Vinc de fer molts viatges i aquesta primavera havia de fer tota una gira a Berlín, a Medellín, Bogotà, Buenos Aires, Montevideo, Paraguai…, i també havia de començar els assajos del disc que sortiria per Nadal. Aquest era el meu pla. Quan va sortir la notícia, vaig decidir fer sola aquest confinament, perquè era conscient que havia viatjat molt i que potser el podia tenir i encomanar. I em vaig recloure en mi.
A les xarxes socials, a les televisions i a la ràdio hi havia molt brogit, i em vaig fixar en un tuit de la Núria Graham que deia: “No estic d’humor per generar contingut i fer un live, de fet, a moments em trobo bastant fatal i ploro, així que no estic en un gran moment per entretenir-vos”. Vaig veure que el Ferran Palau -els dos cantants m’agraden molt- li va dir: “Estic igual que tu”. Veure que aquesta generació que té trenta o quaranta anys menys se sentia com jo se’m va quedar al cap. Per altra banda, a la televisió italiana un nen sortia en un balconet i deia a una nena: “Tutto andrà bene!” I ella contestava: “Tutto andrà bene!” I sortia una dona forta, amb una veu potent: “Tutto andrà bene!” I un altre home, d’un altre balcó. I de mica en mica, es creava una polifonia amb el que després ha esdevingut un lema que ha travessat tota Itàlia.
En aquestes dues imatges contraposades vaig trobar l’estímul i l’ànim per anar cap enfora. És així com a casa, mentre feia el dinar, vaig agafar la guitarra i vaig començar a cantar: “Tutto andrà bene”. La mateixa nit ho vaig escoltar, no em va agradar i em vaig desanimar, però vaig ensenyar la primera versió al Ramon Oller i a la Gemma Ventura, i em van animar a continuar. L’endemà m’hi vaig capbussar totalment. Vaig fer dieta absoluta de notícies i de mòbil. Li vaig cantar per telèfon al Jaume Sisa, i em va dir: “Poleix-la, tira-la endavant!”, el Josep Tero, també m’ho va dir. I per últim, li vaig enviar al David Carabén, perquè volia una mirada tècnica, i li vaig dir: “Ho he gravat amb el mòbil, no sé si té la qualitat suficient, però no em veig en cor de gravar-ho amb el Pro Tools, em desbordarà.” I em va dir: “Se sent bé, publica-la!” I així ho he fet.
El vídeo, que l’ha fet Guillem Martos des de casa seva, volia que fos molt sobri i que mostrés el moment en què, a les 20.00, tots sortim al balcó i a les finestres per aplaudir.
Tutto andrà bene!
Tutto andrà bene!
Sí, tot anirà bé!
Tutto andrà bene!
Sí, tot anirà bé!
I sentirem de nou
l’olor del vent i el sol,
i haurem creat
un clima de confiança.
Tot el que érem s’ha ensorrat,
res serà igual:
ni tu, ni jo, ni el món sencer.
Sí, tot anirà bé!
Tutto andrà bene!
Sí, tot anirà bé!
Tutto andrà bene!
Sabíem que érem fràgils,
però ho hem ben bé oblidat.
Ens hem d’ajudar a riure,
ara, a viure, a riure,
a viure i a seguir.
Sí, tot anirà bé!
Tutto andrà bene!
Sí, tot anirà bé!
Tutto andrà bene!
Recordarem els nostres morts
i els seus noms
brillant a les estrelles.
Pregarem que no porti pols el vent
i ni el camí.
Sí, tot anirà bé!
Tutto andrà bene!
Sí, tot anirà bé!
Tutto andrà bene!
I tornarem a dinar davant del mar.
2
0
