Converses

Imma Armadans: «La por és el virus més letal que hi ha»

La doctora en psicologia diu que «hi ha un estat d'alarma però no hem d'estar alarmats»

| 19/03/2020 a les 17:10h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, Imma Armadans, Universitat de Barcelona, converses
Per què aquests dies ens comportem com ens comportem? Què hi ha al darrere de l'absurditat de comprar tants paquets de paper de vàter? D'arrasar supermercats? Com podem plantar cara a aquesta por, a aquesta incertesa? En quins aspectes ens posa a prova aquest virus? Truco, confinada a casa meva, a la doctora en psicologia Imma Armadans. És professora del departament de psicologia social i psicologia quantitativa de la Universitat de Barcelona, i dirigeix el màster universitari de mediació de conflicte de la facultat de psicologia.
 


Com s'explica la reacció d'acaparar paper de vàter?

L'altre dia em preguntaven si era un trastorn: no. És un comportament humà d'allò més natural, que passa perquè hi ha una persona que influencia l'altra. La influència mútua és intrínseca en les relacions humanes: la nostra presència davant d'algú ja genera una influència. Com que la gent percep que la situació que ara estem vivint és una amenaça, tenen por: "Potser ens faltaran les coses més essencials". Els agafa una mena d'ansietat o d'angoixa, i això els psicòlegs socials ho coneixem molt bé: és el que Roberto Cialdini va anomenar la teoria de l'escassedat: quan veus que una cosa és susceptible que pugui escassejar, t'agafen ganes d'adquirir-la. I quan veus moltes persones que estan fent el mateix, encara que no tingui sentit, en valides el comportament i, com que perceps que hi ha una amenaça, ràpidament reacciones: haig de fer el mateix. 

Té un punt d'absurditat, perquè si fos amb el menjar, però... el paper de vàter?

Les persones, més que éssers racionals, som éssers irracionals. La irracionalitat té a veure amb l'emoció. Situacions d'aquestes generen una alta emocionalitat, i apareixen, sobretot, emocions tan bàsiques com la por, que o bé et pot paralitzar o bé et pot fer fer coses que, sense por, no faries. També pot ser que la persona pensi: "Això no té sentit, el paper de vàter no s'acabarà". Però si s'ajunta amb molta gent que ho fa, això l'influencia i li fa canviar la conducta. I és així com el qui és racional acaba tenint comportaments irracionals. 

Això vol dir que la por s'encomana. És un virus també?

La por és el virus més letal que hi ha. Hi ha gent que no es morirà de coronavirus, però que la reacció que està tenint a l'hora d'afrontar aquesta situació és greu: tenen atacs de pànic, estrès incontrolable, perden el control de si mateixos. I quan tenim por experimentem una tensió que volem fugir com sigui. 

No podem fugir enlloc, ara... 

No, però pot generar un estrès cap a un mateix. Perquè la resposta a la reacció pot ser externa, de fugir i escapar-te, o que vagi cap a tu. El que seria bo seria gestionar-ho d'una manera adaptativa: "Estic a casa, com que no puc sortir, aquest matí m'he estructurat el dia: he fet la meva classe de zumba on-line, després he treballat. Intento adaptar-me dins les condicions que no puc canviar."

Vaig escoltar un àudio d'una caixera que deia "abans de morir-vos de coronavirus us morireu d'obesitat o de colesterol". Em feia pensar que els qui compren per comprar són els que mengen per menjar. 

És una resposta a l'ansietat: quan la gent està angoixada, en comptes de fer tècniques de relaxació i de disciplina mental, comencen a menjar d'una manera irracional, justificant aquesta conducta: "No passa res". Falta molta maduresa emocional, escasseja bastant. És una situació que ens repta a tots, i a cadascú amb la seva situació particular: tota aquesta gent que d'aquí a quinze dies no tindrà feina i no podrà pagar la hipoteca i el lloguer, això sí que és vertaderament preocupant. Com se'ls pot ajudar? Perquè al final no es moriran del coronavirus, sinó de no tenir feina, o de la falta de salut psicològica i emocional, perquè les emocions també maten. 

