Foto: John-Mark Smith
Des de la finestra veig les persianes tancades com ulls d’un edifici adormit. S’alça, imponent, davant del nostre pis, i conserva tot allò que el temps ha volgut emportar-se del segle passat amb ell. Un groc pàl·lid a la façana, i tendals taronges i marrons que pengen com estalactites del sostre dels balcons. És pràcticament tot el que veig, un gran rusc d’habitacles buit que només s’omple quan arriba la calor. Això és el que m’acompanya quan busco amb la mirada tornar a sentir-me part del món.
Des de la finestra veig un trosset del carrer que tantes vegades he caminat. Allà a fora hi ha poca vida, ara tot passa cap endins, i només puc intuir tot el que no es representa ni a les voreres ni a l’asfalt per les converses que s’escolen a través de les portes i les persianes entreobertes. A vegades sento com juguen els nens dels veïns, dones que riuen i avis que a les vuit també surten a aplaudir. Algunes cases enllà, aprofiten les mateixes estones per fumar i respirar. Quines coses.
Des de la finestra veig un trosset de mar, una porció petita del Delta i una aigua blava com el cel d’un dia clar. Només és un parèntesi d’adjectius en aquest paràgraf que no acaba mai, una acció que no es resol perquè en aquell fragment d’horitzó no s’hi concreta mai cap acció. Ara els verbs es conjuguen a dins de casa, i sovint són verbs petits i humils, dits amb totes les formes del plural, que és la millor manera de creure en un mateix en aquesta veritat confinada que vivim.
8
0
