Això no és una exposició

Objectes de desig. Surrealisme i disseny, 1924-2020, a CaixaForum Barcelona, està coorganitzada per ”la Caixa” i el Vitra Design Museum. Foto: CaixaForum.

Entro en una sala blava que fa de recepció. Una pantalla al mig amb un vídeo que circula en bucle. El context del vídeo: una Europa marcada per la guerra. Un titular a la paret: Ce n’est pas une exposition. Això no és una exposició. Res més lluny del que predica. És una senyora exposició que desborda d’objectes, quadres, audiovisuals i testimonis de tota mena de l’impacte del surrealisme en el món del disseny en el seu sentit més ampli. Es tracta d’Objectes de desig. Surrealisme i disseny, 1924-2020, una exposició coorganitzada entre “La Caixa” i el Vitra Design Museum i amb peces de col·leccions i museus d’arreu del món.

Per arribar-hi, a banda de pagar una entrada o gaudir-ne gratuïtament si s’és client de “La Caixa”, cal passar molt a prop del pavelló Mies van der Rohe, baixar les escales blanques interminables, esquivar els turistes japonesos que s’hi fan selfies i travessar un hall d’estètica funcional. Així l’impacte serà encara més gran, el contrast entre corrents estètics més evident quan s’entra a la sala blava i s’obre la possibilitat d’explorar els quatre grans eixos de l’exposició: Somnis de modernitat, Imatge i arquetip, Surrealisme i erotisme i el Pensament salvatge.

Tot i que desitjo amb ganes entrar a les sales d’erotisme i pensament salvatge, com a bona ciutadana no puc evitar començar per l’u i el dos, les sales que situen el surrealisme als seus inicis i expliquen la relació entre Le Corbusier, Dalí, Duchamp, Man Ray. Estètiques excèntriques, objectes que defugen de la seva funció, escenes d’Un chien andalou a la paret. El manifest d’André Breton, que dona el tret de sortida al corrent estètic. No hi ha espai pel repòs. Em quedo davant l’original de Dalí que s’exposa: Tassa gegant volant, amb apèndix incomprensible de cinc metres de llarg, i m’agrada tant el títol del quadre que em tempta passar per alt la resta.

Salvador Dalí, “Tassa gegant volant, amb apèndix incomprensible de cinc metres de llarg”, 1944/45 © akg-images © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dali, VEGAP, Barcelona, 2020.

Com sempre passa en aquestes exposicions on els objectes entrebanquen el pas dels visitants, hi ha un vigilant diligent que evita que toquis, fotografiïs, t’acostis massa a les obres exposades. Aquestes, però, interpel·len l’espectador i demanen ser tocades, manipulades, perquè els artistes les han concebut així. Però ens hi resistim. Com a molt, fregues l’obra furtivament amb el colze com qui no vol la cosa mentre fintes un visitant interessat per llegir tot el que s’explica als textos de paret. Ja no hi ha gent amb tríptics a la mà, a l’entrada m’han confessat que han abandonat el paper, per a desesperació meva que tant m’agraden els tríptics de museu. Així que la gent ha d’extreure la informació de les parets, convertint la visita en una experiència efímera del surrealisme. A casa només t’hi enduràs l’estela dels likes d’Instagram.

L’exposició “Objectes de desig. Surrealisme i disseny, 1924-2020”. Foto: CaixaForum

S’arriba al sofà en forma de llavis que presideix el cartell de l’exposició en dos moments clau de la visita: el primer, a l’entrada del museu quan una rèplica et convida a asseure-t’hi, fer la foto del moment i pujar-ho a Instagram amb el hashtag #SurrealismeCaixaForum. El segon, a la sala on el cos es converteix en objecte, Surrealisme i erotisme. A més del Mae West Lips, hi trobem una cadira per posseir, el cos masculí es converteix en un objecte per seure de la mà de Ruth Francken. Eros i Tànatos presents en tot moment en les relacions que s’estableixen entre l’objecte i qui el fa servir. Però només en podem ser voyeurs, no fos cas que el vigilant t’amonesti per segona vegada, i al carrer.

“Objectes de desig. Surrealisme i disseny, 1924-2020” compta amb 285 obres d’art. Foto: CaixaForum

El surrealisme soc jo quan arribo a la darrera sala dedicada al pensament salvatge. El surrealisme com a actitud vital. Allò que ja s’anunciava a les primeres sales, els objectes absurds Ready-made portats a l’extrem. Pensaments onírics com a objectes corporis. Un vídeo de Björk, divina, fa palès que el surrealisme és ben viu entre els artistes del moment. Això no és una exposició, això és una invitació a la disrupció, penso, mentre pujo les escales blanques i evito sortir al retrat japonès de sortida de museu.

Dan Tobin Smith, “A Matter of Perpective” [Una qüestió de perspectiva], publicat a Wallpaper*, núm. 69, juny de 2004, muntatge de Lyndsay Milne McLeod © Dan Tobin Smith.

Objectes de Desig. Surrealisme i disseny, 1924-2020

Fins al 27 de setembre de 2020.

Des dels inicis, el surrealisme es va inspirar en el disseny i en els objectes quotidians. No obstant això, l’impacte que va tenir aquest moviment artístic sobre el disseny, especialment després de la II Guerra Mundial, és poc conegut. L’exposició explora l’intercanvi en totes dues direccions entre surrealisme i disseny, juxtaposant obres d’art surrealista i peces de disseny destacades dels últims cent anys.