Foto: trail
Tot s’atura quan un abisme apareix a la nostra carretera. Anàvem tan ràpid que no vam veure’l, ni tan sols el vam intuir. Les veus llunyanes que ens n’alertaven ressonaven a les nostres valls, però vam pensar que eren molt enllà, que era exagerat preveure tot allò que ara precisem. Uns bons frens, pneumàtics poc gastats, i paracaigudes per a tothom.
Tot s’atura en el moment de la caiguda. És tard per pensar en les precaucions que no hem pres quan el futur és a sota teu en forma d’un terra dur. Una realitat que ens empeny, tossuda, i no a aprendre a volar, que d’això no en sabrem mai, sinó a saber caure de la millor manera possible. Hi ha algú a baix? Ens farem mal? Queden matalassos? Estan gaire inflats?
Tot s’atura en aquesta dialèctica de la guerra. No entenc algunes de les seves paraules, i m’esquitxen com l’oli calent les proclames bel·licistes. Ens calen persones que treballin en l’àmbit sanitari, totes, i ens sobren tots els soldats. Volem que invertiu molt més en les estructures de la sanitat pública. Nosaltres ho seguirem defensant. Aquests són els nostres frens, els nostres pneumàtics, els nostres paracaigudes. I, si caiem, que a sota hi trobem matalassos.
