
Foto: Viquipèdia / Wikimedia Commons
Servint-me el vi dels dies vells en una copa nova, brindem pel teu jorn i el de tots els qui avui et recorden. No caurem en el parany de convertir aquest país en una nova entitat assassina. I encara que hi ha gent, molta gent, que t’ha convertit en una reminiscència, seguim empenyent aquell pretèrit per conjugar-lo en la forma més viva del present. No sé quina mort fa més mal, Salvador. La del teu assassinat o la del doble crim de la deixadesa i la negligència de la desmemòria. El primer ens és impossible de revertir. El segon és una responsabilitat col·lectiva i panoràmica. I no podem permetre que s’evadeixi.
L'afonia de les hores no aconsegueix fer més suportable el pes de les pedres del temps. Mig segle després d’aquella anòxia, en què amb tu també marxaven milers d'éssers alats sense senda ni rumb, segueixes sent l’agulla que més es mou del rellotge de la gent que lluita. Ventilades les cambres del terror, hem construït un sostre amb l'aire transparent dels teus somnis. Viuràs en les abraçades, les carícies i els punys, en la bandera negra del meu cor. Obres la gàbia a muntanyes. No has caigut pas, Puig Antich. Salvador.