Conte

Fet i amagar

Una història perquè els petits vegin el coronavirus amb uns altres ulls

Especial: Conte
Arxivat a: Biblioteca, conte, Josep Maria Bunyol, Monts Llussà
Davant la situació excepcional que estem vivint, la periodista (de Rac1) Monts Llussà cada dia comparteix un conte llegit per ella: "Em va semblar que d'aquesta manera podia alleugerir una mica l'estada a casa, tant de pares com de fills". Si al web www.enoff.cat ja locutava i locuta contes personalitzats, aquesta vegada es basa en les peticions de nens i d'adults i en aquelles propostes que va rebent d'escriptors i editorials. L'escoltem llegir Fet i amagar, que, escrit pel guionista Josep Maria Bunyol, ens presenta la història d'una nena que explica al seu gat què és el coronavirus.




Fet i amagar
 

–On és la nena amb les galtes més molsudes del món? On és? A veure, a veureeee...
 
La nena ha de fer un esforç perquè no se li escapi el riure. És veritat que les seves galtes són molsudetes. I ara, amb aquestes rialles que s’ha de quedar a dins, se li han posat vermelles com dos préssecs de vinya. Com quan beu aigua sense respirar. S’ha estirat darrera del sofà perquè la seva mare no la trobi, com han fet tantes vegades. Ara ja té quatre anys i li estranya molt que no la vegin. Però li encanta aquell moment en què es torna a aixecar i l’assenyalen entre crits d’entusiasme, com si per uns segons s’hagués tornat invisible. Ara mateix ha tornat a passar.
 
–És aquí!! Ah, t’havies amagat bé, eh?
 
La fa sentir com una d’aquelles superheroïnes dels dibuixos animats. O com l’espia més sol·licitada. I pels petons que li fa la mare quan l’aixeca pels aires, també la més estimada. Encara que fa uns dies que no surten a jugar al parc, li agrada molt poder passar aquestes estones amb ells.  
 
En un racó del menjador, damunt d’un rascador amb moltes menys cicatrius que el sofà, el gat de la casa es mira la nena amb una mica de por. A ell ja li agrada quan se li acosta i l’intenta acariciar, però de vegades se li escapa la mà per falta de pràctica... i el pitjor són els dies que li agafa per estirar-li la cua, que és la cosa que menys li agrada del món. El gat no entén res. Tan acostumat com estava a passar tantes hores del dia sol, amb tota la casa per ell, per poder anar canviant de lloc on jeure... i ara no marxen mai! Comença a pensar que han decidit no sortir de casa per vigilar-lo i que deixi de rascar el sofà.
 
Necessita saber què passa. I per aconseguir-ho només hi ha una solució. S’ha de comunicar amb els humans. Haurà de fer-ho amb l’única persona de la família que no s’espantarà si es posa a parlar amb ella. Perquè les nenes, a diferència dels adults, estan més disposades a creure en l’impossible. Ja tindrà temps d’explicar-li que els gats solen estar callats perquè els fa mandra iniciar una conversa.   
 
Aprofita un moment que els pares han sortit al balcó a estendre la roba per establir el primer contacte.
 
–Pst, pst... nena! Podem parlar?
 
La nena, que cada dia està més xerraire, accepta que el gat de casa parli, com si fos el més normal. Igual que va acceptar que el seu tiet Miquel, mag de professió, és capaç de canviar el color d’un mocador.  
 
–Hola! Ho sabia! Que bé!! Sabia que ens podies entendre! T’ho veia en la mirada...  
 
De moment el pla funciona, pensa el gat satisfet. Ha triat bé la persona amb qui pot aclarir la situació. Aquesta nena és molt espavilada!   
 
–És clar que us entenc. Però de moment m’estimo més que sigui un secret entre tu i jo. Et sembla bé? 
 
–Que bé que parles, no? On vas aprendre a parlar així?
 
–Soc molt observador, jo. Tu no vas aprendre fixant-hi molt? Que primer només deies “ca, ca, ca”, “ma, ma, ma” i “pa, pa, pa”? Doncs jo he fet el mateix...
 
El gat ha baixat una mica la veu perquè li semblava que els pares tornaven a entrar al pis. Per sort, la bugada d’avui és de peces petites i és més entretinguda d’estendre. Encara trigaran una mica.
 
–Escolta, que no tenim molt de temps. Em pots dir perquè esteu tot el dia sense sortir de casa? No és que em molesteu, eh? És que em teniu molt intrigat...
 
–Ah, no et pensis. Al principi jo també tenia curiositat. Els pares no me’n parlen gaire. Però jo també soc observadora, com tu... i sé escoltar.
 
–I què has escoltat? –pregunta el gat cada vegada més admirat de la intel·ligència de la seva nova amiga. Bé, no és que sigui nova, perquè fa quatre anys que es coneixen. De tota manera, ara que s’ha animat a parlar-hi segur que s’entendran molt millor.
 
–A veure... jo crec que tot això és un joc.
 
–Un joc? I per què alguns dies els he vist amb cara de preocupació?
 
–Perquè no és qualsevol joc. És el més gran que s’hagi organitzat mai i ha de sortir tot bé. És tan gran que hi participa tothom... Tota la ciutat, tot el país i tot el món! –la nena s’ha posat una mica solemne. Per sort, ho remata amb un dels seus somriures d’orella a orella, els mateixos que feien que el gat li perdonés les estirades de cua. 
 
