De fons de pantalla té l’Ot el Bruixot. Al costat, una prestatgeria amb cent cinquanta llibres seus (“alguns ja no recordo de què van”). Al darrere, una finestra des d’on espia els veïns (“soc molt tafaner”) i alguns, sense que ho sàpiguen, es converteixen en personatges. Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) té vuitanta-set anys. Hem quedat, i això encara no ho sabem –o sí, però no ens ho creiem del tot–, l’últim dia que podem caminar amb una (tremolosa) normalitat pel carrer: l’endemà ja estarem tots confinats, ves a saber fins quan. Però avui soc a l’àtic de casa seva, i en bona companyia: al meu costat hi ha el Jep i Fidel, i al meu davant, un home alegre, perseverant i humil.
Aquesta secció està feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura del Vendrell.
Foto: Gemma Ventura
En faré vuitanta-vuit aquest any.
Quan?
A l’agost, si el coronavirus o alguna altra bestiesa ens ho permet, perquè estàs exposat a tot. Primer ens va semblar que s’exagerava, i ara sembla que potser no. Aquestes coses mai saps l’abast que poden tenir. Al principi me’n fotia una mica, però aquesta escampada que ha fet per tot el món és espectacular.
És curiós i bonic: quan anava dient que havia quedat amb el Joaquim Carbó, tothom me’n parlava bé, de vostè.
Parla’m de tu. Quan parlen molt bé de tu és que ets tonto.
Tu creus?
Una mica sí, eh? No fa gaire, l’Ignasi Aragay de l’Ara va fer un article sobre el meu últim llibre per a nens, Quin joc més bèstia, que és ple de bones persones. I em pintava com si fos una mena de personatge angèlic, i li vaig dir: “Escolta, no fotem, no deixo veure el teu article a la meva dona perquè es faria un panxot de riure! Diria: ja es veu que no el coneixen!”. El que passa és que durant molts anys m’he dedicat a la professió: vaig estar a la Fundació de Cavall Fort, a la Fundació de l’Associació d’Escriptors, a la Fundació del PEN, a la Fundació del Consell Català del Llibre Infantil. Si hagués fet tot això i ara fos el conseller de cultura, dirien: “Aquest se n’ha aprofitat”. Precisament he defugit tota mena de càrrecs i de protagonisme.
Et fa nosa el protagonisme?
Sí, perquè moltes vegades és fals tot això. Si et dediques a la cultura no t’has de penjar medalles, sinó treballar. I als anys 50 i 60, que la cultura estava tan fotuda, el millor premi era veure que anaves tirant endavant. Quan vam començar en el món del llibre infantil érem quatre gats, i ara la feina és publicar un llibre: les editorials estan col·lapsades.
Tothom fa llibres.
Al llibre infantil s’hi dedica moltíssima gent. I després hi ha aquestes acadèmies d’escriptura. Hi ha més escriptors que lectors. Ho noto amb els drets d’autor: ara quan publico un llibre per nanos, se’n venen sis-cents o set-cents. Quan vam començar la Galera, érem el Vallverdú, el Sebastià Sorribas i l’Emili Teixidor, i el llibre que vaig publicar-hi, La colla dels deu, porta trenta o quaranta edicions. Són llibres que han quedat perquè érem quatre. Si haguéssim sigut dos-cents, no hauria passat.
L’article de l’Aragay em feia pensar que la bondat està poc valorada, sembla que tingui més mèrit qui és astut, qui fa trampa.
Però és que jo tampoc soc bondadós. Soc normal i corrent. Ser bondadós seria terrible.
Per què? No es pot sobreviure?
Perquè tothom et prendria el pèl. Ja me’l prenen bastant, eh? El que s’ha de ser és recte, just: les coses són com són, hi ha unes lleis i ens hem de respectar els uns als altres.
Quan escrius per a nens què procures?
Explicar les coses tal com són. No intento que hi hagi la moraleja, allò de tal faràs, tal trobaràs, perquè no és veritat: moltes vegades, tal faràs, tal et beneficiaràs. Perquè, normalment, com més grosses les fas, més beneficis en treus. El que intento és demostrar que les coses no et cauen al damunt perquè sí. Que si et surt bé una cosa és perquè has pencat. No hem vingut a aquest món a fer vacances: si vols treure’t una carrera, has d’estudiar, si vols fer una feina, has de pencar, i si vols escriure una novel·la, no tens més remei que inventar-te-la i no copiar-la d’un altre. Això és sentit comú.
