Foto: Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans. Topogràfic: AMR 7.1.2.1.40
Per ganes de joc m’hauria agradat poder dir-vos que tenia un amor. Però no ho he pogut dir. Si el tingués no em caldria ni obrir la boca perquè ho hauríeu endevinat. Quan algú que coneixem té un amor, es veu. Els ulls, el gest, la manera de caminar, la manera de riure, la manera, tot d’una, d’absentar-se, encara que només sigui un segon de tot el que el volta, delaten un cor alterat. Es canvia de conducta. No, no tinc cap amor. Massa tard. Aquest massa tard és la cosa més desolada, més trista, més amb ganes de fer venir ganes de morir. Perquè, Senyor, besar és bo, abraçar fort és bo, perdre’s per a no trobar-se arran de terra, és bo. Però, Senyor, ajudeu-me; també són bons l’aire i el sol. La pedra i el cristall. La llimona i el llimoner, l’avellaner i la noguera amb flors de dues menes. La pluja i la neu. Què no donaria per una estrella de neu, ara, en aquest precís moment, mirada a través d’un vidre convex. Petita, engrandida, neta i clara. Poder mirar una estrella de neu, tota de punxes, desitjant besar en una nit d’estiu, en un portal fosc, amb l’ai al cor, en un carrer d’aquells que ja no en queden, uns llavis estimats. Perfectes en el besar. Amb la perfecció de l’amor que no t’ensenya ningú, que es va aprenent al llarg de la vida, amb caigudes violentes i tantes morts a l’ànima. Ajudeu-me, Senyor, a estimar l’aigua dels rius i del mar i el foc tan canviant com la mirada d’algú molt intel·ligent plena de tota la màgia del món i de la vida viscuda. Sublimar la puresa de dos en un, tan rara, i tan trencadissa. Ajudeu-me, Senyor, a recordar tot el que ha estat mel i a oblidar tot el que ha estat amarg. No sabeu res d’amor. Res de res. I els meus amors són morts… “Ets la millor fruita del món! Com en els temps antics tu podràs dormir a dins del mar, en la tenda d’amor amb sostre d’alga i el terra de perla.” A dins del mar dels ulls que havia estimat més que totes les onades… Estimar un mar solitari quan ens sentim abandonats de tot, equival a compensar una absència dolorosa. Si m’haguéssiu volgut quan vaig poder donar-me, us hauria ensenyat l’amor, hauríeu sabut què és l’amor. Us deixo amb la vostra força de voluntat, amb la petita o grossa quantitat de despit d’un home que es va cansar d’esperar. Perdó, perdó per tot el que us dic. Perdó per tot el que penso.
Una de les últimes vegades que ens vam veure, us vaig dir amb una certa mala fe: “Voldria morir a Ginebra, ser enterrada a Ginebra”. Vaig afegir desviant la mirada perquè em poguéssiu mirar de ple amb els vostres ulls blaus: “Hi ha alguna cosa que em reté a Ginebra”. Es produí un lleuger atur en la vostra respiració, imperceptible –perquè abans us deia que el que em retenia a Ginebra éreu vós– i vaig acabar amb la veu dolça però tallant: “Ginebra” Sabeu que, durant anys, saber-vos a Ginebra, encara que no us veiés, m’era un consol; que a l’època llarga de les vostres vacances vivia mig malalta… “Ginebra” Que m’enterrin on em mori. Tant me fa. El panteó de la família, el nínxol de la família… la cova dels esquelets… quina misèria, que petit, tot… I la mort amb la seva infinita grandesa et para el cor i et dóna a la terra, sigui d’on sigui. Sense panteó, i sense nínxol, sense estela i sense làpida, sense el crisantem, sense la dàlia, sense el lliri morat, ni la llàgrima salada. No vull crisantems, no vull dàlies, no vull lliris de cap color. O bé ser crisantem, dàlia i lliri jo, o bé ser estrella, jo. Si l’ànima va pel cel, perduda, la vull entre estrelles, arrapada a la lluna com un gat rabiós. Una ànima d’estrella nana a estrella geganta… milers d’anys d’una estrella a l’altra, milions d’anys d’un foc d’estrella a un altre foc d’estrella, mig esglaiada per entre la fúria de les galàxies… Per a poder-me arrecerar en el ventre d’una estrella vella de quaranta mil milions d’anys, donaria de gust el tros de vida que em queda.
5
