un estrany llegint-lo. Sabia que havia d’escriure sense censures, si no, no valia la pena. L’acte polític va ser publicar-ho, dir “soc aquí” i “no miris a una altra banda”. He tingut molta sort amb els lectors, han estat molt generosos llegint-lo i donant-me tanta compassió. Molta gent ha compartit la meva història, les seves vides són com la meva, d’alguna manera, i aquest acte de compassió és també per a ells.
També parles molt de l’evolució vital de la dona. El cos com a desig, els canvis, les pors, els diàlegs interiors, les diferències respecte al món masculí. Què els diries a totes les nenes, noies, dones que encara no s’atreveixen a fer sentir la seva veu?
Hi ha moltes maneres de parlar: parlem en privat als que estimem, parlem a través d’accions, parlem a través de l’amabilitat. No crec que tot ho haguem de fer “públic”, de la manera que jo ho he fet. Crec que ser silenciós també és una manera de trobar la força per parlar. Vull i espero que tothom trobi el camí per expressar-se lliurement, cadascú a la seva manera. Però calen canvis culturals i estructurals perquè això passi.
Tens alguna idea d’un nou llibre de cara al futur?
Vull continuar escrivint sobre els cossos de les dones i sobre vides i ments contradictòries! Les històries de vulnerabilitat i fortalesa són inspiradores i reals i poden canviar el món.
Apunts personals
© Emilie Pine, 2018
Primera edició: gener del 2020
© de la traducció: Esther Capdevila, 2020
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial
