No-ficció

Escriure perquè sí

Com quan entre dret civil i la pràctica de dret administratiu em sobraven cinquanta minuts

| 18/03/2020 a les 11:55h
Especial: No-ficció
Arxivat a: Cambres pròpies, Care Santos, no-ficció, escriure, No-ficció

Foto: Angelina Litvin


Un temps extra per fer allò que vull fer i mai no trobo el moment de fer. Escriure aquest text per a Catorze, per exemple. Escriure perquè sí, perquè ho vull, perquè ho necessito per ser feliç. Escriure com escrivia quan no era professional de l'escriptura, i quan em pensava que mai no ho seria perquè pensar-ho era un atreviment, com creure que els somnis podien acomplir-se i acomplir-se'm. Escriure com quan entre la classe de dret civil i la pràctica de dret administratiu em sobraven cinquanta minuts i m'instal·lava amb un cafè amb llet i una llibreta en aquella taula del racó del bar de la facultat de dret. Una facultat, per cert, on mai no hauria d'haver-hi estudiat res, perquè tots els meus somnis estaven fets de literatura.

Penso en aquella estudiant de dret que vaig ser. Avorrida, sempre amb el cap en una altra banda, sempre esgarrapant temps per llegir novel·les, poesia, teatre, el que fos, menys allò que em deien que havia de llegir: assajos sobre la desobediència civil o sobre el dret a la vida, sentències d'administratiu, demandes criminals...

Vaig ser una estudiant embadalida amb un professor de dret penal que explicava els tipus delictius amb exemples literaris, i que citava Brian Clarke i Fiodor Dostoievski a uns alumnes que arrufaven el nas. Tots menys jo, em feia l'efecte llavors. Jo en gaudia tant! També era una admiradora incondicional de Carles Maluquer de Motes, que a més d'una eminència en dret civil català era bon lector de novel·la negra i fan —no se n'amagava— de Patricia Highsmith. A Carles Maluquer vaig recórrer dues vegades durant la carrera: la primera, quan vaig voler fundar una associació d'escriptors. Vaig anar a veure'l al seu despatx, li ho vaig explicar. Em va donar instruccions fil per randa de com havia de resoldre la part legal, començant per la redacció dels estatuts que havien de governar la cosa. La segona vegada va ser quan em va caldre la convocatòria de gràcia per aprovar el civil d'un dels anys més difícils de la meva vida, el 1990. Era el civil més feixuc —«Obligacions i contractes»— i jo el vaig superar in extremis gràcies a ell i a la seva generositat.

Ara que escric això m'adono que la vida també pot mesurar-se en contractes. Els que hem signat, els que hem vulnerat, els que hem acomplert com si fossin els preceptes d'una religió en la qual creiem, els que no ens agraden però ens afecten. Els que s'han desfet o hem vist desfer, amb gust o amb tristor. Els que ens han fet feliços. Els que no. L'amor com un contracte. La família com un nus de relacions capaç de generar obligacions feixugues i conflictes temibles. La maduresa com l'edat de les obligacions. Envellir: deixar que vencin certs contractes.

Per cert. Al senyor Maluquer me'l vaig trobar molts anys després al vestíbul de l'Estació de Sants. Vaig córrer-hi al darrere, el vaig fer aturar. «Se'n recorda de mi, professor?», li vaig preguntar. Va aclucar els ulls, provant de fer memòria. «He tingut tants alumnes...», va fer. Li vaig recordar allò dels estatus de l'associació d'escriptors. «Ah, sí, ja recordo —vaig pensar que era cortesia i que jo era una pesada, però va dir: —A vostè no li agradava el dret, oi? Vostè volia ser escriptora. Ho va aconseguir?». Li ho vaig explicar. Va fer un somriure satisfet, em va encaixar la mà. «No sap com me n'alegro!». I va continuar el camí.

Va morir poc després. Quina sort haver-lo conegut. Quina sort que en aquells estudis que no hauria d'haver fet hi hagués gent com ell.

La memòria també és de vegades com un contracte. Un amb nosaltres mateixos. O amb la gent que trobem pel camí i que, ves per on, val la pena.

COMENTARIS

Carles Joan
Elvira Maluquer, 19/03/2020 a les 16:26
+0
-0
El Carlos Juan, el coneixíem així des-de Salamanca, era un personatge interessant i generós i que semblava dur quan podia ser l’amabilitat personificada.
M’agradat, com familiar, molt Care Santos el seu retrat. Gràcies!!
Escriure perquè sí
Núria Reichardt, 24/03/2020 a les 16:22
+0
-0
Que envellir és deixar que vencin certs contractes em sembla del tot cert, i que la memòria és un contracte amb nosaltres mateixos o amb gent que hem conegut i val la pena és bonic, encara que no sempre cert

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa estimula la creativitat en tallers virtuals i presencials
Imatge il·lustrativa
El Museu de L'Hospitalet acull una exposició que explora el nu masculí
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Poesia arriba a la 23a edició
Imatge il·lustrativa
La Sala Beckett estrena el muntatge de Denise Duncan, la seva autora resident
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants