Converses

David Nel·lo: «No soc jo qui ha de dir si el que escric és bo»

El guanyador del premi Sant Jordi diu que «no hi ha gaires lleialtats entre editorials i autors»

| 02/03/2020 a les 09:54h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, Mar Bosch Oliveras, Converses, David Nel·lo, premi Sant Jordi
M'espero al menjador de can David Nel·lo donant gràcies a Déu de no haver-hi pujat per les escales. Perquè m'hauria perdut l'ascensor, bàsicament. Una d'aquelles cabines nostàlgiques amb portetes interpretables, on hi caben dos senyors prims o un de gros no gaire tip. Bé podria ser la porta a un altre món i llavors entendria moltes coses. He estat temptada de preguntar-li si és aquella màquina la catalitzadora de la seva nodrida inspiració, la que l'enganxa treballant tan sovint i la que dona el toc màgic al seu caràcter multidisciplinari: escriptor, traductor i intèrpret de flauta travessera. Però on en David Nel·lo s'ha trobat més bé és en l'escriptura, si jutgem pel ritme de producció des que va decidir penjar la flauta. De la seva trajectòria musical sembla que li servirà sempre la disciplina a l'hora de posar-se a escriure. 

I així, novel·la rere novel·la, el seu nom ha anat sonant als palmaresos dels diferents premis literaris del país amb narracions infantils i juvenils, fins que la seva primera obra per a adults, Nou dits, va ser un premi Fiter i Rossell. La van seguir La geografia de les veus (premi Octubre-Andròmina de narrativa), El meu cor cap a tu per sempre (premi Ciutat d'Olot), Melissa & Nicole (premi Prudenci Bertrana) i El setembre a Perugia (premi Roc Boronat). Finalment (per recent, no per final), els llorers li arriben durant la seixantena nit de Santa Llúcia: premi Sant Jordi amb la novel·la Les amistats traïdes. No li pregunto per l'ascensor. Opto per trencar el gel amb la recurrència.
 

Foto: Ariadna Arnés


Una obra que gira entorn els camins de l'èxit, t'arriba en una conjuntura especialment estel·lar en la teva carrera (per cert, moltes i moltes felicitats!).

Gràcies! Tots dos premis (El Sant Jordi amb aquesta i l'Edebé, per La crònica de l'Iu Eskar) em fan molta il·lusió. És veritat que s'ha donat un joc curiós de miralls o coincidències amb la realitat. Però el meu "èxit" no té res a veure amb el de l'escriptor de la meva novel·la. Ni amb aquesta manera tan activa de perseguir l'èxit que penso, potser m'equivoco, que acaba fent nosa o fins i tot mal. Mal assumpte, l'escriptor delerós de guanyar-ho tot! Una altra cosa és que no siguis gens ambiciós, que tampoc és el meu cas. M'he presentat moltes vegades a premis que no he guanyat, no ens ha de fer angúnia presentar-nos a premis només per la por a perdre. És veritat que hi ha el perill de desmoralitzar-se si mai guanyes res, però un cop has guanyat alguna vegada, després et presentes i, si no va bé, potser la cosa resulta per una altra banda i millor!

Jo soc molt jugador. Em va la marxa. Els premis m'animen amb allò que estic escrivint, m'esperonen a acabar o a enforcar-ho. Evidentment, no escriuré pel premi, però sí quant a terminis i com a pur jugador de la ruleta. És una cosa que a mi m'agrada molt, però entenc que hi hagi altres escriptors a qui els faci angúnia, sobretot perquè n'hi ha que pensen que haurien de guanyar. Si jo aquest desembre passat hagués perdut, mai hauria pensat "el món em deu el Sant Jordi": el món no em deu res. És una qüestió d'higiene mental, que és molt important tenir molt clara. I tornant a allò de l'èxit, el que passa a la novel·la, aquest èxit internacional tan fulgurant d'un escriptor és molt difícil que passi aquí, a Catalunya. Sí que tenim autors que venen molt, que se'ls tradueix molt, però no és una cosa tan astronòmica com la que m'imagino en el cas de Bachtel, l'autor de qui parlo a la meva novel·la. Wishful thinking! Perquè en realitat això tan fulgurant és molt difícil o impossible.

I d'això teu, podríem dir que s'hi contraposa? David Nel·lo: fulgurant èxit versus sòlid establiment a través de l'aval de l'obra (reconeguda). Quina mena d'escriptor ets? 

Jo només sé que la feina d'escriptor és molt especial. Quan estàs escrivint i les coses van bé és molt addictiu, el grau de satisfacció és molt alt, és una vivència bastant semblant a quan estàs enamorat. Quan perds aquesta sensació, fa patir. Amb els anys, però, si veus que ho has aconseguit una vegada i una altra i una altra, veus que tens les eines per tornar-ho a fer. Això és per a mi ser un autor sòlid/consolidat: saber que ho podràs tornar a escriure i sobretot que tens l'ofici. Un ofici que, en el meu cas, s'ha vist molt ajudat per la feina de traductor. A l'hora de polir molt la llengua, de ser-ne molt conscient. Tant de la llengua de sortida com en la d'arribada. Cada vegada et fas més precís. La intuïció i la casualitat van deixant pas a la precisió de l'ús de l'eina. Hi ha molta més reflexió sobre com fer-ho i de quina manera.

