Converses

Àngel Casas: «Passen els anys i acabes sent el que eres quan en tenies vint-i-pocs»

El periodista diu que «quan una persona és coneguda tothom espera que expliqui la seva vida»

| 16/03/2020 a les 10:00h
Arxivat a: Biblioteca, Converses, Univers llibres, entrevista, Àngel Casas, Ada Castells, converses
Àngel Casas ha deixat enrere el que ell anomena el seu Medical Mistery Tour per presentar en societat la seva última novel·la, Sidonie té més d'un amant (Univers). Encara està tocat per la seva última actuació, un trasplantament de ronyó que ha rebut per gentilesa de la seva esposa, però a poc a poc va agafant embranzida per defensar aquesta història d'un noi de Sants que triomfa en la fotografia mentre mira de fugir del passat, dels sentiments i d'un present marcat per l'eufòria del Fòrum de les Cultures. La novel·la, "si la vida ho permet", formarà part d'una tetralogia que va iniciar amb Fred als peus i que té com a protagonista el barri de Sants. 
 

Foto: Ariadna Arnés


S'ha dit molt que la teva Sidonie és la història del despertar sexual d'un personatge i ho és, però també és el despertar d'una vocació, cosa que em sembla menys vista. Per què has triat la fotografia?

La història em ve d'aquelles botigues de fotografia que hi havia a Sants, amb bodes i comunions als aparadors, i una sèrie d'elements d'atrezzo. M'hi aturava i pensava: "I si aquest tio es fa un sobresou i, a la nit, fa fotos de senyores en pilotes?" Aleshores ho vaig anar complicant: "I si és un francès que va venir cap aquí perquè l'acusaven de col·laboracionista?" Em semblava molt atractiu, això de fer una cosa de dia i, una altra, de nit. Al meu llibre anterior de contes ja parlava de la doble vida.

L'atracció de la rebotiga.

Sí. Necessitava algú que lligués tot això i se'm va acórrer que a Sants, que ho conec molt bé, hi vivia un noi que se sentia atret per la feina d'aquest fotògraf. Vaig pensar que aquesta història em permetria fer aquest tipus de novel·la que en diuen de creixença. 

Novel·la d'aprenentatge.

Sí. Això entronca amb Fred als peus, però allí és un home que enyora Sants i aquí és un que odia Sants i Barcelona i tot el seu entorn des del primer paràgraf de la novel·la. 

Sent la necessitat de superar el passat marcat per la Dictadura i la grisor.

Hi ha dos aspectes que he volgut tractar: un és el de la revenja i, l'altre, el de la nostàlgia. Em va fer  molta il·lusió parlar de Sidonie. Quan era jove em vaig comprar el disc perquè era molt cinèfil i m'agradava la Brigitte Bardot jugant amb la tendresa de la cançó i el doble joc d'una lletra on ningú és el que sembla. Passen els anys i acabes sent el que eres quan en tenies vint-i-pocs. La pàtria és la suma d'aquests factors ambientals, relacionals, escolars... Això és el que et construeix, per molt de temps que passi.

A la novel·la descrius el pes dels maristes, de la religió...

He cantat el Cara al Sol amb cinc anys. La repressió política arribava als nens, no tant per la via policial, sinó per la influència dels maristes i dels salesians, que encara eren pitjors. La repressió no venia de qui feia "Formación del espíritu nacional" sinó de tot el que et deien contínuament els capellans. Els maristes eren la rereguarda i l'únic que vaig aprendre a filosofia amb els salesians era que la democràcia és dolenta de per si perquè, i si la majoria s'equivoca? El fet d'estar sempre amenaçats per l'infern, d'anar cada dia a missa, de passar el rosari, l'esperit de sacrifici i de fer-nos perdonar el pecat original... era horrorós i, quan et fas gran i reflexiones una mica, et dius: "Què m'estaven explicant?" Crec que és més autèntic el meu creacionisme, que la meva dona em regali un ronyó i jo estigui viu, no com el d'Adam i Eva, i la costella, el meu és més realista: tinc un tall impressionant d'un metge fet amb el seu bisturí.

L'Àngels Casas trapella, que als noranta munta un programa de tele que acaba amb un striptease, és el resultat d'aquesta repressió?

L'altre dia l'Antonio Baños em deia que m'hi estava tornant. JNo hi havia caigut, però potser sí. L'únic que puc fer és tornar-m'hi. Ja sé que la proposta de l'stripease ara seria inviable i m'assenyalarien amb el dit, però en aquell moment era un acte de rebel·lia. Als meus programes he tingut tota mena de gent perquè a mi m'interessa tot. Vaig amb les orelles netes i els ulls ben oberts, i no sé si soc xafarder perquè soc periodista o a l'inrevés. 

Totes les coses t'interessen, però a la novel·la surten dues de les teves obsessions: el cinema i el jazz.

Sí, he estat als locals més amagats de jazz de Chicago. Llocs on no hi havia hagut mai un blanc. M'he mogut per tots els llocs que surten a la novel·la.

És curiós perquè més que una novel·la semblen unes memòries.

Ho he volgut fer així perquè ho volia explicar com si ho expliqués el protagonista. Intento retratar amb força detall el món de la publicitat dels anys vuitanta. Ho vaig viure de primera mà: del 80 al 85, amb el Josep Maria Bardagí, vam crear una societat en què fèiem els millors jingles del món. Ara t'he dit una xulada! 

Devíeu fer una pasta inhumana.

Sí, era l'època dels diners, però al final vaig dir prou perquè aquest món em pesava massa.

Què és el que et pesava?

La cocaïna. Vaig tenir la sort que no se'm posava bé. No va ser una època agradable, tot i que econòmicament va ser acollonant.

