Tast editorial i sorteig

Atrapa la llebre

Sortegem 3 exemplars d'aquesta novel·la i en llegim l'inici

| 18/04/2020 a les 00:03h
Especial: Tast editorial i sorteig
Arxivat a: Biblioteca, Tast editorial, Tast editorial i sorteig, Edicions del Periscopi, Atrapa la llebre, Lana Bastašić
Dues amigues inicien un viatge de tornada als balcans per buscar el germà d'una d'elles, que va desaparèixer durant la guerra. Lana Bastašić (Zagreb, 1986) explica a Atrapa la llebre (Edicions del Periscopi) la història de la Sara i la Lejla, que han estat dotze anys sense saber res l'una de l'altra i en retrobar-se reprenen una relació complicada i plena de turbulències.

En llegim l'inici i en sortegem 3 exemplars. Per participar-hi només cal que ens envieu un mail (abans del 23 d'abril) amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected]*. Els guanyadors (que han estat Elena Magem, Bruna Tresanchez i Bartomeu Torrens) rebran el llibre quan la situació permeti fer els enviaments amb seguretat per a tots els implicats.

 

Foto: Catorze



començar pel començament. Tens algú i després ja no el tens. I aquesta, més o menys, és tota la història. Tret que tu diries que no pots tenir algú altre. O hauria de dir ella? Potser sí que és millor, això és el que t’agradaria. Esdevenir ella en un llibre. Bé.

Ella diria que no es pot tenir algú. Però no tindria raó. Es pot posseir la gent per unes quantitats irrisòries. Només que a ella li agrada considerar-se la norma del funcionament de tot l’univers. I la veritat és que pots tenir algú, però no pas a ella. No pots tenir la Lejla. Tret que la sotmetis, li posis un marc ben bonic i la pengis a la paret. Tot i que, som de debò nosaltres quan ens quedem congelats per a la foto? D’una cosa estic segura: la Lejla i la idea de parar quieta no han anat mai plegades. Per això apareix com una taca en totes i cadascuna de les fotografies. Mai no ha sabut parar quieta.

Fins i tot ara, dins d’aquest text, sento com es belluga. Si pogués, se’m ficaria entre dues frases com una arna entre dues làmines d’una persiana veneciana, per destruir la història des de dins. Es disfressaria amb aquella mena de parracs llampants que sempre li han agradat, s’allargaria les cames, s’augmentaria els pits i es faria un d’aquells pentinats ondulats. I a mi em desfiguraria, em deixaria tot just un ble de cabells penjant del meu cap quadrat, em faria tenir algun defecte de parla, coixejar de la cama esquerra, o s’inventaria alguna deformitat innata meva que fes que sempre em caigués el llapis. Potser aniria un pas més enllà, és capaç d’una baixesa com aquesta: potser ni tan sols m’esmentaria. Faria de mi un esbós inacabat. Tu això ho hauries fet, oi? Perdó, ella. Això és el que hauria fet ella si fos aquí. Però soc jo qui explica aquesta història. Puc fer-li el que em vingui de gust. Ella no pot fer-me res. Ella és quatre tocs de teclat. Aquest vespre fins i tot podria llançar el portàtil al taciturn Danubi, i llavors ella desapareixeria, els seus fràgils píxels es filtrarien a l’aigua freda, i tot el que algun cop ha estat desembocaria al llunyà mar Negre. Abans evitaria passar per Bòsnia, com una comtessa evitaria un captaire camí de l’òpera. Podria enllestir aquesta frase de manera que ella ja no hi fos, que desaparegués, que es convertís en un rostre pàl·lid a la foto de grup de secundària, oblidada entre les llegendes urbanes dels dies de l’institut; que se l’entreveiés en la petita muntanya de terra que vam abandonar darrere de casa seva sota aquell cirerer. Podria matar-la amb un punt.