De què els intentes protegir?
De la desesperació. Si hi ha un paio que et vol fer mal i veus que no et pots defensar, fot el camp, amaga’t. Planta cara quan creus que pots fer-ho, per dignitat, però procurant que no te la facin nova a tu. I no agredir la gent.
A vegades se’ls amaguen coses, als petits.
Als llibres infantils no amago que hi ha gent amb mala bava, però no faig que triomfin. En els llibres per a adults, els bandarres se’n surten moltes vegades, però als nanos no els hi pots dir, això. Si els expliques que hi ha un tio que ha fet una malifeta, no ha de quedar bé.
Això vol dir que la justícia només la recordem als nens.
En un llibre per a grans no has d’alliçonar.
N’hi ha que ho fan.
I els d’autoajuda, això no cal dir-ho. Ara, en una novel·la que estic fent, un diu: “Qui pot ser feliç?”. I recordo aquell conte en què l’home feliç era aquell que no tenia camisa: no tenia res que li poguessin prendre. Però el qui té alguna cosa no pot ser feliç perquè té por que li fotin.
Què penses de l’obsessió que hi ha ara de voler fer nens feliços?
Quan érem petits es procurava que visquéssim bé: amb roba per tapar-nos si fes fred, amb una escola que estigués bé. Però l’obsessió per la felicitat… ara hi és?
Crec que sí.
Com que soc molt vell, no ho noto tant.
Que estiguin sempre contents, que no pateixin, que tinguin moltes coses.
En això no hi estic d’acord, però tampoc cal anar castigant-los. [Tus] Ai, el coronavirus!
Per escriure per a nens s’ha de saber respectar els nens? Vull dir no tractar-los de ximples, ni infantilitzar-los. L’Alba Castellví em deia que hi ha la mateixa feina per aprendre “bup-bup” que “gos”.
Quan vam fer el Cavall Fort va sortir un eslògan que deia: “Cavall Fort és una prova de respecte envers els nens i les nenes que l’han de llegir”. No som populars com podríem ser-ho perquè els personatges toquen de peus a terra, són de carn i ossos i no hi ha superherois. Recordo que al cap d’un parell d’anys de funcionar la revista, al 64 o 65, vam refusar un anunci que ens hauria anat molt bé, perquè feia propaganda del Superman, i vam dir: “Enaltir una persona que està per damunt de tots, que té superpoders, és enredar”. Tampoc no puc dir que no es facin pel·lícules del Superman, però si estimes els nens, això és enredar-los. I ja els enredem, perquè hi ha contes on, encara que no ho vulguis, ho fas. No vas amb un lliri a la mà sempre.
Haver viscut la postguerra fa que et fixis en algunes coses que per exemple jo potser no m’hi fixaria?
Sí… Sento ara com hi ha algú que es queixa de coses i penso: “Si haguessis viscut als anys 40, que no et passés res”.
Quin record en tens?
Va ser l’època més feliç de la meva vida, sobretot els últims anys de la guerra. Quan tenia vuit anys, vaig viure a Caldes de Malavella, a casa els avis: pràcticament no hi havia escola, campàvem pel bosc tot el dia, i jo, que no soc gaire exigent amb el menjar, m’atipava de farinetes de blat de moro. Els avis i la tieta s’ho treien de la boca perquè pogués menjar. Teníem un hort i un galliner i vam poder sobreviure. El pitjor va ser la postguerra: el meu pare el van fer presoner, perquè durant la República havia escrit un article fotent-se’n del clergo, i veia com patia la meva mare.
En tens un record nítid?
Quan vaig tornar de Caldes, ma mare va quedar sorpresa, li vaig dir: “Vaig a jugar al carrer”. Ella veia molt malament els xaves de Barcelona, em va intentar frenar però no hi va haver manera. M’havia passat dos anys al poble convivint amb els nanos, per a mi el carrer era el bosc. Vaig viure bé, però ara de gran penso en la gent que em rodejava, el neguit a les cares, la gent tancada, els morts a banda i banda. Nosaltres sempre hem pensat en els morts republicans, però a Caldes van matar una quantitat de gent pel sol fet que anaven a missa, i els fills d’aquests anaven a escola amb mi. Això era terrible.
