La vida té vida pròpia

De ceba i coriandre

La mare als fogons i jo un esquitx al llindar de la porta

| 04/04/2020 a les 00:01h
Especial: La vida té vida pròpia
Arxivat a: Cambres pròpies, La vida té vida pròpia, Sònia Moll Gamboa

Foto: Annie Spratt

 
Il y a chez les femmes qui s'aiment l'odeur d'une cheminée qui nidifie le jour
Samira Negrouche


Cómo calzarse
la palabra mujer
sin que el pie zancajee
dentro del zapatito
Marta Sanz


I jo, que t'estimo, et penso sempre a la cuina d'una casa on ens fem espai a penes però ens en fem, ni que sigui a estones, ni que sigui en somnis, i el desig és la teva cintura ajupida davant del forn i alguna carícia lleu a la galta quan te m'acostes molt per obrir la nevera. Potser et pensaré sempre així, a la cuina estreta sense lloc, com penso la mare a la cuina d'una casa que també era meva però que ja no ho és ni ho tornarà a ser mai, la mare als fogons i la llum blava del gas hipnotitzant-me les inquietuds menudes, les angoixes de sucre. La mare als fogons i jo un esquitx al llindar de la porta que donava al safareig, el lloc segur on, em deien els avis xilens, podies salvar-te de tots els terratrèmols. La mare als fogons dient-me "Cuéntame cosas" i jo al llindar sense haver de pidolar atenció i amor, sense haver de ser algú que no era. I de fons, ves a saber per què, Me llaman Calle, que és els germans i és la mare i l'àvia cuinant empanades, i la cuina de casa els pares és ara el menjador d'una casa de bruixes adorables, amables i besables que ballen amb la vida al centre i em porten versos que parlen de mi i parlen de totes (Cómo calzarse / la palabra mujer / sin que el pie zancajee / dentro del zapatito), i les mares ballen al voltant nostre encara que no ho diguem, encara que no les diguem. I jo, que enyoro la meva amb l'obstinació que desaconsellen tots els manuals d'autoajuda, em refugio a la cuina de la casa que he volgut que sigui casa i tallo la ceba ben petita, ben petita, vigilant molt els dits, mentre espetega l'oli a la paella. I la cuina de la casa que he volgut que sigui casa s'omple amb els rínxols de la germana que m'acaronen des de l'altra banda del mar, i l'omplen també les dones que fan xarxa i em recullen quan caic, dones que fumen, dones que riuen, dones que es perden, dones que estimen, dones que em parlen des del llindar de la porta que dona al safareig, ara l'una, ara l'altra, i em conten coses. I l'enyor torna a fer olor d'all i de farina, de ceba i coriandre. 








*text publicat al blog La vida té vida pròpia.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 impulsen un cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El festival Elixir Poètic impulsa un guardó amb el suport de l'Ajuntament de Terrassa
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes engega un concurs a través de les xarxes socials
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
Te quiero, te quiero, te quiero, / con la butaca y el libro muerto
Imatge il·lustrativa
La història de la dona que va plantar cara a la llei de segregació racial dels EEUU
Imatge il·lustrativa
La història desconeguda de l'atleta australià que va formar part d'una foto històrica
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»