No-ficció

De tacte i de sol

El pare i jo ens havíem separat un any enrere i encara ens enyoràvem però fèiem veure que no

| 21/03/2020 a les 18:08h
Especial: No-ficció
Arxivat a: Sala d'estar, no-ficció

Foto: M.V.



Soc una dona física. De tacte i de sol. Ho sé des de l’any de la pandèmia.

Probablement en tens un record vague, filla, reminiscències d’una nena petita vivint una aventura inversemblant entre jocs reinventats amb el seu germà petit i converses de grans, cabalístiques i tremoloses.

La pandèmia de la primavera de l’any 20 ens va canviar a tots. Ja fa tres dècades, d’això. L’espècie va patir una mutació, va aprendre a mirar endins, a dins de casa, a dins del cos, i a veure diferent, molt diferent, allò que habitava a fora, fora dels cossos i les cases.           
           
Abans de la pandèmia jo creia ser una dona de lletres i de ciències, de ficció i de càlculs matemàtics, de creativitat i de portar les regnes; una dona de contrastos, completa, aspirant a una perfecció infactible. Ho creia i ho reivindicava, a més, entre meditacions i ioga, invocant el silenci, conjurant la soledat que tant havia reclamat i que m’asserenava.
           
Avui, septuagenària, t’espero aquí al meu porxo asseguda a una cadira, al sol. Tinc al davant una cadira buida que reservo per a tu. Quan arribis no entendràs per què no soc a dins, com cada primer diumenge de mes, parant taula per a tota la família.
           
Han estat les cadires, a recordar-m’ho. Ahir al vespre escombrava i les vaig moure de lloc i avui en sortir al porxo les he trobades així, banyades pel sol, davant per davant, en una conversa muda. Llavors m’ha vingut al cap aquell matí en plena pandèmia.
           
Tu tenies cinc anys i el teu germà en tenia dos. Havien tancat les escoles i moltes empreses trontollaven. Era un toc de queda estrany: podíem passejar el gos i es podia visitar el súper si et posaves uns guants i deies que et calia alguna cosa. Això era tot. Jo provava d’estar tranquil·la i me’n sortia. Encara no havia vist morir ningú, ans al contrari, dues amigues havien donat a llum sense problemes dues criatures noves i meravelloses en hospitals en què tothom anava amb mascareta.
           
El pare i jo ens havíem separat un any enrere i encara ens enyoràvem però fèiem veure que no. Ell s’havia quedat el gos i tenia pati a la seva nova casa: allà us tocava l’aire i us hi vam instal·lar. A més jo em dedicava a l’escriptura i la lectura i seguia treballant a temps complet mentre que ell, que a més d’escriptor feia també de professor, havia abaixat el ritme.
           
La meva era una casa de poble força gran i acollidora. Em permetia moure’m i gaudir de mi mateixa. Pensava: Quina sort, faig una feina que m’agrada i a més la faig a casa, així que amb la pandèmia la rutina no se m’ha esquerdat gaire, soc de les ho tenen, encara, força bé. Emancipada, em sentia optimista i no patia per ningú. M’aixecava, suc i cafè, quatre o cinc estiraments, i a treballar. A la tarda pujava a casa del pare i passava unes hores amb vosaltres. Així, amb l’excusa, jo també em deixava acaronar per l’aire de l’exterior.

Havia conegut un home pocs dies abans del toc de queda però després, en enfortir-se la pandèmia, hauria preferit no haver-lo conegut. Ens havíem vist quatre vegades, totes quatre seguides, amb avidesa, i ens havíem agradat. Durant el confinament només podia enyorar-lo, trobar a faltar una veu diàfana que ara arribava enllaunada, una conversa líquida que ara se segmentava, una pell setinada que amb prou feines em sabia, un cos massís i còmode i bonic i una masculinitat inèdita, entre brusca i sensible, que abans no havia trobat o que no m’havia permès. El volia amb mi, en mi, i l’enyorava molt. Resseguia en somnis els camins de terra que ens separaven, fantasiejava amb transitar-los de nit amb una lot a la mà per anar a buscar-lo sense que em descobrissin, anhelava els lavabos desinfectats dels súpers en què podríem trobar-nos fent veure que necessitàvem més menjar quan només volíem menjar-nos, menjar-nos-ho tot entre nosaltres.

Em vaig enganxar al mòbil, molt, com mai. Els tous dels dits regalaven a la pantalla les carícies que no sabia on deixar caure.

Amb les amigues fèiem missatges escrits i de veu i de vídeo i també videotrucades en grup. Encara que no ens vèiem, xerràvem més que mai. Les veia patir molt i plorar i no entenia res. Algunes agraïen l’ostracisme en família però altres temien per la vida de tothom. La por col·lectiva em semblava el pitjor virus, s’encomanava i s’estenia en xarxa i jo volia córrer lluny i no deixar-me atrapar. Encara no, encara no havia vist morir ningú.

Així que, amb tot plegat, no vaig trigar a adonar-me’n. No vaig trigar a saber que sota la pell de dona miraminoemtoquis en tenia una altra de molt assedegada. Vaig descobrir, gràcies a la pandèmia, una nova Muriel, una Muriel antiga i amagada, cuirassada, que escridassava a la vida i que es delia per ser.

Traspassar la pantalla i abraçar les amigues, totes, en pinya, com abans. Agafar el cotxe i conduir a dos-cents per hora i plantar-me als hospitals en què naixien criatures rodones i calentes i quedar-me embadalida esperant que els cresquessin les pestanyes, compartint els alens. Estrènyer el teu pare, l’únic adult a tocar, aquell a qui no havia sabut estimar i a qui mai ja no podria aprendre a estimar. Córrer contra el vent, serrant els punys, pels camins que menaven al meu amant i picar rabiüda la porta de casa seva, panteixant i cridant: Soc teva, i meva, i vull que m’ho facis tot. Tot. Ara.

