Foto: Gemma Ventura
Estic asseguda al matalàs del balcó. Amb una manta. El veí ha encès la llum tènue. Els altres ja deuen dormir. Tanco els ulls. Sento com la pluja cau sobre les fulles del nesprer. Sobre el ferro de la barana meva. Sobre les teules dels altres. Els ocells del matí deuen dormir no sé on. Se’m mouen tres cabells i em toquen la cara. I tinc l’esquena freda. Però estic bé. Aquest és el meu lloc.
I soc al bosc de Galway. I torno a caminar sense saber on vaig. Perdent-me una mica. Te esperamos aquí, tú ve, tranquila, disfrútalo, em deia la Chelo. I amb els peus sentia com trencava cada branquilló que trepitjava. Com la gota que aguantava una fulla queia. Era el silenci absolut, i a dins, la vida plena: de temps, de veus. I aquells arbres immensos. Separats, cadascú amb el seu espai. I el tronc mort i la rotllana de roures vetllant-lo. I les escorces molsudes. Fortes. La natura aquí mana, pensava. I era minúscula, i m’agradava que ella fos més gran, i que m’acollís, i que m’omplís tot el cos de pau.
Surto al balcó i el balcó, tan petit, em salva. El verd d’un jardí que no és meu em porta lluny, ben lluny, de les notícies derrotistes, de l’ànim afeblit, dels malsons a quarts de quatre, de la negror rondant-nos, de l’standby tremolós, dels pensaments destructius. No hi ha res que il·lumini el sol, així que brilla per tu, brilla per tu, canta el Xarim, i ho repeteixo amb ell: t’ho has inventat tot, tu. I necessito veure l’aigua caient del cel. L’aire humit a les galtes, a la punta dels dits. Pluja, fes-me viatjar, fes-me sentir viva entre tanta mort. Porta’m on no puc anar. Que demà al matí trobaré cinc coloms aixoplugats a les branques del nesprer, esperant el bon temps. I jo seré un d’ells, amb les ales atrapades al cos, esperant el meu vol.
0
0
