Per què ens agraden els originals i no les còpies? Quins mecanismes mentals ens porten a experimentar les mateixes coses de manera diferent segons la informació que en tenim? El psicòleg Paul Bloom exposa en aquesta xerrada la importància que els humans donem a la història dels objectes i a la intenció dels comportaments.
1. Vull començar amb la història d’un home inusual i terrible. Es tracta de Hermann Göring. Era el segon de Hitler durant la Segona Guerra Mundial i havia de ser el seu successor. Com Hitler mateix, Göring es considerava col·leccionista d’art. […] El que més volia era alguna obra de Vermeer. Hitler en tenia dues i ell cap. Finalment va trobar un traficant holandès d’obres d’art anomenat Han van Meegeren que li va vendre un Vermeer meravellós pel que avui dia serien 10 milions de dòlars. Era la seva obra preferida de totes.
2. Göring va ser capturat, jutjat a Nuremberg i finalment sentenciat a mort. […] Van Meegeren va ser acusat de traïció, càrrec que també era castigat amb la mort. Després de passar sis setmanes a la presó va confessar, però no pel fet d’haver comès traïció: «No vaig vendre cap gran obra mestra a aquell nazi. La vaig pintar jo mateix, soc falsificador. I ho demostraré: porteu-me un llenç i pintura i faré un Vermeer molt millor que el que vaig vendre a aquell nazi fastigós». Va pintar un Vermeer preciós i el càrrec de traïció li va ser retirat.
3. Quan van explicar a Göring que el seu quadre preferit era una falsificació «va mirar com si, per primer cop, s’hagués adonat que hi havia maldat al món». Havia descobert, al cap i a la fi, que la pintura que ell creia que era aquesta (mostra la imatge del quadre original), en realitat era aquesta altra (mostra la imatge de la falsificació, idèntica). Era igual, però tenia un origen diferent, era una obra d’art diferent.
4. Per què importa, això? Per què ens importa tant d’on prové una cosa? Hi ha una resposta que molta gent donaria. Molts sociòlegs com Veblen i Wolfe argumentarien que la raó per què ens importen tant els orígens és perquè som esnobs, perquè ens importa l’estatus.[…] No dubto que aquesta raó tingui el seu pes, però del que us vull convèncer avui és que passa alguna altra cosa. Us vull convèncer que els humans som, fins a cert punt, essencialistes per naturalesa. No només responem a les coses segons les veiem, o les sentim, o les escoltem sinó que la nostra resposta està condicionada per les nostres creences, el que realment són, d’on venen, de què estan fetes, quina és la seva naturalesa oculta. Vull suggerir que això és cert, no només per com valorem les coses, sinó també per com hi reaccionem.
5. El plaer és profund, i no ho és només en el cas de plaers elevats com l’art, sinó que fins i tot als plaers aparentment més simples els afecten les nostres creences. El menjar, per exemple. (Mostra una fotografia d’un tros de carn) Us ho menjaríeu? Bé, una bona resposta és «Depèn, què és?». Hi ha qui s’ho menjaria si fos porc però no si fos vedella, o s’ho menjaria si fos vedella però no si fos porc, molt poca gent s’ho menjaria si fos rata o carn humana i alguns només s’ho menjarien si fos un tros de tofu de color estrany.
6. Això no és tan sorprenent, el que és més interessant és que el gust que tindrà per a tu dependrà del que creguis que estàs menjant. […] Com podem aconseguir que la gent gaudeixi realment d’un vi? És molt senzill, només cal servir-lo en una ampolla de les cares. Hi ha estudis que demostren que si creus que beus una beguda cara t’agradarà més.
7. Potser, un dels descobriments més encoratjadors de la psicologia del plaer és que no només importa ser guapo o la teva aparença física. Si t’agrada algú, et semblarà més guapo/a. És per això que les dones en matrimonis feliços solen pensar que el seu marit o dona és més guapo/a que el que la resta creu.
