Tast editorial

La pesta d'Albert Camus

Sentien de manera confusa que aquella reclusió amenaçava tota la seva vida

| 16/03/2020 a les 10:13h
Arxivat a: Biblioteca, La pesta, Albert Camus, tast editorial
És l'any "194...", la pesta s'apodera de la ciutat d'Orà. Tot i que d'entrada els seus habitants no se la prenen seriosament, la plaga ho arrasarà tot i, si no els mata, els canviarà rotundament la vida. Aquest llibre del premi Nobel Albert Camus (1913-1960) és, entre tantes lectures possibles i en veu del seu protagonista, el doctor Rieux −que lluita dia rere dia i nit rere nit contra l'expansió de l'epidèmia−, "el testimoniatge del que havia calgut fer i que, sens dubte, haurien de fer encara, contra el terror i la seva arma incansable, malgrat les seves tragèdies personals, tots els homes que, no podent ser sants i refusant-se a admetre les plagues, s'esforcen tanmateix per ser metges". Sovint s'ha llegit com una al·legoria de l'ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial: la pesta, més enllà de ser l'encarnació de qualsevol mal, podria ser concretament el feixisme, sempre a punt per rebrotar. També s'ha dit que Camus apuntava contra la covarditat, la covardia, el dogma. Us n'oferim catorze fragments en la traducció que en va fer Joan Fuster, i que va ser publicada per Edicions 62




1. Quan esclata una guerra, la gent diu: «Això no durarà, és massa estúpid». I sens dubte una guerra és realment molt estúpida, però això no és obstacle perquè duri. L'estupidesa insisteix sempre: ens n'adonaríem si no penséssim sempre en nosaltres mateixos. 

2. La plaga no és feta a la mesura de l'home i per tant ens diem que la plaga és irreal, que és un mal somni que passarà. Però no sempre passa, i, de mal somni en mal somni, són els homes els qui passen, i els humanistes en primer lloc, perquè no han pres cap precaució. Els nostres conciutadans no eren més culpables que d'altres; s'oblidaven de ser modestos, això és tot, i pensaven que tot era possible per a ells, cosa que suposava que les plagues eren impossibles. Continuaven fent negocis, projectaven viatges i tenien opinions. ¿Com haurien pogut pensar en la pesta, que suprimeix el futur, els desplaçaments i les discussions? S'imaginaven que eren lliures, i ningú no serà mai lliure en tant que hi haurà plagues.

3. La mateixa lleugera satisfacció d'escriure cartes ens va ser denegada. D'una banda, la ciutat ja no estava lligada a la resta del país pels mitjans de comunicació normals, i d'una altra, un nou edicte va prohibir tot tràfic de correspondència, a fi d'evitar que les cartes poguessin convertir-se en vehicles de la infecció. 

4. Ningú no havia acceptat encara la malaltia, realment. La majoria eren sensibles, més que res, a allò que pertorbava les seves rutines o afectava els seus interessos. N'estaven molestats o irritats, i això no són sentiments que puguin servir per a oposar-se a la pesta. La primera reacció, per exemple, va ser la d'acusar l'administració. 

5. Al principi, la gent havia acceptat de viure separada de l'exterior, com hauria acceptat qualsevol altra molèstia temporal que no trastornés sinó alguna de les seves rutines. Però, de sobte, conscients de ser víctimes d'una mena de segrest, sota la coberta d'un cel on l'estiu començava a bullir, sentien de manera confusa que aquella reclusió amenaçava tota la seva vida, i, quan arribava la nit, l'energia que recobraven amb la fresca els induïa a realitzar actes desesperats. 

6. Els tramvies han acabat essent l'únic mitjà de transport, i marxen dificultosament, amb els estreps i els topalls carregats fins a punt de trencar-se. Cosa curiosa, tanmateix: tots els ocupants, tant com els és possible, es donen l'esquena per tal d'evitar un contagi mutu. A les parades, el tramvia aboca una càrrega d'homes i de dones que s'afanyen a allunyar-se els uns dels altres, desitjosos de trobar-se sols.

7. [Rieux] En tot això, no es tracta d'heroisme. Es tracta d'honestedat. És una idea que pot fer riure, però l'única manera de lluitar contra la pesta és l'honestedat. 
−I què és l'honestedat? −digué Rambert, de sobte més seriós encara. 
−En general, no sé què és. Però, en el meu cas, sé que consisteix a fer el meu ofici. 

8. Sabia també que si les estadístiques continuaven pujant, cap organització, per perfecta que fos, no ho resistiria, que els homes acabarien morint a piles i podrint-se pels carrers, malgrat la prefectura, i que la ciutat veuria com a les places els moribunds s'aferrarien als vius amb una barreja d'odi legítim i d'estúpida esperança. [...] I és que no hi ha res menys espectacular que una plaga, i, per la seva llarga durada, les grans desgràcies són també monòtones. 

