Quan el cel embogeix

“Resulta que som poc domesticable, gens metòdic, d’esperit crític, un punt tendenciós, i que, a causa de l’alcohol i de les meves opinions, m’he ficat en embolics”. Així es defineix el narrador de Quan el cel embogeix, la nova novel·la de l’autor mallorquí Antoni Vidal Ferrando, publicada per AdiA Edicions i construïda com el monòleg d’un escriptor frustrat que admira Marcel Proust i que vol fer una crònica literària de la seva època. Us n’oferim catorze fragments.

Foto: Catorze

1. Les obres dels grans mestres són arguments, reialmes, possibilitats. Fan palès que, en aquest món, no és tot contingència i extermini.

2. Occident es degrada, periclita, negreja, ha perdut el rumb: les granotes lladren, els teuladers bramulen, les mosques eguinen, els conills belen, els ametlers fan gínjols, les jàsseres fan fluix, les sopranos fan galls, les cadires capcinegen, els clavicordis desafinen, les lloques no coven, les patates tenen brulla, el formatge es floreix, els rius surten de mare, hi ha una epidèmia de puristes i de paparazzis, es desplacen a la deriva centenars d’icebergs, fustigam els cavalls amb els flabiols de fer ballar les cobres, a tot arreu s’ha activat la caça dels díscols i dels que presenten discrepàncies, hi ha qui no para d’especular sobre les fantasies i les advertències dels Llibres Profètics, cada proposta és una intimidació, una altra saragata i no hem arribat enlloc.

3. Mentrestant, no he anat prou amb compte amb les travetes de la gent del gremi. El gremi potineja, es fica en tripijocs, va de remunta. A pesar dels seus rampells d’egolatria, a pesar dels seus deliris de grandesa, dels seus abundants estirabots, de la seva incontinència verbal, hauria d’haver fet més cas de les advertències del poeta de moda, que ja va haver de conèixer els rigors de l’ostracisme literari després d’abandonar els estantissos cenacles cortesans de Barcelona.

4. Ben mirat, la vida no és un hobby ni un western ni està escrita a cap manual. Jo voldria haver editat a la Hogarth Press. Són coses que ja no tenen remei. El cas és que cada escriptor ha de ser una història clínica. Com els volcans, com els guerrers de les tribus mongoles, un escriptor ha de cremar per dins, ha de violar costums, ha de trencar convenis i cavalcar centaures. La glòria literària només es concedeix als que, intrèpids, no s’estalvien de travessar els deserts de sal de l’existència sense menjar ni beure. Millor si aconsegueixen descendir a les profunditats de l’esfereïment o de l’electroxoc.

5. Justament és l’ambició la que té la culpa de bona part de les meves contrarietats i de les meves misèries. Marcel Proust ja deia que embriaga més que la glòria.

6. ¿Escrivim per plaer o per a la posteritat? El que sé cert és que si no faig qualque ritual, qualque intent de tallar-me les venes, si no pos més objeccions, si no m’esgavell, si no em segresten o em decapiten, si no aconseguesc integrar-me a les activitats secretes de qualque lobby o si no m’han d’ingressar en un manicomi com el del Camí de Jesús, des del qual Llorenç Villalonga –que els anys de la guerra hi exercia com a psiquiatre– escoltava complagut, algunes nits, els trets homicides de les armes dels sublevats, mai no tendré prou predicament entre el conjunt dels meus contemporanis.

7. Per si no n’hi hagués prou, la bona literatura ha entrat en un procés de declivi, i el seu perill d’extinció entela les cúpules i les figures dels vitralls d’arreu del territori. Entela els ulls, la veu, el firmament, les avingudes, les rosasses i les pedres precioses de la geografia espiritual i de la memòria. Entre gemecs i runes, fa desmaiar les fulles dels ficus i dels arbres genealògics. Acabarem que Ramon Llull, Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Caterina Albert, J. V. Foix, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés i tants d’altres hauran de cercar refugi en les estances més fosques dels banys turcs o en les tertúlies de les barberies.