8. Un exemple particularment dramàtic d’això és causat per un desordre neurològic anomenat síndrome de Capgras. Els afectats per aquesta síndrome creuen que la gent que s’estimen més del món han estat substituïts per duplicats perfectes. Sovint, el resultat de la síndrome de Capgras és tràgic. Hi ha gent que ha matat les persones que més estimaven creient que assassinaven un impostor.
9. Una raó per què et pot agradar una cosa és la seva utilitat. […] Però cadascun d’aquests tres objectes té valor per sobre i més enllà del que pugui fer per a tu basat en la seva història. Els pals de golf eren de John F. Kennedy i es van vendre per tres quarts de milió (de dòlars) en una subhasta. El xiclet va ser mastegat per l’estrella del pop Britney Spears i es va vendre per centenars de dòlars. […] Les sabates són, potser, el més valuós de tot. Segons un informe no confirmat, un milionari saudita va oferir 10 milions de dòlars per aquest parell de sabates. Són les que van ser llançades contra George Bush durant una conferència de premsa a Iraq ara fa uns quants anys.
10. Aquesta atracció cap als objectes no només funciona amb els objectes dels famosos. Cadascú de nosaltres, la majoria, tenim alguna cosa a la nostra vida que és literalment insubstituïble, que té valor per la seva història. Potser el teu anell de casament, potser les sabatetes de quan el teu fill era un nadó. Si ho perdessis, no ho podries recuperar. Podries aconseguir alguna cosa que s’hi assemblés, però no podries recuperar el mateix objecte.
11. Tornem a l’art. M’encantaria tenir un Chagall. […] Però no en vull un duplicat, fins i tot si no en sé reconèixer la diferència. No és perquè sigui un esnob i vulgui presumir de tenir un original, més aviat és perquè vull una cosa amb una història específica. En el cas de l’art, la història és realment especial. El filòsof Denis Dutton recalca que «El valor d’una peça artística té l’arrel en les suposicions sobre l’exercici humà subjacent a la seva creació». I això podria explicar la diferència entre un original i una falsificació. Poden semblar iguals, però tenen una història diferent. L’original és típicament el producte d’un acte creatiu, la falsificació no.
12. Aquest és en Joshua Bell, un violinista molt famós. […] A la gent els agradaria tant en Joshua Bell, la seva música, si no sabessin que escolten en Joshua Bell? Així que (dos periodistes) van demanar-li que agafés el seu violí valorat en un milió de dòlars, baixés a una estació de metro de Washington D.C., s’estigués en una cantonada i comprovés quants diners acabava guanyant. […] Després de tres quarts d’hora, només havia guanyat 32 dòlars. No està malament, però tampoc és gran cosa. Aparentment, per gaudir de la música d’en Joshua Bell, has de saber que estàs escoltant en Joshua Bell.
13. Tot el que he dit també és aplicable al dolor. […] Es va fer un experiment encantador: van connectar uns quants estudiants a una màquina d’electroxocs i els van administrar una sèrie de cinc descàrregues doloroses. A la meitat els van dir que les rebien per culpa d’algú que era en una altra habitació, però que aquesta persona no sabia que els estava electrocutant. No hi havia maldat, simplement premia un botó. El primer xoc va ser molt dolorós, segons ells. El segon ho va ser menys, perquè d’alguna manera t’hi acostumes. El tercer baixa, el quart, el cinquè, el dolor disminueix. A l’altra meitat se’ls va dir que la persona de l’altra habitació els electrocutava expressament, que sabia el que feia. El primer xoc va ser extremadament dolorós. El segon tant com el primer, i el tercer, i el quart i el cinquè. Fa més mal si creus que te’l fan expressament.
14. L’exemple més extrem d’això és que en alguns casos, el dolor sota les circumstàncies adequades es pot transformar en plaer. Els éssers humans tenen aquesta propietat extraordinàriament interessant, sovint buscaran dosis de dolor de baix nivell en circumstàncies controlades i en gaudiran, com a l’hora de menjar xili i de pujar a una muntanya russa. Això ho va resumir molt bé el poeta John Milton, que va escriure «La ment és el seu propi lloc, i en si mateixa pot fer de l’infern el cel, del cel un infern».
El vídeo en què el violinista Joshua Bell toca al metro de Washington D.C.:
0
0
