«Byung-Chul Han (Corea del Sud, 1951) és un filòsof que pensa la societat i els temps postmoderns partint de la manera com els formulà Zygmunt Bauman. De manera transversal, creuant la sociologia, la filosofia i l’antropologia, es planteja qüestions com quins són els ritmes de vida i productivitat que el sistema neoliberal imposa i quina mena d’estètica i experiència comporten. Com que moltes de les seves tesis segueixen sent vigents i dialoguen amb el context actual, he tornat a dos llibres d’aquest filòsof, La societat del cansament i L’aroma del temps, editats en castellà per Herder Editorial», diu Laia Maldonado, que n’ha triat, presentat i traduït aquests 14 fragments.
Foto: CCCB
A La societat del cansament, partint dels plantejaments de Freud i Lacan, de la biopolítica de Foucault i d’una relectura de les tesis de Baudrillard, es planteja que la nostra ja no és una societat disciplinària governada per la prohibició i pel no. Ja no hi ha patrons que ens explotin sinó que som nosaltres mateixos/es qui ens explotem: idealitzem el treball i perseguim una realització personal i un èxit que ens porten a autoexplotar-nos i desemboquen en una síndrome de burnout (del treballador cremat). Aquesta mena de nova histèria es fa patent a partir de patologies que ja no són víriques sinó neuronals: depressió, ansietat, trastorns límit de personalitat i TDAH.
1. La societat del s. XXI ja no és disciplinària sinó una societat del rendiment.
2. La societat disciplinària és una societat de la negativitat. Es troba definida per la negativitat de la prohibició. El verb modal negatiu que la caracteritza és el no-poder. La societat del rendiment es desprèn progressivament de la seva negativitat […] i es caracteritza pel verb modal positiu poder sense límits. El seu plural afirmatiu i col·lectiu Yes, we can expressa precisament aquest seu caràcter de positivitat.
3. A la societat disciplinària encara la regeix el no. La seva negativitat genera bojos i criminals. La societat del rendiment, en canvi, produeix depressius i fracassats.
4. La depressió […] succeeix quan el subjecte de rendiment ja no pot poder més. El subjecte de rendiment es troba lliure d’un domini extern que l’obligui a treballar […] no està sotmès a ningú o, de fet, tan sols a si mateix. La supressió d’un domini extern no porta a la llibertat, més aviat fa coincidir llibertat i coacció.
5. (L’autoexplotació) és molt més eficaç que l’explotació que prové dels altres perquè l’acompanya un sentiment de llibertat. L’explotador és alhora l’explotat. Ja no es diferencia la víctima del botxí.
6. En el context de la positivització general del món, tant l’ésser humà com la societat es tornen una màquina de rendiment autista.
7. El subjecte narcisista […] en última instància competeix contra si mateix, intenta superar-se fins que s’ensorra. Pateix una saturació psíquica que es designa com a “síndrome del treballador cremat”. El subjecte obligat a rendir es mata a còpia d’autorealitzar-se. Aquí coincideix autorealització i autodestrucció.
A L’aroma del temps se serveix de les idees de Martin Heidegger a Ser y Tiempo, i de l’exploració de l’experiència temporal que fa Marcel Proust en la seva obra per tal de plantejar quina és la velocitat correcta per a l’esperit. A partir d’una crítica a les primeres tesis de Baudrillard, que sostenen que vivim en una acceleració alienadora, Chul-Han planteja que la sensació de vertigen típicament postmoderna no prové de l’acceleració (o no tan sols) sinó d’una pèrdua de sentit. El que es perd en l’acceleració és la gravetat (metàfora d’allò que ens lliga al món i que lliga els successos i les experiències entre si). Així, ja no tenim experiències que puguem narrar sinó que vivim una mena de present immanent que, com que no surt de si mateix perquè és un present absolut, sense passat ni futur, ens impedeix entendre (‘ns). No podem narrar allò que és fragmentari i efímer i, per tant, no ho podem comprendre. Davant d’aquest temps postmodern atomitzat, Chul-Han hi oposa un temps amb aroma, amb sentit.
8. El present es redueix a brots d’actualitat, ja no dura. Cada punt del present […] fa que el temps es desboqui, que els processos s’accelerin sense cap mena de direcció, i precisament pel fet que “no té cap mena de direcció”, no es pot parlar d’acceleració. L’acceleració, en sentit estricte, pressuposa camins unidireccionals.
9. La tesi de l’acceleració no detecta el problema d’arrel, que consisteix en el fet que la vida actual ha perdut tota possibilitat de concloure amb sentit. Sorgeixen d’aquí l’atrafegament i el nerviosisme que caracteritzen la vida actual. Es recomença una vegada i una altra, es fa zàping entre les opcions vitals, perquè ja no s’és capaç de seguir una possibilitat fins al final.
10. La gent corre d’un present a un altre. Així, envelleix sense fer-se gran. I, en última instància, expiren a destemps. Per això la mort, avui en dia, és més complicada.
11. Qui intenta viure més ràpid també acaba morint més ràpid. L’experiència de la duració, i no pas el nombre de vivències, fa que una vida sigui plena. Una vida desbocada […], per més alta que sigui la seva quota de vivències, seguirà essent una vida curta.
12. Un excés de velocitat destrossa el sentit. Una velocitat massa baixa, en canvi, provoca un embús que impedeix qualsevol moviment.
13. El concepte llibertat resulta molt problemàtic. Ser lliure no significa tan sols ser independent o no tenir compromisos. No és l’absència de llaços i la carència de radicació que ens fan lliures, sinó els vincles i la integració. La carència absoluta de relacions genera por i inquietud.
14. La narració atorga un aroma al temps. El temps de punts és, en canvi, un temps sense aroma. El temps perd l’aroma quan es desprèn de qualsevol estructura de sentit, quan s’atomitza o s’aplana. […] L’aroma és lent. L’època de les presses no té aroma.
4
0
