Foto: Ahmed Hasan
Fa uns quants anys que treballo en el departament de comunicació d’una ONG dedicada al benestar de la infància i a la defensa dels seus drets, en especial el dret a l’educació. Fem projectes a diferents països del món, en coordinació amb l’administració pública, i mirem de millorar les escoles i l’educació que reben els nens i les nenes.
Hi ha un projecte que m’agrada molt. El fem a El Salvador, Guatemala, Burkina Faso i Bangladesh, i tracta de donar suport a l’educació secundària de nenes les famílies de les quals no poden permetre’s pagar les despeses que suposa seguir estudiant. No deixa de sorprendre’m la força d’aquestes noies. Cada vegada que m’arriba un dels seus testimonis m’emociono. I sobretot em passa amb les noies de Bangladesh, no sé ben bé per què.
Sheikh Hasina es la primera ministra del país. No és la primera dona que ocupa aquest càrrec. Les dones poden votar des de 1972 i tenen reconeguts per llei els mateixos drets que els homes. Hi ha dones bengalís referents com l’escriptora feminista Begum Rokeya o Nishat Majumdar, la primera –ara sí– en escalar l’Everest. No obstant… tot i que està prohibit tant el matrimoni com el treball infantil, moltes nenes són casades i moltes es veuen obligades a treballar per ajudar la seva família. Les que aconsegueixen acabar l’educació primària ho tenen difícil per continuar, encara més si tenen germans, ja que les famílies prefereixen invertir el poc que tenen en l’educació dels nens. Una proporció intolerable de dones és víctima de la violència. Tot això té a veure amb la pobresa extrema en què viu bona part de la societat, però també amb unes creences i unes tradicions molt arrelades.
Per a aquestes noies, tot allò personal és tan polític…!
Quan una nena de 12 anys s’enfronta a la seva família i a la societat perquè no vol deixar l’escola i posar-se a treballar, allò personal és molt polític.
Quan una nena de 12 anys vol ser metge, o professora, o policia i lluita per aconseguir-ho, allò personal és molt polític.
Quan una nena de 12 anys diu als seus pares que no es casarà amb qui han convingut perquè té altres somnis i no vol ser mare abans d’hora ni amb algú que ella no ha triat, allò personal és molt polític.
S’ha de ser molt valenta.
Les seves decisions personals influeixen en el seu entorn i tenen implicacions polítiques. Amb les seves decisions estan canviant com les seves comunitats veuen el paper de les dones a la societat. Estan demostrant que poden aportar igual o més progrés que els homes. Canvien mentalitats i lluiten contra allò establert: el matrimoni infantil, els embarassos precoços, el treball infantil, la violència, l’explotació sexual.
Si no fos per la seva valentia, la democràcia i la igualtat que aparentment els atorga la llei mai es farien efectives. Amb els seus somnis i les seves decisions estan canviant el món. Diuen: “Les meves cançons canviaran la societat”. “Si a una nena se li dona l’oportunitat de florir, ella pot arribar a moure una muntanya”.
Per això quan avui penso en el lema del feminisme dels anys setanta penso en elles. En el seu moment, Kate Millet va posar de manifest que no n’hi havia prou amb tenir accés al vot i a la política si no canviaven les relacions de poder en l’àmbit personal i privat. Si les dones no podien ser lliures per viure la seva sexualitat, si les relacions amoroses se seguien basant en clixés i estereotips definits per un sistema patriarcal de dominació masculina, per unes concepcions del paper de la dona i del paper de l’home establertes, si el cos de la dona continuava sent patrimoni d’aquest sistema, la llibertat no seria mai real i les dones quedarien per sempre excloses del poder de ser i decidir.
Avui ser i decidir és el que reclamen les nenes a Bangladesh. Els queden lluny els eslògans de les nostres pancartes. Mi cuerpo, mi vida, mi forma de follar. Yo no salí de tu costilla, tú saliste de mi coño. La talla 38 me aprieta el chocho. Tu patriarcado me da patriarcadas. Mi cuerpo no quiere tu opinió. Demandes actuals sorgides de l’anomenat feminisme de la segona onada. Dret a l’avortament, lleis d’igualtat efectiva d’homes i dones, drets LGTBI, igualtat salarial, l’ètica de la cura.
Potser els queda lluny, però el que fan dia a dia a casa seva i als seus barris –convencent les seves famílies que si segueixen estudiant podran ajudar més que si es casen i es converteixen en esclaves de les famílies dels seus marits, sortint amb el cap ben alt de casa i la motxilla ben posada per anar a una escola que es troba a dues hores de camí– és un activisme constant, sostingut i silenciós. Surt de l’àmbit domèstic, privat i invisible per convertir-se en política.
Perquè Girls just wanna have fun… damentals rights.