8. Però, mal que em lamenti, adolorit, no solucionaré les coses. No vendrà una epidèmia medieval a passar comptes amb els gurus, amb els tarats, amb els depredadors, amb les elits de la crítica literària; no editaré cap novetat a la Hogarth Press; no ressuscitarà, miraculós, el Capità Flint; no tornaré a veure Illiers-Combray amb els mateixos ulls; no arribaré mai a tocar el piano de cua blanc d’Elvis Presley; no coneixeré d’altre amor, si no és el que es ven en el mercat del sexe; ja no aconseguiré substituir els destil·lats per les excel·lències del vi negre ni prescindir dels efectes addictius de la nicotina.

9. No hauré sabut vendre bé els meus vicis. Mai no hauré estat capaç de fabricar-me una llegenda com les d’Anne Sexton, Scott Fitzgerald, Charles Baudelaire, Marina Tsvetaeva, Malcolm Lowry, William Faulkner o com la del poeta de moda, aquell gran seductor que tenia amants des de la Cotxinxina fins als suburbis de Filadèlfia, passant per Sant Petersburg. En aquest tema, el poeta de moda no feia discriminacions de gènere. Tampoc no es va privar d’assaborir l’èxit en vida ni d’escandalitzar els guardians de l’ordre i els pusil·lànimes.

10. Així com els únics paradisos són els paradisos perduts, els amors per excel·lència són els amors impossibles. Tots mereixen l’honor de quedar escrits amb accent circumflex i amb lletres d’or.

11. Però és el tema de sempre: l’estratègia dels lobbys literaris i la desídia i clara incompetència de la majoria d’editors. Davant editors així quedes impotent o embalsamat. No hi valen peròs ni els insecticides. Venen llibres com si venguessin aprimadors, paper d’estrassa o espècies grogues. Arrogants, venen llibres on senyoreja la carrincloneria i on no canta la mar ni canta el pit-roig. Cap d’ells no se’n sent culpable.

12. Alces un peu o voltes cantó, i ja t’incomoden o t’escometen. Tots contra tots, tibats, sectaris, sibil·lins, mentre ens ufanam de no ser com la resta de mortals, ostatges de quelcom que trenca els llocs comuns i qualsevol límit.

13. No em cans de repetir-ho, la gent no és feliç: resa, estafa, es tatua, contamina, monologa, maleeix, es posa a règim, cerca bo, pica de peus, paga tasses, recorre fàcilment al vilipendi o a l’insult, s’estremeix davant l’espectacle de la pirateria informàtica i de la pirateria institucional. Innocents i culpables, vivim de pura inèrcia, de propina, desemparats, encadenats dins les quatre parets d’una mena de cau de corrupció, envoltats de maldol i d’excrements.

14. ¿Per què he de seguir escrivint? ¿Per tenir nàusees, a aquest pas que duim? Miris on miris, per molt que xerris, ningú no escolta. Miris on miris, s’incrementen les fusions bancàries i les intrigues del Vaticà, tothom viu a mercè dels pirates informàtics, cada vaixell que salpa pot ser un vaixell negrer, l’escalfament de l’aigua neguiteja els musclaires, a força de titulars hem emmetzinat la de les fonts, les mimoses s’alimenten dels gasos que generen els motoristes, tots som possibles objectius d’un atemptat o d’un intent de xantatge, els frares llecs veuen pel·lícules de pit i cuixa. Miris on miris, de pur avorriment, les bibliotecàries es fan bòfegues, onsevulla senyoregen els bords o els neonazis o els facinerosos, les autoritats cerquen caps de turc mentre aixequen els murs de l’omertà, l’exèrcit intimida: a dures penes aconsegueix controlar els seus gastadors. ¿Per què he de seguir escrivint?