El 1940 el règim feixista confina, sense límit de temps, Leone Ginzburg –i de retruc, evidentment, la seva dona i els seus dos fills, Carlo i Andrea– a Pizzoli, un poblet de la regió dels Abruços. S’havien casat el 1938. Allí naixeria la seva filla Alessandra. El 1942 Natalia publica a Einaudi la seva primera novel·la, La strada que va in città, amb el pseudònim d’Alessandra Tornimparte.
El 26 de juliol de 1943 Leone deixa el confinament. Se’n va a Torí i després a Roma. El mes de setembre comença la lluita clandestina. L’1 de novembre, amb les tres criatures, Natalia arriba a Roma. Es retroben. El 20 de novembre Leone és arrestat per la policia italiana. El traslladen a la secció alemanya de la presó de Regina Coeli. El 5 de febrer de 1944 Leone Ginzburg mor com a conseqüència de les tortures rebudes per la Gestapo a la presó. Tenia trenta-quatre anys. Tenia tres fills. I tenia, per davant, una vida de lluita, de lluita per la llibertat. Des del dia que el van arrestar fins al dia de la seva mort, Natalia no va veure el seu marit. Havien passat quatre mesos. Quatre.
Poques hores abans de morir, la nit del 4 de febrer de 1944, des de la infermeria de Regina Coeli, Leone escriu una carta a la seva dona. Aquesta és, probablement la manera més estremidora d’entendre l’abast humà, intel·lectual i social d’un home com Leone Ginzburg, un ésser massa intel·ligent per a un país condemnat a mort i a l’anodinitat –que és sinònim de mort quan la missió de la vida nostra és el compromís de crear un país lliure– i és, també, la manera més atroç de comprovar els límits exterminadors del feixisme. Deixava orfes quatre éssers estimadíssims: la seva dona i els seus tres fills. Quatre. I tots els qui l’admiraven i l’admirarem.
Leone Ginzburg (Odessa, 1909 – Roma, 1944) va ser un intel·lectual antifeixista, militant del grup Justícia i Llibertat, director editorial i fundador, juntament amb el poeta i traductor Cesare Pavese i Giulio Einaudi, de la mítica casa editorial de Torí. Editorial on publicaria sempre Natalia Ginzburg i on treballaria, després de l’assassinat de Leone, la mateixa Natalia. Leone Ginzburg va reivindicar, al llarg de la seva breu però intensíssima vida, el caràcter radical de les seves preses de posició polítiques i culturals. A banda de publicar autors italians –Natalia Ginzburg i Cesare Pavese escrivien novel·les a allí mateix, a l’oficina, en dues taules a tocar!– el triumvirat d’Einaudi va creure des d’un primer moment en la tasca de fer créixer un corpus llibresc a còpia de traduccions –tots traduïen, tots, un del rus, l’altre de l’anglès– d’autors estrangers, per dur, així, una mica de llum a l’obscuritat d’un país oprimit.
Després que Club Editor publiqués –en la meva traducció– la novel·la epistolar La ciutat i la casa (1984) –que, certament necessitava una nova versió després de la de Fina Figuerola publicada per Eumo Editorial el 1990– segueixo amb les cartes. Perquè ara, tot seguit, amb una simple missiva, comprendrem, potser, qui ho sap, detalls de la vida d’unes persones fortament compromeses la tasca de les quals va ser determinant per a una societat que vivia en la tenebra. La lluita, les lluites, i l’amor, sempre l’amor. Leone, Natalia. I la literatura, un cop més, com a lluita, també. L’última carta fa així.
Natalia estimada, amor meu,
Cada cop desitjo que no sigui aquesta l’última carta que t’escric, abans de la partença o en general; i avui també és així. Continua en mi, després de gairebé tot un dia, la feliç excitació que em dóna tenir notícies teves i la prova tangible que m’estimes. Aquesta excitació no l’ha pogut trencar ni tan sols la trobada inesperada d’avui. Els auspicis, doncs, són bons; però paciència. De totes maneres, si em deportessin no em busquis en cap cas. Fas molta falta als nens, sobretot a la petita.
