Tast editorial

Li amago que l'estimo?

Els senyals d’aquesta passió podrien asfixiar l’altre

| 12/11/2020 a les 05:23h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Roland Barthes, Fragments d'un discurs amorós, tast editorial
L'assagista i semiòleg Roland Barthes va néixer a Cherbourg-Octeville (França) el 12 de novembre del 1915 i va morir a París el 26 de març de 1980. El recordem llegint Fragments d'un discurs amorós (Àtic dels Llibres), un assaig escrit el 1977 que –a través de la literatura, la psicologia i la filosofia– descriu els mecanismes de la passió. 
 

Foto: Davide Ragusa


Amagar. Figura deliberativa: el subjecte amorós es pregunta, no pas si li ha de declarar que l’estima a l’ésser estimat (no es tracta d’una figura de confessió), sinó fins a quin punt amagar-li els «problemes» (les turbulències) de la seva passió: els seus desitjos, les seves angoixes, en fi, els seus excessos (en llenguatge de Racine: els seus «furors»).
 
1. X... ha marxat de vacances sense mi i no ha donat cap senyal de vida des de la seva partida. Accident? Vaga de correus? Indiferència? Tàctica de distanciament? Exercici d’una voluntat de vida passatgera? («La seva joventut fa tant de soroll que no pot sentir-la».) O bé simple innocència? M’angoixo més i més, recorro tots els actes del guió de l’espera. Però quan X... emergeixi de nou, d’una manera o d’una altra, ja que no pot ser que no ho faci (una idea que hauria de convertir qualsevol angoixa, immediatament, en vana), què li diré? Hauria d’ocultar-li la meva pena, ja passada? («Com estàs?»). O bé fer-lo esclatar amb una actitud agressiva («Això no està bé, hauries pogut...»), o apassionada («No saps com m’has fet patir...»)? O bé donar-li a entendre delicadament el patiment que he experimentat, per tal que el conegui però sense aclaparar l’altre («Estava una mica inquiet...»)? Una segona angoixa s’apodera de mi, la de decidir fins a quin punt haig de fer pública la meva primera angoixa.
 
2. Em trobo atrapat en un doble discurs i no en puc sortir. D’una banda em dic: i si a l’altre, per alguna disposició de la seva pròpia estructura, li calgués la meva demanda? No tindria llavors jo la justificació plena per abandonar-me a l’expressió literal, a la declaració lírica de la meva «passió»? Que l’excés i la follia no són la meva força, la meva veritat? I si aquesta veritat, aquesta força, acabessin per impressionar?

Però, d’altra banda, també em dic: els senyals d’aquesta passió podrien asfixiar l’altre. Llavors, precisament perquè l’estimo, no hauria d’amagar-li fins a quin punt me l’estimo? Veig l’altre amb una altra mirada: ara com a objecte, adés com a subjecte. Dubto entre la tirania i l’oblació. Així, jo em faig presoner d’un xantatge propi: si estimo l’altre, haig de voler el seu bé, però llavors no puc sinó fer-me mal. Trampa. Estic condemnat a ser un sant o un monstre; sant no puc ser-ho, monstre no ho vull. Així doncs, tergiverso. Mostro la meva passió, sí, però només una mica.
 
3. Imposar-li a la meva passió la màscara de la discreció (de la impassibilitat): vet aquí un valor purament heroic. «És indigne de les grans ànimes repartir al seu voltant les penes que experimenten» (Clotilde de Vaux). El capità Paz, l’heroi de Balzac, s’inventa una falsa amant per estar segur d’encobrir hermèticament la dona del seu millor amic, de la qual n’està perdudament enamorat.

No obstant, amagar totalment una passió (o simplement el seu excés) és inconcebible. No perquè l’ésser humà sigui massa dèbil, sinó perquè la passió està feta, per la seva pròpia essència, per tal de ser vista. Cal que l’ocultació es vegi: sapigueu que us estic ocultant quelcom; aquesta és la paradoxa activa que haig de resoldre. Al mateix temps, cal que se sàpiga i que no. Que sàpiguen que no vull demostrar-la, aquest és el missatge que li envio a l’altre. Larvatus prodeo: m’avanço assenyalant la meva màscara amb el dit. La meva passió és oculta sota la màscara, però amb un dit discret (i retorçat), en confesso l’existència. Tota passió té finalment el seu espectador. Quan es troba a les portes de la mort, el capità Paz no pot evitar escriure-li a la dona que ha estimat en silenci. No hi ha oblació amorosa sense teatralitat final: el senyal és sempre victoriós.
 
