Cuando vos sabés que nada de lo que te pase va a ser peor de lo que te pasó, te da como cierto poder. Que ja no li preocupen gens els petits sotracs, explica. Llavors l’insulten des d’un cotxe i ell s’exalta tant com abans.
El gag de la pel·lícula em pica l’ullet. Jo també m’he sentit invencible perquè conec la derrota. Però que no em posin a prova amb un brètol que crida al volant, ara que em regalo –que em torno a regalar– xocolata amb sal i albergínies amb mel.
Visc en un pis sense balcó però amb milers de llibres. Puc llegir, escriure i fer veure que nedo en sec. Puc llegir, escriure i fer veure que distrec l’enyor. O puc engrapar l’enyor per la solapa i mirar-me’l com si el volgués radiografiar. L’enyor és líquid i surt pels ulls i els científics no ho saben, em diu una amiga. El meu és gasós i se’m fica al llit i descansa als prestatges i es dutxa amb mi.
No hi estem malament, aquí tancats. Tenim una guitarra, aigua calenta i un dolor al pit que potser és el virus o potser és la por o potser és tot el que voldríem a prop però no. El mar. El sol de primavera a la pell. El gronxador d’un parc sense nens. Els petons d’encomanar-se amor. El coratge d’estimar els malgrats.
El poder te’l dona saber que vindran noves foscors i que no val la pena respirar a mig gas. Quan hagi deixat d’acabar-se el món, sortiré a atrapar el mar i el sol i el gronxador i els petons i el coratge. Me n’ompliré la boca i les mans i les butxaques i m’ho enduré tot cap a casa.
Com si no sabés, o perquè ho sé, que el món s’acaba de veritat.
El gag de la pel·lícula em pica l’ullet. Jo també m’he sentit invencible perquè conec la derrota. Però que no em posin a prova amb un brètol que crida al volant, ara que em regalo –que em torno a regalar– xocolata amb sal i albergínies amb mel.
Visc en un pis sense balcó però amb milers de llibres. Puc llegir, escriure i fer veure que nedo en sec. Puc llegir, escriure i fer veure que distrec l’enyor. O puc engrapar l’enyor per la solapa i mirar-me’l com si el volgués radiografiar. L’enyor és líquid i surt pels ulls i els científics no ho saben, em diu una amiga. El meu és gasós i se’m fica al llit i descansa als prestatges i es dutxa amb mi.
No hi estem malament, aquí tancats. Tenim una guitarra, aigua calenta i un dolor al pit que potser és el virus o potser és la por o potser és tot el que voldríem a prop però no. El mar. El sol de primavera a la pell. El gronxador d’un parc sense nens. Els petons d’encomanar-se amor. El coratge d’estimar els malgrats.
El poder te’l dona saber que vindran noves foscors i que no val la pena respirar a mig gas. Quan hagi deixat d’acabar-se el món, sortiré a atrapar el mar i el sol i el gronxador i els petons i el coratge. Me n’ompliré la boca i les mans i les butxaques i m’ho enduré tot cap a casa.
Com si no sabés, o perquè ho sé, que el món s’acaba de veritat.
Eva Piquer
39
3