Quina és la que mata més?

La por, l'estrès. 

Quan anava al supermercat pensava: "No toquis això, que potser ho ha tocat algú". Un altre factor és la paranoia?

Sí. I es contagia. Ara ja no és una qüestió que la gent individualment estigui decidint fer això, és que les condicions t'hi obliguen. He anat a comprar i em feien posar guants, mantenir la distància d'un metre: ja ho han interioritzat com una norma d'obligació. I sort que la majoria de les persones, aquest és un principi que coneixem prou bé des de la psicologia social, tenim la tendència a obeir les autoritats. 

Això és curiós: fins que no ens diuen que es mor gent, que es tanquen les fronteres, no ens ho prenem seriosament. Funcionem per alarma?

L'ideal seria que la gent es pogués responsabilitzar per ella mateixa, però llastimosament, en una situació en què, un dia més o un dia menys compta, les mesures que són més efectives és posar-ho tan dramàtic i alarmant que al final la gent, ho entengui o no, almenys ho compleixi. Si és una qüestió de la salut de tots, s'ha de limitar la llibertat d'un, perquè el que fa un posa en perill la salut de tots. 

Una altra cosa curiosa és l'egoisme: vaig veure una foto d'una senyora que tenia el carro de la compra ple de flams. Costa molt tenir consciència de col·lectiu, oi?

Diria que no hi és, eh? La nostra societat, a diferència de l'asiàtica, és individualista. Per això a la Xina, quan han tingut desgràcies d'aquestes, les persones han reaccionat diferent. L'ésser humà és egoista perquè hi ha la necessitat bàsica de la supervivència: un primer pensa en ell, segon en ell i tercer en ell. Això del bé comú i de la qüestió col·lectiva s'ha de treballar, perquè implica transcendir el teu ego, saber que pensar en el col·lectiu em reverteix a mi, perquè si penso en el bé comú, aquest bé comú em retornarà. Perquè si cadascú pensa només en ell, tots hi perdem. Però el que és comú de veure és gent que acumula una sèrie de coses que no necessita, mentre un altre ho està necessitant. Tota la qüestió de l'equitat, de la bona distribució, de la justícia social... són temes molt filosòfics, però m'agrada la filosofia pràctica. 

Concretar-ho, oi? Posar-los en acció, que no ens perdem en les idees. 

Sí. Fem les coses perquè primer hi ha un pensament. I si no hi és, és que hi ha una pulsió irracional: quan algunes persones fan actes de violència i els preguntes "per què has fet això?", no saben ni poden contestar. Han estat totalment agafats per l'emoció, i han actuat en resposta a la pulsió irracional, que tots tenim, perquè tots estem fets de la mateixa naturalesa: tots podem arribar a fer coses que a vegades veiem en els altres i diem: "Oh, com pot ser". Doncs tu podries arribar a fer-ho. I si analitzes com aquella persona ha arribat a fer-ho, en trobaries l'explicació. Per exemple, en aquests moments, és molt important com ens deixem influir per les persones que estimem.

Hi haurà més divorcis? Ara la relació en parella es posa a prova. 

És un repte. No estem acostumats a relacionar-nos amb la nostra parella durant tant de temps en un espai tancat, on hem de tenir tolerància, desplegar una sèrie d'actituds, i on ens hem de comunicar d'una manera determinada. Estem aquí, i no ens han preparat per això. 

Ens hi hem trobat. 

Clar. Tot dependrà de com les persones afrontin o s'adaptin a la situació. Potser a alguns els anirà bé per reconciliar-se o per repensar. 

O per divorciar-se definitivament. 

Sí! Al cap i a la fi, si ja és difícil que ens entenguem amb nosaltres mateixos, imagina't quan ens hem de relacionar amb els altres, que hem de tenir paciència, acceptar...

No irritar-nos, oi?