L’haver treballat quaranta anys a La Caixa, i sortir a les tres i fer la migdiada…
…sí, la feia aquí [m’assenyala el sofà]…
…això t’ha donat llibertat a l’hora de fer d’escriptor? Perquè els qui depenen exclusivament d’escriure potser han de dir que sí a coses que no volen fer.
Sí, això m’ha donat llibertat. Vaig ser escriptor gràcies a La Caixa: com que érem molts empleats, hi havia una associació del personal que cada any convocava un premi literari, havia llegit un parell d’anys els guanyadors i pensava: “Això també ho faria jo”.
Quants anys tenies?
Vint-i-quatre o vint-i-cinc. Poc abans de casar-me. Vaig fer un conte i un treball sobre història, amb un català bastant imperfecte, perquè l’escola era en castellà.
El vas aprendre pel teu compte?
Sí, era autodidacta, però després vaig anar a unes classes clandestines que el Josep Tremoleda feia en un pis d’un pintor al carrer Sant Pau, que l’altre dia vaig passar-hi pel davant per veure si ho reconeixia, però no. I al final vaig fer un curset de perfeccionament a casa d’en Joan Triadú, que tenia sempre un diccionari a sobre perquè veiéssim que no tots ho sabem tot de tot, i quan hi havia un dubte, corria al Fabra, que és la bíblia.
En aquest món dels escriptors com t’hi has situat?
Fa molts anys que n’estic molt allunyat. En un començament tots estàvem d’acord, que, tinguessis l’estil que tinguessis, s’havia d’escriure en català. Fèiem una tertúlia on venia gent de tendències molt diferents: el Pedrolo, en Pere Calders, el Tísner, l’Aurora Bertrana, el Joaquim Amat-Piniella, el Robert Saladrigas, alguna vegada el Terenci Moix, que llavors començava, i que va guanyar el premi Víctor Català i es va fer l’interessant i no va tornar. Tots érem com germans. I després ha sigut quan la gent ha començat a situar-se i a ocupar alguns llocs. Vaig ser el tresorer de la primera junta de l’Associació d’Escriptors, que presidia en Castellet. A partir d’aquest moment, hi va haver un impuls i va sortir gent per tot arreu, que em fa l’efecte que no saben on es posen, perquè es pensen que això és un xollo i que t’hi guanyaràs la vida, quan aquest llibre que he fet, Testament, són dos o tres anys de feina, i 1.700 euros de retribució: ho divideixes i estaria mort de gana. Quan vaig començar a escriure això ja ho sabia, no em va enredar algú, m’hi vaig ficar per voluntarisme: a veure si escrivint omplim alguns prestatges de llibres i si en treies alguna pela, millor, naturalment, però no hi havia cap apetència d’aquest tipus. I ara, molts d’aquests que hi arriben pensant-se que es forraran, quan comencen a veure les coses, l’única satisfacció és la personal: la vanitosa, la de sortir al diari, que et retratin. A tothom li agrada. A mi també, quan hi surto, ho retallo i ho guardo.
El tema aquest de la vanitat, de les capelletes, de l’enveja, del “tinc aquest premi, jo soc important”, com el veus?
Que dec ser molt poc important, perquè de premis, escolta, en vaig guanyar algun en aquella època, i ara alguna vegada que m’he presentat en algun, he passat completament desapercebut. I això de les capelletes, no hi estic ficat: estic pencant molt, aprofitant el temps que em pugui quedar, però pel meu compte, al marge de tot això. La prova és que no he publicat mai a Edicions 62, ni a Proa ni a Destino. I ara, publico a editorials petitones, com Males Herbes o Comanegra. I els llibres infantils… a Cruïlla hi havia publicat molt, a La Galera, vint-i-tres llibres, i l’últim que els vaig portar me’l van clavar pels nassos. Potser sí que hi ha uns grups de pressió que s’infiltren i diuen: “Aquest no cal”. O els canvis editorials, això ha passat sempre: quan t’has ficat a la butxaca un director literari, ja vas bé, perquè t’acull d’una altra manera. Però canvien el director, en ve un de nou, i vol esborrar tot el que hi ha hagut abans per posar-hi la seva empremta. Això també passava a La Caixa: estaves fent una feina, que feia molts anys que la milloraves, saltava el cap, en venia un de nou, i et volia fer fer tot el que havies fet abans i que tu ja sabies que no funcionava.