4. Imaginem que he plorat per culpa de qualsevol incident del qual l’altre ni se n’ha adonat (plorar forma part de l’activitat normal del cos amorós) i que, perquè no es vegi, em poso ulleres fosques per dissimular els meus ulls inflats (un bon exemple de negació: enfosquir-se la vista per no ser vist). La intenció del gest és calculada: vull posseir el benefici moral del estoïcisme, de la «dignitat» (em crec la Clotilde de Vaux), i, al mateix temps, contradictòriament, vull provocar la tendra pregunta («Però, què et passa?»). Vull despertar al mateix temps pietat i admiració, ser nen i adult alhora. I en fer això, jugo i m’arrisco, ja que és possible que l’altre no es faci cap pregunta sobre les ulleres fosques, i que no hi llegeixi res.
 
5. Per donar a entendre subtilment que pateixo, per ocultar sense mentir, faré ús d’una pretensió retorçada: dividiré l’economia dels meus senyals.

Els senyals verbals tindran com a missió callar, ocultar, donar gat per llebre: mai no faré gala verbalment de l’excés del meu sentiment. En no dir res de les destrosses de la meva angoixa, quan hagi passat sempre podré estar tranquil i convençut que ningú n’haurà sabut mai res. El poder del llenguatge: amb el meu ho puc fer tot, fins i tot i sobretot no dir res.

Ho puc fer tot amb el meu llenguatge, però no amb el meu cos. El que oculto de paraula, ho diu el meu cos. Sóc capaç de modelar el meu missatge a plaer, però no la meva veu. Tant li fa el que digui, en sentir-me, l’altre reconeixerà «que em passa quelcom». Sóc mentider (per pretensió), però no pas actor. El meu cos és una criatura tossuda, el meu llenguatge un adult civilitzat...
 
6. ... per tant, un llarg seguit de contencions verbals (les meves «delicadeses») podrien, de cop i volta, explotar en una revulsió generalitzada: una crisi de plors (per exemple), davant dels ulls atònits de l’altre, que anul·laria bruscament els esforços (i els efectes) d’un llenguatge vigilat durant molt de temps. Esclato: coneix, doncs, Fedra i tot el seu furor.


 





Fragments d'un discurs amorós

© Roland Barthes
© Editions du Seuil, 1977
© d'aquesta edició, Futurbox Project, SL, 2015
© de la traducció, Claudia Casanova, 2015

COMENTARIS

Genial
Anònim, 12/11/2020 a les 18:54
+2
-0
Tant real...quan estas enamorat tot això passa pel teu cap fins que no agafes la valentia de poder expressar amb el llenguatge el que el teu cor esclata demostrant de totes les altres manerses, tret de les paraules.. i després el moment d'incertesa de quina serà la reacció de la persona que en un instant ha d.obrir la porteta de tots els murs construits al llarg de tota la vida per fer front a una de les coses més boniques que mai sentiras amb paraules
Llunàtic
Anònim, 14/11/2020 a les 14:59
+0
-0
Quina raó! Jo vaig dir-li després de 17 anys de conèixer-la. Sense tenir-ho previst va sortir entre una conversa melancòlica tot parlant del ditxós Còvid. La por d'agafar la malaltia i no tornar-la a veure em va fer confessar-ho. Ara ja ho sap i jo sóc feliç de que així sigui, per devant de tot vull que sigui feliç. Jo sempre hi seré malgrat seguim camins diferents...

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
L'Hospitalet de Llobregat acull actuacions d'aquest estil musical
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa un programa de trobades divulgatives virtuals
Imatge il·lustrativa
El festival Barcelona Novel·la Històrica arriba a la seva vuitena edició
Imatge il·lustrativa
La Fabra i Coats ofereix un programa públic d'activitats relacionat amb les seves exposicions
Imatge il·lustrativa
14 espectacles del festival que es poden gaudir presencialment o a distànica
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra alguns (dels molts) atacs sexistes que reben les dones
Imatge il·lustrativa
«Hem de treballar com si creguéssim en el futur: si no, tancaríem la paradeta i avall»
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona estrena una visita virtual a l'edifici dissenyat per Gaudí