Tast editorial

Boulder

No sóc una bona cuinera, sóc una cuinera de ranxo, capaç, sense formació

Permagel

| 08/03/2020 a les 00:03h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Tast editorial, Boulder
La protagonista de Boulder és una dona atreta per la solitud com per un imant. Es guanya la vida fent de cuinera en un vaixell –la situació perfecta: una cabina, l’oceà, moltes hores per encarar el buit i algun port on conèixer dones–. Fins que una la reté, se l’emporta entre les quatre parets d’una casa i l’embarca en la gestació assistida d’una criatura. Què en farà, un cop mare, de l’amant coneguda en un bar? I què farà ella a la gàbia? La maternitat vista amb els ulls d’una dona que podria ser un home: incòmoda, delirant, capaç de convertir l’amant en monstre. El món de pol a pol en un viatge antiturístic de Chiloé a Islàndia en què tot passa cara a cara, en un llit o a la taula d’un bar. L’amor vist com una pèrdua magnífica, la d’aquella part de tu que vol viure absolutament lliure. Us oferim l'inici de la nova novel·la d'Eva Baltasar (1978), editada per Club Editor, que arribarà a les llibreries l'11 de març. 
 

Foto: Catorze


Quellón. Chiloé. Una nit de fa molts anys. Les deu passades. Ni cel, ni vegetació, ni oceà. Només el vent, la mà que tot ho pren. Devem ser una dotzena de persones. Ànimes. En un lloc com aquest, en aquesta hora, de les persones se’n pot dir ànimes. L’embarcador és petit i fa pendent. L’illa s’entrega a l’aigua en blocs de formigó on se subjecten, un al costat de l’altre, alguns amarradors. Semblen els caps deformes dels claus descomunals que fermen aquest moll al fons del mar. Res més. La quietud dels illencs m’esbalaeix. Seuen sota la pluja, escampats, amb embalums grossos com baguls a tocar. Es cobreixen amb plàstics resistents al vent, mengen en silenci, un termo entre les cames. Esperen. La pluja els percudeix com si els maleís, se’ls escola gep avall i forma rierols que baixen fins al mar, boca immensa mai cansada de rebre i empassar. Fa un fred curiós, en dec haver begut perquè me’l noto, fanàtic, combatiu, sota la pell i més endins, als arcs que construeixen els òrgans entre ells. Illencs incomprensibles. M’hi he estat tres mesos, cuinant en uns campaments d’estiu per a adolescents. Al vespre pedalava fins al poble i prenia un aiguardent al bar de la pensió. Gairebé cap dona. Ritual de treballadors. Les dents tacades que saluden. Els ulls negríssims dels arbres genealògics crescuts a poc a poc sobre la pedra salabrosa parlant amb mi des de les taules. Parlant per tots els morts.

No sóc una bona cuinera, sóc una cuinera de ranxo, capaç, sense formació. El que més m’agrada de la feina és fer-me càrrec dels aliments quan encara estan sencers, quan alguna cosa en ells proclama un lloc, una procedència, i aquell radi immediat de solitud que a tot ésser viu li cal per créixer. Aigua, terra, pulmons. Les condicions del silenci. Els aliments tenen pell i preparar-los demana ganivets. Si a la cuina sóc bona en alguna cosa és en esquarterar-ho tot. La resta no és un art. Assaonar, reunir, donar escalfor... les mans s’hi acaben fent, es manen soles. He treballat en col·legis, en geriàtrics i en una presó. Les feines em duren setmanes, se m’escolen, són un greix que vaig desfent. El meu darrer cap, abans que vingués a Chiloé, em va voler donar una explicació: el problema no era el menjar, sinó jo. En una cuina es treballa en equip, m’havia de buscar una cuina molt petita si volia treballar sola i seguir vivint d’això.

A mitjanit arriba el vaixell. Es llança sobre nosaltres a una velocitat alarmant. M’ho deu semblar pels llums, que esclaten en l’aiguada i ens fan parpellejar. Darrere nostre hi ha moviment, algú que arriba en un jeep negre i deixa el motor engegat. Ens crida. Els illencs es posen drets, semblen tortugues enormes nascudes d’un gran ou. Travessen la pluja a poc a poc, passen pel meu costat i em sento una estrangera de no res, blanca com la malaltia i xopa sota l’impermeable blau fosc. Caldrien dos cossos dels meus per fer-ne un de resistent com els seus. Però malgrat tot he estat com ells, he cavat l’illa amb les ungles fins a adonar-me que el tou dels dits pot endurir-se, que el cor governa el cos i el modifica amb el seu mandat primer, la voluntat. Ens agombolem a la porta del conductor. Em faig visera amb la caputxa, em frego els ulls i miro d’entendre què passa. Mans intercanviant monedes, bitllets. De dins del cotxe surt una melodia de corda que sembla que celebri el temporal. Compro el passatge amb els pesos que em trec de la ronyonera. La resta, el salari de tres mesos, la duc embolicada amb paper film entre la primera samarreta i la pell.
 

Foto: David Ruano

 

 Boulder



 © 2020, Eva Baltasar
 © d'aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U. 
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat acull un cicle d'espectacles que es poden gaudir presencialment i en línia
Imatge il·lustrativa
L'Altra Editorial i la llibreria de Josep Cots convoquen una nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona reprèn el cicle Debats UB
Imatge il·lustrativa
L'Ajuntament de Sant Cugat programa activitats per celebrar la Festa Major
Imatge il·lustrativa
Una animació relata amb tendresa els aprenentatges que neixen dels vincles familiars
Imatge il·lustrativa
Un anunci contra la manipulació a què ens sotmet la indústria de la bellesa
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra el contrast entre l'amant desitjat i la realitat
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre la rivalitat entre dos germans enlluernats per un cos espectacular