Foto: Mikoto
Que com és, pregunta el pare. I jo li parlo dels cabells curts i castanys; dels ulls molt oberts i de la boca petita; dels llavis amb forma de petó que s’intueixen tous i menuts en aquells selfies picats en blanc i negre. Que superficial, respon la meva germana; no podries dir com és més enllà de l’aspecte físic, afegeix amb una pronunciació interrogativa. Això, això, coincideix la mare amb molt d’èmfasi, i tot seguit somriu mentre pregunta quan és que la coneixerem en persona. No ho sé, penso en veu alta, i em fa l’efecte que la frase s’integra en la conversa com una resposta prou ambigua per esdevenir acceptable. No ho sé, penso per a mi.
Quan surto al balcó, m’esforço a imaginar la reflexió que ella –amb l’autoritat que li confereix aquella arrova abans del nom– hauria sabut formular a partir d’aquesta situació quotidiana. Però m’adono ràpidament que, tanmateix, el meu cap encara no domina l’art de pensar, sentir, plorar i estimar en dos-cents quaranta caràcters. Ella sí que n’és una experta; ella és la número u, en aquesta habilitat, i tant que sí. Ella viu i menja i fa l’amor i maleeix i felicita i compra i ratifica de manera profunda, divertida, simpàtica, intel·ligent, transgressora, irònica, tendra o provocadora, però sempre –sempre!– sintètica. Potser hi ha talents que no estan a l’abast de tothom.
«Els iogurts caducats com a metàfora», ha pensat i ha tuitat ella aquest matí, i la ocurrència –brillant com tota ella; brillant com només ho poden ser les persones que, a banda d’esmorzar iogurts, hi troben metàfores– devia anar acompanyada d’una imatge mental que ha decidit concretar amb l’emoticona d’una mona riolera que es tapa les orelles. Després –m’he quedat amb el dubte de què n’ha fet, dels iogurts–, el seu cap es deu haver silenciat durant dos o tres minuts –quina sensació tan balsàmica, la de saber fer callar els pensaments quan són massa llargs o massa poc atractius per a una xarxa social!– fins que la següent cavil·lació ha fet acte de presència: «T’adones que has tornat gran quan netejar la nevera et sembla un bon pla per al diumenge al matí», ha pensat, ha escrit, ha piulat.
Tot seguit ha anat a comprar –«Voldria quedar-me a viure a la paradeta de fruita del mercat #jodegranvullvendrecireres»–, i he conclòs que només podria passar la vida al costat d’algú que fins i tot enamora mentre camina entre fruites, formatges, olives, teles artesanals i fruits secs. «Quan un formatge fa que salivis i que et tapis el nas al mateix temps. I si la vida és com un formatge?», «Hi ha cap fruita més eròtica que l’albercoc? No val fer acudits de figues, malpensats», «Llibertat és decidir que l’estiu comença en el moment que et compres un grapat de cireres», «Quina dosi diària de petons recomanen els experts?», «La venedora m’ha dit que a la pell s’hi troben les millors propietats. Que eròtic, que commovedor i que cert».
Com deu ser això d’anar amb ella al mercat en un dia qualsevol i que et doni una mà mentre amb l’altra subjecta alegrement una senalla plena de fruites i de reflexions? I com s’ho deu fer per ensumar, recordar, evocar, emocionar-se, escoltar, assaborir, caminar, observar detingudament i, mòbil en mà, compartir tan generosament, minut a minut, aquest esplet de revelacions tan íntimes, tan poc pensades, que brollen del fons de l’ànima per acabar verbalitzades en un mur que ella –com si volgués recordar-nos la mala sort que hem tingut de no ser com ella o, pitjor encara, de no conèixer-la– ordena per a nosaltres?
«On hem de firmar per mudar-nos a un planeta sense cobertura?», va preguntar fa uns dies. I jo em vaig conformar amb fer un m’agrada al seu tuit mentre, amb l’ai al cor, suplicava que aquesta possibilitat fos rotundament inviable: què faria, jo, sense cobertura, sense internet, sense la seva companyia 2.0? A quin altre lloc podria trobar algú que fins i tot tingués defectes bonics? Ella, la meva estimada dels ulls grans i els llavis petits, no s’està de compartir-los, els defectes: té prou autoestima com per estar al marge de la crítica o l’aprovació alienes.
«Ho confesso: hi ha dies que ploro mentre miro el telenotícies #elshipersensiblessomraros», va tuitar ahir, per exemple. O bé: «Tinc la regla: algú em podria dur una palmera de xocolata, una manta tèrmica i un Paul Newman? Puc prescindir de la manta»: és graciosa, sap fer autoparòdia, és meravellosa, meravellosa! M’agrada. M’agrada molt, el tuit. M’agrada a mi i a tres-centes quaranta-cinc persones més.
Que quan la coneixeran, preguntava la mare fa un moment. I jo vull saber per què haurien de voler conèixer-la quan es poden limitar a estimar-la; per què haurien de desitjar tenir-la a prop si tenen la possibilitat d’admirar-la de lluny. A vegades m’he demanat si no es deu sentir sola, ella. Però llavors visualitzo els cent setanta-dos retuits, els vint-i-nou comentaris, els cinc-cents trenta-quatre m’agrades, i em dic que la solitud deu ser inconcebible quan vius amb seixanta mil seguidors que no saben qui ets i que voldrien ser com tu.
