Tast editorial

Carta als fills

Quina meravella, quina enveja veure-us ara pletòrics de forces, d’idees, de dubtes

| 06/03/2020 a les 10:33h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Ignasi Aragay, tast editorial
Un pare veu com els fills es fan grans i, abans que marxin de casa, decideix escriure’ls una carta de comiat. El món us espera, del periodista Ignasi Aragay i publicat per l'editorial Empúries, és una manera de dir el que costa de dir als joves que portem al món. En llegim un fragment.
 

Foto: Catorze



Sou al cim. La joventut és un cim, és tocar el cel, és vertigen. És el temps més allargassat que viureu mai perquè en realitat no és pròpiament un temps, sinó més aviat un espaitemps. Té una gran consistència matèrica. Tanta, que el seu record us acompanyarà tota la vida. D’aquí molts anys encara serà com si toquéssiu amb els dits els dies lluminosos de la vostra vintena, com si notéssiu la pell irisada, les pors i les passions. Portareu sempre dins l’època del cim, la mitificareu, la plorareu i la riureu, serà la vostra aventura en majúscules. Si la infància és la pàtria, la joventut és l’Arcàdia, el paradís perdut del plaer i la utopia.

Quan ets dalt de tot contemples l’horitzó: veus muntanyes i valls, altres pics, el sol que fa el seu camí de cada dia, el vent que et frega les galtes, respires fondo i sents l’eco de la pròpia veu interior que ressona plena de desitjos. Aquest és el vostre moment. Sou a l’Himàlaia de les vostres il·lusions, el cor us batega fort, indomable. L’energia és tan intensa que podríeu arribar a fer una bogeria: més d’un cop heu hagut de reprimir el desig de saltar al buit, de ficar-vos en el forat negre d’aquest espaitemps. Però al final sempre us reté alguna força invisible a la qual no sabeu quin nom posar, ni jo tampoc. Potser, planerament, n’haurem de dir l’instint de viure. La joia de viure. Un misteri. Una dolça metzina.

Els déus en els quals no creieu us han regalat aquesta condició d’herois temporals, us han col·locat aquí dalt. Un dia us adonareu –potser ja ho heu fet, no ho sé– que el pròxim cim de la vida us l’haureu de guanyar. El dia que ets conscient d’això comença a fondre’s la màgia. Podreu conservar sempre un esperit jove, però no la joventut. El que us intento dir és que, tal com jo ho veig –i naturalment puc estar del tot equivocat–, la vida adulta no és un descens, sinó una escalada inacabable que paradoxalment arrenca del pic més alt i més bell de tots. A l’origen hi haurà sempre aquest vol iniciàtic, aquesta muntanya regalada que és la joventut. Quina meravella, quina enveja veure-us ara pletòrics de forces, d’idees, de dubtes, d’errors i de projectes increïbles. Sento aquesta enveja que no és sinó nostàlgia, i alhora puc imaginar-me que vosaltres ho viviu com una bogeria fora de control, en què en qüestió d’hores podeu passar del clímax de l’excitació frenètica a la suor freda de la por, l’apatia del desencís o el llagrimal humit pel rumb extraviat. Cada dia és un tot o res fenomenal, imprevisible. Cada nit una descoberta, un cos nou al qual fer l’amor, un amor al qual rendir-se.

El meu temps ja és un altre, és el d’un jardí on cada planta que rego conserva la fragància d’una gesta, on cada flor és un pic en si mateixa. Ja sé que no us interessa el jardí d’algú que ja ha creuat la ratlla de la meitat del camí de la vida, del camí dantesc –us sona Dante? Em costa tant que els fills regueu en la meva absència les plantes de casa! I en canvi a mi m’interessa tant la vostra talaia! Teniu el món als vostres peus. Esclar: us l’hem deixat massa atrotinat, contaminat, barallat, ple de desigualtats. I malgrat tot és meravellós. Defenseu-lo, canvieu-lo, estimeu-lo... No us ho hauria de dir així, tan imperativament, perquè els sermons dels pares l’únic que porten és la negació instintiva dels fills, i no voldria que la vostra resposta consistís a renegar de la vida. Feu, doncs, el que us doni la gana. Per això sou al cim. És la vostra tria, és el vostre futur. Només us demano una cosa: deixeu el món una mica millor de com l’heu trobat.

 





 El món us espera


 Primera edició: març del 2020
 © Ignasi Aragay, 2020
 Drets exclusius d’aquesta edició: Edicions 62, s.a. 
 © il·lustració de la coberta: Ignasi Blanch

COMENTARIS

Carta als fills
Anònim, 07/03/2020 a les 09:53
+6
-0
Tendresa i realitat emotiu2020
Carta als fills
Toni Hidalgo, 09/03/2020 a les 16:05
+0
-0
La veritat de les seves paraules i les formes d'explicarles es realment tendre

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes engega un concurs a través de les xarxes socials
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes llança un butlletí digital en què poetes actuals parlen d'autors universals
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 impulsen un cicle de debats
Imatge il·lustrativa
Si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai
Imatge il·lustrativa
Al final no ets res més ni menys que que tot el que has pensat, estimat i realitzat
Imatge il·lustrativa
Uns vídeos de Veri ens conviden a entrar en aquest paisatge
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge mostra l'alarmant situació que viuen els petits comerços