El reconeixement hi ajuda?

Sí, però s'ha d'agafar amb una certa distància, per bé i per mal. El reconeixement sempre ajuda, però això no t'assegura res. No hi ha gaires lleialtats entre editorials i autors. Sí que fa trenta o quaranta anys n'hi havia més, de lleialtats. També hi havia menys gent que escrivia. Hi havia menys aquesta noció del llibre com a producte comercial (els editors sempre han sigut conscients que tenien un negoci entre mans, però hi havia més la part d'"aquest llibre eixugarà l'altre" a l'hora de fer caixa). Ara sembla que cada llibre s'hagi de defensar per ell mateix, que si fas un llibre una mica més fotut, una mica més agosarat, poden tenir moltes reticències a l'hora de publicar-ho. Crec que això és fumut i, per tant, sentir-se consolidat és més una qüestió íntima que no pas de l'entorn.

La novel·la guanyadora de l'últim sant Jordi (i alguna altra) també la protagonitzava un escriptor. Penses que arriba un moment en què ens veiem empesos a escriure sobre la naturalesa de l'ofici?

Si t'he de ser franc, quan vaig veure l'últim Sant Jordi vaig pensar: "Ja està. No donaran dos premis seguits amb el mateix tema". Que no és el mateix tema, eh? Ja es veu que les dues novel·les no tenen res a veure entre elles, és clar. I, a més, es toca la reflexió diguem-ne "metaliterària" d'una manera completament diferent. Ara bé, la càrrega d'autoficció de moltes novel·les d'avui dia em sembla interessantíssima: voler fugir de si mateix però també mostrar-se alhora. Aquest joc és molt divertit!

I la part més autoreferida a Les amistats traïdes?

La de traductor, penso. Que és la que la gent potser no coneix tant. A la novel·la hi ha reflexions sobre l'ofici. Diversos personatges són traductors...

Traductors que han de defensar la seva feina com a creadors a hores d'ara? Perquè també hi sura un punt vindicatiu, o no sabria com dir-li...

Sí, mira: Ho veig una mica com l'ofici del músic intèrpret. La majoria de músics no són compositors. Ja n'hi ha, però no són la majoria. Ells estan molt orgullosos del que fan, alguns són mundialment coneguts com a intèrprets però mai dirien "jo soc un compositor". Perquè no és la mateixa cosa i punt. Llavors l'ofici de traductor és com això: un ofici de creació al servei de quelcom que ja existeix. És gratuït dir, per tant, que un traductor és també un escriptor. Precisem: és escriptor en tant que està al servei d'una obra que està escrita en una altra llengua i fa que tu la puguis llegir en català, per exemple, i et sembli que estàs llegint un text en català de partida.
 

Foto: Ariadna Arnés


I, reconduint-ho al teu text, hi ha un moment en què es posa la mel als llavis del traductor quan se li pregunta: "I a tu, no t'agradaria escriure coses teves?" Existeix aquesta temptació mentre tradueixes?

Depèn del traductor, suposo. És veritat que hi ha traductors que no tenen gens d'interès a posar la seva petja d'escriptor amb contingut propi, perquè consideren que la petja ja la posen amb allò que tradueixen. I parlant amb tants traductors com he conegut, n'hi ha molts que tenen aspiracions literàries i altres que no i tan amples. Hi ha una cosa, però, que és curiosa: un traductor que hagi treballat amb obres molt bones llavors està una mica acollonit i no s'atreveix mai a començar a escriure res propi.

I a tu, t'imposa el talent dels altres quan els tradueixes?

A mi no m'ha passat perquè jo no vaig començar traduint. Les primeres traduccions les vaig fer fa quinze anys, més o menys, i jo llavors ja havia escrit bastant. Ja tenia el rodatge d'escriptor i no em posava traves a mi mateix. A més, és impossible donar un valor objectiu a la meva obra. No soc jo qui ha de dir si el que escric és bo, si ho és més o menys en comparació a qui...

I la teva mare què hi diu? 

[Riu] A tu què et sembla?

Visca les mares, doncs! Però posem-nos seriosos. Perquè, tot parlant de l'ofici en aquestes anades i vingudes per la història recent que fas sortir a la novel·la, també apareix el sentit més metafòric de la traducció.

Sí, la traducció de la pròpia vida i voler passar a la història amb aquella al·lucinada... (Aquella al·lucinada que hauran de llegir al llibre per saber de què es tracta).

Però direm que hi ha una mena de pacte fàustic a canvi de l'èxit literari. Direm que la màgia endimoniada fa efecte. 

Ho podem dir, va.

Direm també que hi ha una reflexió al voltant de la lleialtat i la traïció...