–Però de quin joc parles? –el gat només coneix un joc, el de perseguir pilotes, cabdells de fil o qualsevol objecte que pugui rodar pel passadís eternament.
 
–És el que m’agrada més de tots! I a més, en soc tota una experta. Estem jugant a fet i amagar!
 
–Si això és el que feu cada dia aquí a casa...
 
–És que aquesta vegada no n’hi ha prou amb estirar-se darrere del sofà, perquè qui ens està buscant es diu coronavirus, ha arribat de molt lluny i viatja per l’aire.
 
–Com un ocell? –el gat cada vegada ho entén menys.
 
–No, com un ocell no. És tan petit que ni es veu.
 
–Com un paràsit d’aquells que viuen en el pèl dels gats com jo si no ens doneu pastilletes?
 
–Més petit encara. Per això hem d’anar amb molt de compte. Ens vol trobar a tots, i a tots els països, però no ho aconseguirà, perquè li donarem massa feina i al final es cansarà. El millor de tot és que si entrem dins de casa abans que ens hagi trobat, ja no ens pot veure ni sentir. És com entrar en una bombolla màgica... o una casella segura del parxís –es nota que la nena ha començat a interessar-se pels jocs de taula.
 
–Carai! I el virus aquest que dius... també busca gats?
 
–Quines coses dius! Tu has vist mai un gat jugant a fet i amagar?
 
–A mi no m’hi veuràs pas. És massa cansat...
 
–Per això, tu pots estar tranquil. De fet, tota la família està segura. A casa hem aconseguit amagar-nos tots... i els avis també, que s’estan a casa seva. Ben protegits. Es veu que el virus es fixa en tothom, però sobretot en la gent gran. És per això que un veí de l’àvia Dolors i l’avi Pere surt a fer-los les compres quan ho necessiten. I cada vespre fem servir una aplicació del mòbil per trucar-los i veure’ns les cares.
 
–Ara ho he entès! Doncs saps què et dic? Que aquesta versió del fet i amagar s’adapta al que jo necessito. Si l’únic que has de fer és quedar-te a casa tot el dia, sense haver de ficar-te dintre d’un armari o coses d’aquestes, compta amb mi per ajudar-te en aquesta partida. Segur que guanyem!
 
–També ens hem de rentar les mans sovint... i tapar-nos amb el braç si esternudem.
 
–Perdona, nena, no hi ha ningú més polit que un gat! Empolainar-nos tot el dia és la nostra única feina. Això em recorda que fa molta estona que parlem... i ara m’ha vingut son. Fa més de trenta minuts que no dormo, i això no pot ser! A més, els teus pares ja han acabat de penjar la roba. Ara que ens hem conegut millor, segur que trobarem moltes maneres de passar l’estona. Serem una parella imparable, ja ho veuràs: la galtuda... i la bigotuda!
 
–Que bé –la nena de les galtes de préssec està tan contenta que no pot evitar abraçar el gat. Sospita que a partir d’ara tindrà el millor company de jocs que podria haver somiat.
 
–Nena, amb qui parlaves? –el pare se la mira sorprès. Tot i que a la seva filla sempre li ha agradat amanyagar el gat, mai no l’havia vist fer-ho amb tant d’entusiasme.  
 
–Jo? Estava cantant una cançó que ens van ensenyar a l’escola. Sabeu, pares? Ja sé que trigaré uns dies a tornar a estudiar... però no patiu per mi, que aquí amb vosaltres soc molt feliç! I amb la bigotuda, és clar!
 
–La bigotuda? Ara al gat li dius “bigotuda”? Ai ves, quines ocurrències! 
 
La nena somriu obertament. Ara no s’ha de contenir les rialles ni ha de dissimular, com quan s’estira darrera del sofà. En el joc d’amagar-se del virus no cal estar en silenci. N’hi ha prou amb no sortir de casa. Mentre no passis de la porta pots parlar, cantar, ballar i riure tant com vulguis.
 
Un dia, d’aquí a unes setmanes, potser d’aquí a uns mesos, sap que tornarà a classe, amb tots els altres nens, i podrà jugar al parc, fer excursions de cap de setmana amb els pares, passar tardes a la biblioteca, seguir practicant a la piscina i anar a visitar els avis per fer-los una abraçada ben forta. Faci el que faci, sigui on sigui, sempre tindrà ganes d’arribar a casa per poder abraçar el seu nou amic de bigotis llargs i afilats, un gat espavilat i una mica mandrós, com tots els de la seva espècie. Quan puguin deixar de jugar a fet i amagar, els estaran esperant molts altres jocs.      

 

www.enoff.cat

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa ofereix una programació especial de continguts digitals
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
14 reflexions sobre la importància del teatre
Imatge il·lustrativa
El Grup Focus ofereix en línia dues obres teatrals i dues pel·lícules
Imatge il·lustrativa
El Gran Teatre del Liceu posa a disposició dels espectadors una selecció d'espectacles
Imatge il·lustrativa
Una campanya recorda que quedar-se a casa és essencial per aturar la pandèmia