Tot això, volia. Tot això, desitjava. Tot això, necessitava.

Soc una dona de tacte, vaig pensar. Pensar i descobrir.

Volia tot això i només podia tocar-vos a vosaltres, filla, a tu i al teu germà. Podia abraçar-vos, banyar-vos, assecar-vos, ficar el mugró a la boca del petit i tancar els ulls i sentir el tacte, endins, a dins, profundament. Podia i ho necessitava i sabia que no podia tocar-vos des d’aquí, des de la meva fam de palp i de junció.

Fèieu algunes nits a casa meva, de tant en tant. Us traslladàvem amb el cotxe de porta a porta. El pare, abans de treure-us-hi, mirava a banda i banda del carrer.

Un matí, el sol va fregar el meu petit balcó durant uns minuts curts. Tu i jo vam córrer a disposar-hi les dues cadiretes que la meva mare us havia regalat, aquelles de fusta, mida infantil. Només hi cabien de costat, l’una mirant l’altra, i gairebé no sabíem com encabir-hi les cames, però ens hi vam posar, tu a la blanca i jo a la vermella. Reies per sota el nas. I allà, dins aquell balcó concís, durant aquell sol breu, vam parlar de la pandèmia, vam fer bromes, vam treure-li el ferro i la por i et vaig abraçar fort, jo a tu, de mare a filla, mentre per dins em jurava que era jo qui donava i que eres tu qui rebia, mentre m’anava explicant que no era qui per robar-te ni un bri de l’energia que portaves a dins. Una abraçada nova, diferent, una revolució.

Després tu vas entrar a jugar amb el teu germà i jo vaig tancar els ulls i vaig pensar en com necessitava el sol, en com enyorava l’aire i el carrer, i sobretot la gent del poble i de la plaça i el cafè llarg a la terrassa de la granja, des de la que mirar el noi de la llibreria, que sempre saludava somrient. I vaig saber que les noves abraçades ja mai més no serien les abraçades d’abans.

La recordo plorant, la meva epifania.

Han passat trenta anys i, d’aleshores ençà, agraeixo la vida, la lloo, i sobretot celebro el tacte i el sol.
           
Avui, septuagenària, t’espero aquí al meu porxo asseguda a una cadira. Tinc al davant una cadira buida que reservo per a tu. Quan arribis preguntaràs què faig aquí amb els ulls tancats deixant-me cremar per un sol inclement, per què no soc a dins ja parant taula. Obriré els ulls. Et demanaré que seguis i ho faràs, rient per sota el nas, com feies als cinc anys. I llavors parlarem del virus de la por i recordarem com ens va canviar la vida, des de dins i cap enfora. I ens farem una abraçada, esclar, una d’aquelles que vam aprendre a fer-nos gràcies a la pandèmia.
 
           

COMENTARIS

La nostra Muriel
Montserrat Vivó i Parellada, 21/03/2020 a les 19:18
+2
-0
M'ha agradat molt. T'hi veig!!!
Una forta abraçada.
Tacte,contacte
M.Victoria, 22/03/2020 a les 08:43
+0
-0
Impresionant sensa paraules,
Gràcies poder llegir així emocions q un sent i no té paraules és preciós...mil gracies
Colpidor
Anònim, 22/03/2020 a les 09:48
+0
-0
Colpidor text que t'arriba fins el moll de l'os. En un moment o altre sembla que siguis tu mateix el protagonista de la història.
Sentiment
Inés P., 22/03/2020 a les 19:01
+0
-0
Una abraçada en la distància.
Emotiu
Anònim, 22/03/2020 a les 22:18
+0
-0
Molt bonic, entendridor.
Emocional
Anònim, 23/03/2020 a les 10:18
+0
-0
M'he sentit identificada en molts aspectes, gràcies per posar en paraules els sentiments més profunds.
Emocionant
Anònim, 24/03/2020 a les 10:50
+0
-0
A mida q anava llegin, anava entrant en la situació. Imprrssionant
Com saps dir el que vols!
Maria Clara , 24/03/2020 a les 20:41
+1
-0
Ets única escrivint, Muriel. I que n'és d'autèntic i de viu tot el que dius. I ho situes vint anys després de la pandèmia.
Felicitats mestra meva!
Preciós
Joande1971, 25/03/2020 a les 15:58
+0
-0
M'agraria que convertissis això en una novela que narrés el que estem vivint.
Preciós
SílviaJ , 26/03/2020 a les 10:33
+0
-0
És un text preciós.
Molt emocionant
Anònim, 27/03/2020 a les 11:22
+1
-0
Preciós. M'ha emocionat moltíssim.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La UVic-UCC i Eumo Editorial convoquen un certamen en homenatge a Ricard Torrents
Imatge il·lustrativa
Torna el cicle de concerts d'estiu de la Universitat de Barcelona
Imatge il·lustrativa
La ciutat acull un cicle d'espectacles que es poden gaudir presencialment i en línia
Imatge il·lustrativa
L'Altra Editorial i la llibreria de Josep Cots convoquen una nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un anunci resumeix l'experiència i l'aventura de dur vides al món
Imatge il·lustrativa
Revivim una escena clau de la pel·lícula de Giuseppe Tornatore
Imatge il·lustrativa
Una animació relata amb tendresa els aprenentatges que neixen dels vincles familiars
Imatge il·lustrativa
Un anunci contra la manipulació a què ens sotmet la indústria de la bellesa