Trio continuar perquè puc. Aquí, almenys, estic segura, lluny de la seva tirania subtil. Després d’una dècada torno a la meva llengua, la seva llengua i totes les altres llengües que vaig abandonar conscientment, tal com s’abandona un marit violent una tarda a Dublín. Després de tants anys, no estic segura de quina llengua era exactament. I tot per què? Per aquella Lejla Begić, tan ordinària, amb vambes de velcro gastades i, per l’amor de Déu!, texans amb perletes cosides al cul. Què va passar entre nosaltres, al capdavall? Té cap importància, en realitat? Les bones històries, de fet, no van mai del que hi passa. En queden només les imatges, dibuixos a la vorera que entomen els anys com si fossin aigua de pluja. Potser hauria de fer un àlbum il·lustrat sobre nosaltres. Alguna cosa que ningú pogués comprendre llevat d’ella i jo. Però fins i tot els àlbums il·lustrats han de començar d’alguna manera. Encara que el nostre començament no hagi estat un servidor silent de la cronologia. El nostre començament es va repetir diverses vegades, estirant-me les mànigues com un gosset famolenc. Som-hi. Som-hi, tornem a començar. Començàvem i acabàvem una vegada i una altra, mentre ella es ficava entre les membranes de la meva vida quotidiana com un virus. La Lejla que entra, la Lejla que surt. Tant és on comenci. Per exemple, St. Stephen’s Green, el parc del centre de Dublín. Em vibra el telèfon a la butxaca de la gavardina. Número desconegut. Llavors premo el maleït botonet i dic sí? en una llengua que no és la meva.

—Hola, tu.

Després de dotze anys plens de silenci, torno a sentir la seva veu. Parla de pressa, com si ens haguéssim acomiadat ahir mateix, sense cap necessitat de superar el buit de coneixements, amistats i cronologies. Només puc dir un mot:

—Lejla.

Ella, com de costum, no para. Esmenta un restaurant, una feina en un restaurant, un paio el nom del qual sento per primer cop. Esmenta Viena. I jo, altre cop, només:

—Lejla.

De primer el seu nom era inofensiu: una tija seca enmig de la terra morta. La vaig fer sortir dels pulmons pensant que  no seria res. Lej-la. Però, juntament amb aquesta branqueta innocent, van emergir del fons arrels més llargues i gruixudes, tot un bosc de lletres, paraules i frases. Tota una llengua soterrada ben endins meu, una llengua que havia esperat pacientment aquest mot petit per estendre les seves extremitats ossudes i despertar-se com si mai no hagués estat adormida. Lejla.

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d'enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
 
 

 Atrapa la llebre

 © 2018, Lana Bastašić
 © de la traducció: Pau Sanchis Ferrer, 2020.
 © d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2020.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
10/02/2020
Imatge il·lustrativa
11/12/2019
Imatge il·lustrativa
10/10/2019
Imatge il·lustrativa
27/09/2019

COMENTARIS

ATRAPA LA LLEBRE
Marta Rubio Molina, 18/04/2020 a les 18:04
+1
-0
Gràcies per la iniciativa!
Bon Sant Jordi a tots i totes!
Sorteig "Atrapa la llebre"
Meritxell Maset Castelló, 19/04/2020 a les 12:32
+1
-0
Molta força Catorze Cultura Viva!!!
I gràcies per les protestes que feu!!!
Atrapa la llebre
Blanca rc, 19/04/2020 a les 14:49
+0
-0
Una història que fa venir ganes de llegir-lo.
Endavant, necessitem libres

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La nova edició de la festa de la literatura catalana es trasllada al Moll de la Fusta
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa l'obra de l'escultor a Palafrugell
Imatge il·lustrativa
Es retroba «Jamais», l'objecte que Óscar Domínguez va donar al pintor malagueny
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa un assaig documental de la fotògrafa Espe Pons
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»
Imatge il·lustrativa
El director de cinema ha mort als 76 anys
Imatge il·lustrativa
És urgent que formi part de les programacions dels grans equipaments públics del país
Imatge il·lustrativa
Recordem Rosa Maria Sardà veient-la interpretar aquesta obra de Josep Maria de Sagarra