I jo no tindria ni una hora de pau si et sabés exposada vés a saber per quant de temps a qualsevol perill, que aviat s’haurien d’acabar per a tu, i no pas augmentar desmesuradament. Sé de quin conhort em privo actuant d’aquesta manera; però fóra un conhort enverinat de por per tu i de remordiments amb els nens. D’altra banda, bé hem de desitjar que acabarem retrobant-nos, i moltes emocions es refaran i s’esponjaran en el record, i passaran a ser part d’un tot que esdevindrà suportable i coherent. Però parlem d’una altra cosa. D’una de les coses que més m’afligeixen, que és la facilitat amb què la gent del meu voltant (i algun cop jo mateix) perd la noció dels problemes generals davant del perill personal. Intentaré, doncs, no parlar-te de mi, sinó de tu. El meu desig és que normalitzis, de seguida que puguis, la teva existència; que treballis i escriguis i siguis útil als altres.
Aquests consells et semblaran simples i irritants; i en canvi són el millor fruit de la meva tendresa i del meu sentit de la responsabilitat. A través de la creació artística t’alliberaràs d’aquest excés de llàgrimes que et fan un nus a dins; a través de l’activitat social, la que sigui, estaràs a prop del món dels altres, i és que de vegades jo t’era l’únic pont per relacionar-t’hi. D’alguna manera, tenir els nens significarà per a tu una gran reserva de forces a disposició. Voldria que Andrea es recordés de mi, si no m’hagués de veure mai més. Penso en ells contínuament, però intento no persistir gaire en el pensar-hi per no caure en la melancolia. A tu no et foragito mai dels meus pensaments, perquè gairebé sempre tens un efecte vigoritzant sobre meu.
Reveure persones estimades, aquests dies, m’ha esverat enormement, com et pots imaginar. Ara sembla que la nostra existència es normalitzi, mentre esperem que canviï radicalment. Ho he de deixar aquí, perquè m’he posat a escriure’t massa tard refiant-me de la llum de la làmpada, que aquest vespre és particularment feble, tan forta que és de costum. Et seguiré escrivint a les fosques, sense rellegir el que escric. Amb tot l’embolic que tinc entre mans, em ve la comparació amb Tommaseo quan es queda cec. Jo, per sort, seré cec només fins demà al matí. Adéu, amor meu, tendresa meva. D’aquí a pocs dies serà el sisè aniversari del nostre casament. Com i on seré aquell dia? De quin humor estaràs tu?
He tornat a pensar, aquests últims temps, en la nostra vida en comú. L’únic enemic que tenim (he conclòs) era la meva por. Les vegades que a mi, per una raó o altra, m’assaltava la por, concentrava totes les meves forces a vèncer-la i a no ensorrar-me en el meu deure, i no em quedava cap altra forma de vitalitat. No és així? Quan ens retrobarem, jo ja m’hauré alliberat de la por i aquestes zones opaques hauran deixat d’existir en la nostra vida. Com t’arribo a estimar! Si et perdés, em voldria morir. (Aquesta també és una conclusió a la qual he arribat els últims temps.)
Però no et vull perdre, i no vull que tu et perdis si, pel que fos, jo em perdés. Dóna records i sigues agraïda amb totes aquelles persones que són bones i afectuoses amb tu: deuen ser moltes. Demana disculpes a la teva mare, i a tots els teus, de tot l’enrenou que els porta aquesta nostra família, tan nombrosa. Fes petons als nens. Us beneeixo a tots quatre, i us agraeixo que sigueu al món. T’estimo, et beso, amor meu. T’estimo amb totes les fibres del meu ésser. No pateixis gaire per mi. Imagina’t que sóc un presoner de guerra; que n’hi ha molts, sobretot en aquesta guerra; i la majoria tornaran. Esperem ser el major nombre, oi, Natalia?
Et beso encara i encara i encara. Tingues coratge.
Leone.
2