Clar, i en aquesta situació d'estar tancat perds la paciència, et poses nerviós, t'angoixes. I ho fem pagar als altres. Els professionals que ens dediquem a això tenim l'obligació de no perdre els nervis, sempre dic als meus alumnes que seria horrorós que la persona que va a ajudar una altra a tranquil·litzar-se fos la primera que posés benzina al foc. Si vols que l'altre es tranquil·litzi, has de transmetre tranquil·litat, actuar amb serenor, sense enganyar la gent, però posant les coses a la seva justa mesura. 

És una oportunitat per aprendre a estar sols?

Sí. Aquest moment d'ara pot ser una oportunitat per a moltes coses: per reflexionar. Fins ara vivíem en un moment social en què gairebé no podíem ni digerir les coses. D'immediatesa, en què tot és per avui, en què hem de treballar sempre amb unes pressions de temps. Ara es para el rellotge i, sí o sí, ens hem d'adaptar a aquesta situació, ens hem de gestionar el temps, i aquest petit espai de llibertat a dins de casa l'hem de gestionar de la manera més productiva. També hi ha qui té afició a seguir sèries de Netflix, i normalment no ho pot fer, perquè té obligacions de feina: aquest moment el poden aprofitar. 

I fins i tot tenir un temps per pensar, ara estic pensant coses que normalment no penso. Com que cada dia vaig amb el xip programat, tot d'una surto de la roda i sembla que tingui més espai mental. 

Sí, és un espai per entrar en comunicació amb tu mateix, perquè vivim de cara enfora, mirant què hem de fer per mantenir un estatus social, una determinada visibilitat, i en canvi ens hem oblidat de cuidar-nos a nosaltres mateixos. Estar confinat és una oportunitat per estar amb tu mateix i per viure aquesta soledat obligada, aprofitant-la per fer allò que, si no s'hagués plantejat aquesta situació, no ho haguessis fet mai. 

El primer dia entrava a Twitter i m'agafava com una mena d'ansietat, perquè semblava que s'acabés el món. I, no sé si és un impuls d'autodefensa, però deixava el mòbil, sortia al balcó del meu pis, mirava els arbres del jardí i tornava a estar serena.

El que decidim fer sovint és una estratègia que no ens permet aconseguir el que necessitaríem. Potser necessitem calma i el Twitter, que és un impuls que ara tots tenim, no és el lloc, perquè allà la gent no s'inhibeix gens a l'hora d'expressar si té por, de disparar insults contra tothom. Això és un contagi del pensament i te'l realimenta, perquè les percepcions quan són compartides agafen més força. Quan veus que molta gent pensa en una línia, és força possible que tu també hi pensis.  

De què ens hem de protegir?

De no estar sempre enganxats a la televisió, al mòbil. Perquè no ens ajuda a prendre una certa distància, i en els conflictes sempre és molt important mantenir una distància emocional i no deixar-te arrossegar per aquest alt nivell d'emocionalitat: totes les teories conspiranoiques, que s'acabarà el món, que l'exèrcit està al carrer... Ens hem d'autodisciplinar el pensament. I el que has fet és un exemple interessant: com que la teva ment s'està alimentat de coses que et generen preocupació, canvies el focus d'atenció i mires pel balcó. I això és el que fan les tècniques que estan tan de moda com el mindfulness, que t'ajuden a controlar la teva ment i la teva atenció.

Hem de protegir la calma, dins d'aquest estat d'alarma?

Hi ha un estat d'alarma però no hem d'estar alarmats. L'altre dia un tertulià deia que la gent té un concepte de pandèmia molt cinematogràfic: hem vist moltes pel·lícules que associen un virus amb la fi del món, i només se'n salven els dos protagonistes. Si ens deixem arrossegar per l'alarma, no ens en sortirem. Ens en sortirem si realment pensem que hi ha futur.

