La principal

Males mares

Matar un nen, diu l'autora en algun moment de la novel·la, és senzill

| 06/03/2020 a les 00:01h
Especial: La principal
Arxivat a: Cambres pròpies, La principal, Míriam Cano, Las madres no, Katixa Agirre

Foto: Anna Shvets


Ningú no s'estranya quan la narradora de Las madres no (Tránsito, 2019), de Katixa Agirre, s'agafa una excedència després de donar a llum el seu fill. Tothom dona per fet que la mare vol dedicar-se a la criatura. Ella mateixa explica que s'estima més no donar gaires detalls del motiu real del permís als seus companys, perquè està convençuda que si sabessin que dedicarà aquests mesos a escriure un llibre, és molt possible que no els semblés igual de natural.

 
La novel·la arrenca –després de pocs preliminars– en aquesta situació. Una escriptora que acaba de ser mare i que, gràcies al Premi Euskadi de Literatura, pot agafar-se uns mesos que no dedicarà a la criança sinó a la creació. La necessitat li sobrevé gairebé mentre està parint el seu fill Erik, quan recorda l'infanticidi que va cometre Alice Espanet a qui, tot d'una, recorda conèixer. Espanet va ofegar els seus bessons a la banyera, els va assecar i els va deixar damunt del llit, esperant que l'au-pair arribés i els trobés. Pot haver-hi res més incomprensible i abominable? Matar un nen, diu l'autora en algun moment de la novel·la, és senzill. No pot defensar-se. Només cal privar-lo de menjar, cures, ajuda. De tot allò que a les mares, per definició, els és assignat. I és gairebé allà, a quiròfan, mentre la criatura arriba al món, que la narradora decideix que vol escriure sobre la infanticida.
 
Agirre fa avançar la narració movent-se hàbilment entre diferents gèneres. La que ho vertebra tot, diríem, és la metaficció de l'escriptora que du a terme la recerca sobre el cas Espanet. Als matins, mentre el seu fill és a la guarderia, obre el portàtil a les cafeteries més properes amb l'alleujament d'encetar aquelles quatre hores que li pertanyen a ella i prou. Mentre avança en les seves indagacions també es qüestiona quins són els seus propis sentiments com a mare. No és un llibre sobre la maternitat o, almenys, no ho és de la manera com hi estem acostumats. És més, diria que Katixa Agirre aconsegueix fer un retrat fidel del que molts considerarien l'antimaternitat, perquè posa sobre la taula temes que tot i que no tindrien per què ser controvertits, fa de mal atribuir a una experiència que des de sempre se'ns ha presentat com a íntegra, sense contradiccions, gairebé mística. La narradora desplega, a vegades en forma d'assaig dins la pròpia novel·la o de ficció, un catàleg de males mares i de conductes o pensaments que no els són permesos, des de l'adulteri fins a l'abandó, servint-se d'autores com Doris Lessing, Sylvia Plath, Virginie Despentes o Simone de Beauvoir.
 
Paral·lelament, la trama sobre la infanticida, la mare més abominable de totes, avança en forma de thriller a un ritme trepidant i ben alternat amb els fragments més assagístics o de reflexió de la narradora. Recorda, en alguns moments, el procés d'escriptura de Capote a A sang freda: l'escriptor que no pot acabar el seu llibre fins que l'assassí no ha estat jutjat, en d'altres hi sobrevola L'adversari de Càrrere –per bé que l'infanticidi que relata Agirre és fictici–, especialment en els moments de més autoconsciència de la narradora durant el relat dels resultats de la investigació sobre Espanet.
 
Jo no tinc fills i tot el que conec sobre criança ho he anat aprenent a mesura que les dones del meu voltant han tingut canalla. Mentre llegia Las madres no, no podia evitar pensar quina seria l'experiència lectora d'una mare, en primera instància, i d'una mare creadora, en segona. I en tots dos casos, a risc d'equivocar-me, diria que deu resultar alleujadora, perquè d'una manera natural, sense grans discursos, retrata una realitat que juraria­ és força habitual i de la qual sortosament cada cop se'n parla més, sense escarafalls ni disculpes: les mares, a banda de mares, són persones que creen, que senten, que s'enfaden, que treballen i que valoren la seva llibertat, en ocasions per sobre de la seva maternitat. Katixa Agirre posa les contradiccions humanes per davant del relat místic i agradable que durant segles deu haver torturat per dins milions de dones que creien que estaven mancades d'alguna cosa que la resta sí que tenia, quan la normalitat, en el fons, no era altra cosa que allò que els altres en deien ser una mala mare.

 

 Las madres no

 © Elkar, 2018.
 © d'aquesta edició, Editorial Tránsito, 2019.
 © de la traducció, Katixa Agirre, 2019.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La nova edició de la festa de la literatura catalana es trasllada al Moll de la Fusta
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa l'obra de l'escultor a Palafrugell
Imatge il·lustrativa
Es retroba «Jamais», l'objecte que Óscar Domínguez va donar al pintor malagueny
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa un assaig documental de la fotògrafa Espe Pons
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»
Imatge il·lustrativa
El director de cinema ha mort als 76 anys
Imatge il·lustrativa
És urgent que formi part de les programacions dels grans equipaments públics del país
Imatge il·lustrativa
Recordem Rosa Maria Sardà veient-la interpretar aquesta obra de Josep Maria de Sagarra