A la novel·la critiques la irresponsabilitat de part d'aquesta generació a l'hora de fer de pares.

El protagonista té una teoria amb què combrego i és que ser pare és una experiència que no és gens fàcil. Si no en saps, no t'hi fiquis. Això té molta lògica. Als nens ja els enganyem des del principi, amb els reis, els fem entrar en el món a través de la mentida i hi ha un moment en què això ja no es para. Jo sí que m'hi vaig ficar. Tinc tres filles i tres netes.  

Tot dones.

Sí, és l'únic gènere que he tocat i no vaig poder anar al 8M perquè caminar encara em costa, però hi hauria anat. 

I et retreuen el període dels stripteases?

No, jo mateix ja entenc que ara no tindria cap sentit. Vaig arribar a l'striptease per un llibre d'una col·lecció que es deia J'aime. Hi havia un títol dedicat al tema i n'explicava la història. Amb el Josep Maria Mainat vam haver d'allargar el programa mitja hora i, com era a les tantes de la nit, li vaig dir: "I si fem cotxinades?" Hi va estar d'acord. La nostra escenògrafa era de París, havia treballat al Crazy Horse. Hi havia un gran nivell.

Per què et refugies en la ficció, si a la teva vida hi ha moltes històries?

Quan una persona és coneguda tothom espera que expliqui la seva vida. Jo ho he fet. Hi ha un llibre que es diu Memòries d'altres on explico el rerefons de la majoria de famosos que havíem entrevistat. Explico la dificultat de demanar a l'Anthony Perkins si té la Sida o al Rock Hudson si és homosexual, però has de passar-hi perquè és la teva feina. 

Ja, però això és una mica trampeta.

Pot ser, pot ser, soc molt trampós. 

Ara que m'explicaves tots aquests viatges a París a la recerca d'stripers o a Chicago als caus del jazz més amagat... tot això és molt interessant.

Sí i segur que t'interessaria saber que a la Shirley Maclaine la vam haver de doblar perquè no afinava un rave, mentre que la Raquel Welch era tot al contrari.

No. M'interessaria saber per què l'Àngel Casas fa novel·la.

Perquè m'agrada inventar-me històries. Hauria disfrutat sent guionista de Dallas. Volia ser periodista des dels cinc anys, però d'adolescent em vaig plantejar anar a Madrid a estudiar cinema, el que passa és que a casa no arribaven els diners per fer això. Havia tingut un grup de teatre independent. Primer vam muntar una cosa del Foix, que no entenia ningú, però que era del Foix, i després vam intentar estrenar una obra de teatre meva que la censura es va carregar perquè no la va entendre, no perquè fos especialment subversiva. Als anys seixanta jo era publicista i tenia molta relació amb el món editorial i amb un dels qui parlava més era amb el Joan Oliver que era molt fan de les coses que fèiem amb aquest grup de teatre. Un dia em va proposar de fer el que en diríem una òpera rock. Ens vam posar a escriure a casa seva, a Gal·la Placídia. Ell volia que jo fes el vers i ell feia la prosa. Era un experiment i vam escriure una cosa, però es va perdre. 

Creus que la vostra generació us ho heu passat bé?

La meva generació s'ho ha passat bastant bé. Allò que deia el Vázquez Montalbán de "contra Franco vivíamos mejor" és cert: ens donava vidilla, ens feia ser imaginatius... llibres d'humor com el del Perich ja no n'hi ha, és molt representatiu d'aquesta època. Hem tingut les nostres oportunitats, fèiem coses que ara la gent que surt de la facultat no pot fer. 

De la novel·la em sobta aquest salt temporal que fas, del passat dels anys cinquanta a Sants, al present del Fòrum de les Cultures. Ho fas amb tota la cara dura.

Sí, això ho vaig fer per primer cop quan ell està sopant amb l'àvia, de petit, i de sobte una hostessa de British Airways li porta una beguda. Va ser gairebé sense ni adonar-me'n i em va agradar. El primer sobta molt, però després ja no. Flueix d'una manera natural. No pretenc ser cap creador de cap estil literari, però aquesta idea m'ha agradat.

I el prota, d'on l'has tret?

És un personatge alt, lligón, de bon aspecte, jugador d'hoquei patins...

Has projectat el que t'hauria agradat ser?

No, i com a fotògraf, tampoc no m'hi veig.

Però com a paio guapot?

Ah, bé, això és el que va fer el Vázquez Montalbán amb el Carvalho, però no he pensat gens en això. La veritat és que té una vida molt diferent de la meva. A la meva pàgina de Facebook hi ha molta gent que m'ha dit: "Pobre, quina vida més dura..." Jo he hagut d'explicar: és una novel·la.

Deu ser pel to autobiogràfic, fins i tot hi ha moments en què t'atures i ens expliques detalls d'aspectes determinats de l'època.

Absolutament, ja des de l'inici és així, però crec que això és un dels jocs. Un dia parlant amb el Cercas em va dir que, a la que a tu, en qualsevol història real, hi poses una mica de ficció, ja tot és ficció automàticament. 

Si el Cercas ho diu...
 

 Sidonie té més d'un amant
 
 © 2020, Àngel Casas.
 © 2020, Univers Llibres.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Cim d'Estela ofereix activitats per a infants durant la Setmana Santa
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa ofereix una programació especial de continguts digitals
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Katharine Hepburn llegeix la nota que va escriure a l'actor 18 anys després de la seva mort
Imatge il·lustrativa
Una parella catalana mostren a la BBC com es el seu dia a dia amb la seva filla
Imatge il·lustrativa
Una coreografia de Steev de Sousa que evoca una relació fraternal
Imatge il·lustrativa
14 reflexions sobre la importància del teatre