Sí, penso que no revelarem res essencial si expliquem que en la novel·la es deixa entreveure que hi ha com a mínim dues maneres d'exercir la traïció a l'amistat. Una és activament, fent alguna mala passada a un amic, per exemple. I l'altra, la traïció més dolorosa, la que es deixa veure a la novel·la, és la traïció per omissió o negligència. L'escriptor de la meva història deixa de banda l'amic quan la seva carrera s'enlaira. 

I ho has volgut explicar a través dels ulls (perdó: les orelles) del Salvador Togores. Explica'ns qui és el "petit Togores".

Sí, ell és un traductor literari que se'n va a Suïssa a fer una estada a una residència de traductors, un any després de la mort del seu pare.

L'amic traït.

L'amic traït. I coses del destí, allà es trobarà el reputadíssim escriptor Bachtel, autor de culte desaparegut des de fa molt temps. Un home que havia estat molt amic de la família Togores, també. Un home que el petit Togores havia vist tan sovint per casa i, de sobte, desapareix també de les seves vides sense donar explicacions. És a la residència de traductors, aquell ambient quasi claustrofòbic on no tenen més remei que trobar-se, que propicia això: Les explicacions degudes. Bachtel trobarà Togores fill, cada nit, i li relatarà la seva història com en una mena de Mil i una nits. Aquesta és la història de la seva ascensió i posterior declivi.

Hi ha un trencament, situat al passat, i una mena de redempció present, de retrobament a través de la literatura. Però sabem qui és realment aquest personatge tan curiós?

L'únic que sabem objectivament de Bachtel és que té un èxit impressionat, que ha publicat tres novel·les només, d'altra banda. Que, una mica com Salinger, va fer poca obra i va volar molt amunt, molt. I després (Bachtel) desapareix del mapa. 

La reblada del mitòman!

Sí, és un ostracisme volgut després d'un èxit fulgurant... I és un misteri. Com a lectors només sabem d'ell a través de la part de Sherezade, d'allò que captiva i que explica sobre si mateix. La part ingènua del lector es queda enganxada aquí. Però la reflexió del petit Togores és un "Alto! Què caram ens estàs explicant? Potser és que a mi també m'ha volgut vendre la moto, aquest?" Aquest és l'altre nus de la novel·la, a banda del misteriós pacte per l'èxit: havia de quedar molt clar que aquesta novel·la no serviria claredat a l'hora de mostrar qui era realment Bachtel. Havia de quedar molt clar que no quedaria clar. Perquè, si ens agafem a la història de Bachtel al peu de la lletra, ens quedem amb una novel·la màgica, lectura que no m'interessa. I, al mateix temps, si pensem: "Bah! Tot era mentida" o "s'ho ha inventat tot", és com allò de "tot era un somni" que fa tanta ràbia. No. Ni una cosa ni l'altra. Ni és màgia ni és mentida. Que què és allò que ens acaben d'explicar? L'ambigüitat, en aquest sentit, és la gràcia de tot plegat. Que el lector entengui que això és un joc i que, a més, es divertirà llegint. I que li donarà aire a la imaginació perquè s'hi trobarà amb grans el·lipsis. Hi ha moltes coses que passen fora de la novel·la o que ja han passat. Hi ha novel·les que ho volen explicar tot i que deixen el lector fora de combat per K.O. tècnic. Aquí no, aquests buits donen espai al lector perquè imagini, perquè inventi, perquè respiri. Sense arribar a frustrar, deixar-lo amb ganes de més. Mil vegades millor això que deixar-lo extenuat. 

I, per acabar, un pregunta que suposo que ja et veies a venir: i ara què, per on tiraràs?

Jo sempre m'he deixat portar bastant pel vent, amb això. No em plantejo què faré a continuació, no em neguiteja. Sí que és veritat que un reconeixement com el Sant Jordi sembla que ja m'hagi instal·lat en una certa cúspide i que t'has de plantejar com continues. Però això també depèn una mica de la vida que tingui aquesta novel·la. El cas és que tinc molt de guanyat: escriure per a menuts i grans em permet canviar molt de registre i crec que si només escrivís per un públic lector, m'ofegaria. Haver publicat molt em dona una certa pau. No considero tampoc haver-me graduat ja, havent guanyat el premi "gros". És com si a un pediatre li diguessin "ara ja pots tirar de cara a la geriatria perquè ja has fet això dels petits". Seria molt bèstia! Penso que és el mateix. Com que m'agrada molt tocar diversos camps, sé que ho continuaré fent. Perquè m'agrada la percepció del nen. Perquè també en soc una mica i a partir d'aquí... the sky is the limit.
 

 Les amistats traïdes

 © 2020 David Nel·lo Colom.
 © 2020 Enciclopèdia Catalana i Òmnium Cultural, per aquesta edició.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes engega un concurs a través de les xarxes socials
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes llança un butlletí digital en què poetes actuals parlen d'autors universals
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 impulsen un cicle de debats
Imatge il·lustrativa
Si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai
Imatge il·lustrativa
Al final no ets res més ni menys que que tot el que has pensat, estimat i realitzat
Imatge il·lustrativa
Uns vídeos de Veri ens conviden a entrar en aquest paisatge
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge mostra l'alarmant situació que viuen els petits comerços