9. Els nostres conciutadans, almenys els que més havien sofert a causa de la separació, ¿havien arribat a acostumar-s'hi? No seria just d'afirmar-ho. Fóra més exacte dir que patien un descarnament tan moral com físic. Als inicis de la pesta, es recordaven perfectament de l'ésser que havien perdut i l'enyoraven. Però, si bé recordaven el rostre estimat, el seu riure, o tal dia que ara reconeixien que havia estat un dia feliç, els era molt difícil d'imaginar què devia fer l'altre al mateix instant que l'evocaven i en uns llocs ja tan remots. En aquell moment tenien bona memòria, però poca imaginació. En el segon estadi de la pesta van perdre també la memòria. No és que haguessin oblidat aquell rostre: era, cosa que ve a ser-ne equivalent, que el rostre havia perdut la seva carn, ja no el veien a l'interior d'ells mateixos. 

10. Els nostres conciutadans havien passat per l'adreçador, s'havien adaptat, com sol dir-se, perquè no hi havia manera de fer res més. Conservaven, naturalment, l'actitud de la desgràcia i del sofriment, però ja no en sentien la punxada. D'altra banda, el doctor Rieux, per exemple, considerava que justament allò era la desgràcia, i que el costum de la desesperació és pitjor que la mateixa desesperació. 

11. Així com als primers temps de la pesta se sentien ferits per una colla de petiteses que significaven molt per a ells i no res per als altres −i d'aquesta manera feien l'experiència de la vida personal−, ara, al contrari, no s'interessaven sinó per allò que interessava als altres, no tenien més idees que les que tenien tots, i el seu mateix amor propi havia pres per a ells una fisonomia més abstracta. 

12. [Cottard] Creieu-me. L'única manera de fer que els vostres homes estiguin junts és enviar-los la pesta. I si no, mireu al vostre voltant. [...] [Tarrou] Solament dic que en aquesta terra hi ha plagues i víctimes, i que, tant com sigui possible, no s'ha de consentir d'estar amb la plaga.

13. Rieux va decidir redactar la narració que acaba aquí, i es va determinar a favor dels empestats, per deixar almenys un record de la injustícia i de la violència que els havien estat fetes, i per dir simplement allò que s'aprèn enmig de les plagues: que hi ha en els homes més coses dignes d'admiració que de menyspreu.

14. Escoltant els crits d'alegria que pujaven de la ciutat, Rieux pensava que aquella alegria estava sempre amenaçada. Perquè ell sabia el que la multitud joiosa ignorava i que es pot llegir en els llibres: que el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, que pot estar adormit durant desenes d'anys en els mobles i en la roba, que s'espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots, i que, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir a una ciutat feliç.

 


 La pesta 


 Títol original: La peste
 © Éditions Gallimard, 1947
 La primera edició en català d'aquesta obra va ser publicada dins la «Col·lecció Isard», d'Editorial Vegara, l'any 1962
 © d'aquesta edició: Edicions 62, s.a.

 

COMENTARIS

un altre passatge...
Ramon Torné, 16/03/2020 a les 20:48
+3
-0
la vida
Anònim, 17/03/2020 a les 11:38
+6
-0

Aquesta novel-la la vaig llegir fa molts anys i em va impressionar. Quan va començar el tema del Coronavirus la vaig evocar i ara aquests dies de quarantena encara la tinc més present. Una gran descripció de la condició humana en moments limit. Guerres, plagues, catàstrofes ... Son aquells dies on cadascú apareix tal com es, amb les seves misèries i les seves grandeses.
Confinament
Anònim, 23/03/2020 a les 13:52
+0
-0
Molt encertat el recull de fragments d'Albert Camus. El llibre impressiona quan el llegeixes. Bé pots interpretar el contingut del llibre que l'avenç del nazisme a Europa és vist com una plaga que ho arrassa tot al seu pas i que canvia la vida dels que la pateixen; perfectament, és extrapolable als temps actuals. Confinament, missatges del "gran germà" perquè la població segueixi unes normes d'obligat compliment... amb la finalitat de deixar enrera aquest nou coronavirus, el Covid-19.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat participa al festival amb propostes nascudes al seu Districte Cultural
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura una exposició sobre el fet migratori
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa exposa les restes fòssils trobades als jaciments del Cerro de los Batallones
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge denuncia què passa massa sovint quan s'adopta un animal
Imatge il·lustrativa
Un anunci del govern d'Escòcia per no abaixar la guàrdia
Imatge il·lustrativa
L'artista Christine Sun Kim reivindica el valor de la llengua de signes
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra com es desfila la memòria dels qui pateixen Alzheimer