Al Jaume Sisa quan li vaig preguntar si s’havia sentit prou valorat, em va dir que no. Tu què em diries?
La valoració dels llibres és el nombre de llibres que es venen: amb La casa sota la sorra m’he sentit supervalorat, perquè porta noranta-dues edicions. Però els set o vuit llibres que he tret després amb els mateixos personatges, al revés que passa amb Harry Potter, que cada vegada se’n venen més, de l’última casa només se n’han venut sis-cents. I penses: “Com pot ser que la gent que en un moment determinat els va agradar no hagin tingut un interès a continuar?”. És un misteri. Sentir-me valorat? El fet de seguir publicant ja és una valoració. Quan publico un llibre i em truquen: “El teu llibre ja ha sortit!”, penjo i corro a buscar-lo. Això no es paga.
Quan escrius per a nens hi ha menys ganivetades que quan escrius per a adults?
El meu món per a adults és més reduït, i potser, poc valorat. M’ha fet una mica de mal la meva dedicació a Cavall Fort i als llibres per a nens, inclús en aquella època en què tots érem amics, vaig observar que la Maria Aurèlia Capmany em menystenia.
Per què?
Pels nens: el Cavall Fort no se’l mirava amb simpatia. I cap a les acaballes de la seva vida, vam coincidir una setmana a Lleida, en un seminari sobre Pedrolo, que havia mort, i va veure que jo de Pedrolo ho sabia tot, vaig notar que hi havia un tracte diferent, i ens vam fer amics. Llàstima que després ella es va morir.
Has escrit cent cinquanta llibres. Hi ha qui per fer-ne un està anys perquè es bloqueja o té pors. D’inseguretats, en tens?
Home sí, reviso molt el que faig, però ho entrego quan ja no dono més de si. El que estic segur és que no soc un estilista, que no tinc el sentit de l’humor que té Pere Calders, ni l’estil d’en Foix. Sé que no puc competir amb segons quins noms.
Ni cal: cadascú és cadascú.
Sí. Vaig ballar a l’esbart Verdaguer. Encara que els programes i els títols de les sardanes havien de ser en castellà, i El mayorazgo era l’Hereu Riera, als anys 48, 49, 50, si senties una mica el país, aprofitaves qualsevol ocasió per ficar-te allà on hi havia una mica de vida catalana. Jo no era un tio traçut, ni àgil, era més aviat fort, i vaig servir per fer de manobre: sempre estava a baix, feia de base i aguantava. Anava provant d’un lloc a l’altre: a l’esbart Verdaguer vaig veure que no ballaria mai cap ball de dos ni de tres, i em vaig retirar discretament, i amb altres coses ha passat igual. Amb els llibres, tot i les reticències, he estat ben acollit pel públic infantil.
Com fas els contes?
Tenia una llibreta d’idees: anava pel món apuntant, tant la meva dona com jo som molt tafaners. Un cop anàvem en metro i al fons vam veure una parella acaramelada, que es tocaven la cara i ens vam preguntar: “Què es deuen dir?”. Ens hi vam anar acostant i quan érem a tocar vam veure que ella li estava rebentant els grans. Si no tens idees sublims, has de retratar la realitat.
Et fixes més aviat en la vida dels perdedors. Què et fa reticència dels triomfadors?
Que no em sé posar a la seva pell, i a la dels perdedors, sí. Tot i que no he sigut un perdedor, perquè he pogut viure com una persona, he estat sempre al límit: una mica més aquí i caus. Al temps de la postguerra: i si et quedes sense feina, què? M’interessen més els perdedors que els triomfadors, no em sé posar a la pell del tio que ha triomfat i que tot li surt bé i que té tants calés, és que no sé què pensa. Els altres sí que em fa l’efecte que ho sé. En canvi un gran matemàtic, un cirurgià eminent…
Sempre hi ha alguna cosa que grinyola.