Salvant les distàncies, em fas pensar en el llibre del psiquiatre Victor Frankl, L'home a la recerca del sentit, que deia que qui resistia estar als camps de concentració era qui sabia que a fora l'esperava ja fos una persona que estimava o un projecte. Saber que hi ha futur és el que ens manté vius? 

Això és molt important. En la psicologia social tenim molt en compte la percepció del temps, perquè s'ha estudiat que, a vegades, les persones que cometen, per exemple, violacions o assetjaments, no pensen en el futur de la persona a qui agredeixen, no es plantegen "què passarà amb aquesta dona en els seus anys futurs", sinó que s'instal·len en el present, i això els fa actuar d'aquesta manera irracional. O també hi ha els qui s'instal·len en el passat i estan plens d'odi, ràbia, com està passant encara amb els conflictes polítics: pensar que l'any mil nou-cents... va passar tal, i tota aquesta rancúnia la projectes en una persona, això és terrible. 

El lloc és el futur?

Els qui ens dediquem a la resolució de conflictes, si no tinguéssim una visió positiva dels conflictes i no penséssim que hi ha possibilitats de futur, no hi podríem fer res. Als que es barallen i diuen "no pot ser, ja ho hem intentat tot, no es pot parlar amb aquesta persona", els has d'ajudar a trencar la tendència de pensar en negatiu.

Fa uns mesos Luis Rojas Marcos em deia: "Quan et parlis a tu mateix, parla't bé".

I la manera de parlar-te bé a tu mateixa és fent servir la comunicació no violenta, que tant la pots aplicar quan parles amb tu mateixa com quan parles amb els altres. I que vol dir no jutjar, parlar des de la necessitat d'un i considerar la de l'altre, fer-nos peticions, els uns als altres, que siguin factibles, positives i que ens ajudin. 

Això es pot aplicar a les persones amb qui ara vivim confinats, sigui la parella, amics, fills. 

Sí. L'ideal seria que ens poguéssim comunicar sense exigències: que cadascú es faci responsable del que li passa, del que necessita. Però això és l'ideal, tots sabem que a la pràctica és difícil, perquè quan un està enfadat diu coses que no hauria dit mai, i l'altre es rebota. 

Hi ha coses que no es diuen i se'n va fent la bola a dins fins que peta. 

Això és el conflicte latent, quan hi ha tota la part no visible de l'iceberg, que la persona ho va portant de manera interna perquè no s'atreveix a respondre: i això passa quan li falten recursos. Quan algú et tracta malament, tens dues opcions: callar i acatar, o provar d'influir i respondre de manera assertiva per si pots aconseguir que l'altra persona s'adoni del que fa i de per què ho fa.

La comunicació és la base de qualsevol relació?

Sí, ens ajuda a establir vincles: però hi ha la bona comunicació i la mala comunicació. La bona és la que et permet expressar-te amb llibertat, perquè si no apareix la frustració, que ens portaria a l'agressivitat. Però no n'hi ha prou amb expressar-nos en llibertat, també hem de considerar les necessitats dels altres, i per això cal empatia i compassió. La bona comunicació és la que posa per davant el respecte a l'altre i busca l'entesa. I la dolenta és la que s'expressa a base d'exigències, imposicions, manipulació, agressivitat: la que frustra les necessitats dels altres, en comptes d'escoltar-les i legitimar-les.

COMENTARIS

Comentaris que fan reflecionar
Anònim, 19/03/2020 a les 19:09
+4
-1
Consells i reflexions que els adultd hauríem de tenir interioritats per poder-los trametre als infants per a que els puguin millorar.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Cim d'Estela ofereix activitats per a infants durant la Setmana Santa
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa ofereix una programació especial de continguts digitals
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Katharine Hepburn llegeix la nota que va escriure a l'actor 18 anys després de la seva mort
Imatge il·lustrativa
Una parella catalana mostren a la BBC com es el seu dia a dia amb la seva filla
Imatge il·lustrativa
Una coreografia de Steev de Sousa que evoca una relació fraternal
Imatge il·lustrativa
14 reflexions sobre la importància del teatre