No em veig amb cor de descriure’ls, i potser ho hauria de fer, perquè me’n fotria. Però no seria real. Però els que les passen magres els entenc perfectament.
Normalment tothom es queda enlluernat per la gent a qui tot li va molt bé. En canvi tu et fixes en la fragilitat.
Què et pots enlluernar, ara? Hi ha una quantitat de mangants! Començant per l’exnostre president, amb la gent que hi creia! Com pot ser que facin unes irregularitats com aquestes en benefici propi? O el cas Gürtel. Eren persones que eren exemples.
Qui és per a tu un exemple?
Dones que han portat cases amb situacions extremes i difícils, i que se n’han sortit.
Al llibre Testament el protagonista està desenganyat de la vida…
És una paròdia de mi mateix!
Rondines?
Podria rondinar també, però procuro viure i treure de la vida el que puc. Podria treure’n més, però els divendres –tot i que demà no hi anirem perquè el virus aquest ens fa una mica de basarda perquè estem en una edat de risc–, anem a una granja que hi ha al costat del Forn Mistral: fan unes coques de recapte d’espinacs que ens agraden molt. Fem un dinar discret, perquè no ens faci son, i anem al cine Renoir Floridablanca, i, sortint d’allà, fem una volta pel centre, entrem a magatzems, tafanegem, i després anem o bé a l’Auditori o bé al teatre. El rondinaire del llibre no és capaç de fer això; jo, sí. Però també m’imagino que podria rondinar i prou. Procuro remugar el mínim possible.
Per què?
Perquè la vida és curta i bella, que deia Benigni quan el portaven al camp de concentració, i has de mirar de treure’n el que puguis sense fer mal a ningú.
Hi ha una mica de nen dins del Joaquim Carbó?
Em fa l’efecte que no. Que tinc un esperit més aviat jove, potser sí, però soc conscient que estic a les acaballes. Als vuitanta-set anys puc tenir una pròrroga, però molt curta. Però què hi farem?
Com ho vius?
El que em preocupa és haver de patir. Quan vaig pel carrer i veig un vellet d’aquests amb cadira de rodes arrossegat per un sud-americà… crec en l’eutanàsia. Ho firmaria ara mateix. Si em diguessis: “Escolta, et tancaran en una residència, estaràs en un llit i t’hi passaràs tres anys”. Recordo que quan era molt jove, hi havia un jefe, que era un home gran amb qui havíem de crear un fons de pensions, que deia: “Perquè quan siguis vell tinguis algú que et renti el cul”. I jo pensava: “Hosti, tu, aquest tio”. Ho deia sovint, l’home era gran i ja veia que algun dia l’hi haurien de fer. I ara penso: quanta raó tenia. Si has d’arribar que et facin això, val més no ser-hi.
Què val la pena a la vida?
Tot plegat. Inclús tenir angines et permet llegir un llibre que no hauries llegit. Viure és fantàstic. He après moltes coses, però també n’he desaprès.
Quines?
La velocitat: havia fet una mica d’esport, no havia brillat mai, però perdre vitalitat, empenta… Això passa a tothom, oi?
I què has guanyat?
Els llibres. Això per mi és un motiu de satisfacció. Veure això [assenyala la prestatgeria, i en treu un]: mira, aquest no me’n recordo de què anava.
Val la pena fer-les, les coses.
També dius: n’hi ha qui n’ha fet un, i ja s’ha divulgat extraordinàriament bé. Ara jo els que faig els faig per a mi, perquè si no, no sabria què fer.
Escrius cada dia?
Sí.
Aquesta secció es diu La ventura de viure. Em fa l’efecte que has anat fent sense parar, oi?
Sí, és que tothom deu anar fent, segons els ímpetus, les rauxes. La casa sota la sorra va quedar última en un premi Ruyra. S’hi van presentar quatre llibres: el que feia quatre el van desqualificar, el primer i el segon no s’han publicat mai, i del meu, que va quedar tercer, se n’han fet noranta edicions. No has d’engegar el barret al foc: la vida també està feta d’atzar.
Aquesta conversa ha estat feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.
