“Quines obres ens veurem impel·lits a fer després d’aquest col·lapse? Si en sortim amb salut, d’aquesta pesta, conservarem la fe en les idees, les obres i els conceptes amb què fins ara hem estat treballant?”, escriu Salvador Juanpere a les càpsules de confinament de la Fundació Vila Casas: uns textos, acompanyats d’una imatge, amb què tot d’artistes reflexionen sobre el que estem vivint.
Us convidem a entrar al pensament de Vicenç Viaplana, Albert Serra, Salvador Juanpere, Ignasí Aballí, Perico Pastor, Mayte Vieta, Santi Moix, Pilar Aymerich, Frederic Amat, David Ymbernon, Albert Coma, Maite Caramés, Anna Dot i Jose Bonell.
1. Vicenç Viaplana.
1 d’abril, Cànoves.
Quan va començar el confinament vaig començar una tela gran, però en comptes dels pigments habituals vaig fer servir cendra. De manera imprevisible, els esdeveniments apocalíptics d’aquests dies devien influir en aquesta decisió.
Quan pintes prens milers de decisions. Cada obra està feta de milers de decisions, i cada una és determinant. No totes les decisions obeeixen a veus conscients, algunes tenen un calat diferent, emergeixen d’altres profunditats. Les formes han anat apareixent, dia a dia –això es un dir–, perquè tinc la sensació d’estar dins d’un mateix dia, llarg i estrany. El quadre s’ha anat endinsant per un bosc convuls. La pintura, a base de cendra, li ha donat un to mat, mineral, atemporal. I també inquietant. Les formes entrelligades, travades, el desordre, la llum difusa, la incertesa d’un camí perdut, han anat configurant, pinzellada a pinzellada, aquesta obra en temps de confinament.
Un marge de color blanc delimita el quadre: penso que deu obeir al desig de poder limitar tanta angoixa. El marge és blanc, com un espai verge, sense pintar. Penso en l’oportunitat que ens ofereix aquesta desgràcia per replantejar les nostres prioritats. Amb quins ulls tornarem a veure el que ens envolta? En l’espai en blanc dels propers dies, com en una tela nova, aniran sorgint nous escenaris imprevisibles.
2. Albert Serra.
3 d’abril, Banyoles.
A part de preparar una nova pel·lícula que s’havia de rodar al juliol a la Polinèsia i ja veurem què passarà, faig el que més m’agrada, llegir. No penso, ni m’interesso gens pel problema sanitari, que m’avorreix, més enllà de constatar amb amargor, és clar, la grotesca incompetència logística i operativa, de funestes conseqüències. Es compara aquest problema amb la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial… doncs farien bé els responsables locals de llegir una mica sobre aquest tema i s’adonarien de la importància de la previsió i la bona organització per evitar la temuda conseqüència final, una terrible mortaldat.
Els recomano Supplying War: Logistics from Wallenstein to Patton, de Martin van Creveld, una de les poques lectures obligatòries d’autors estrangers –juntament amb Sun Tzu i Clausewitz– per als oficials de les Forces Armades dels Estats Units (té traducció castellana). Llegir és l’única manera que conec per aprendre coses, és a dir, per millorar. He acabat el darrer llibre de Bret Easton Ellis, White, una petita obra mestra, per la seva lucidesa, i per la sinceritat i equanimitat amb què retrata la pressió d’allò «políticament correcte» avui en dia. He començat la biografia de Beaumarchais (1.800 pàgines!) escrita per Maurice Lever, un expert en Sade i el segle XVIII francès. Beaumarchais i Casanova són probablement els dos personatges més fascinants de la segona meitat del segle XVIII. Rellegeixo, ara en castellà, el darrer llibre de Varoufakis, Comportarse como adultos, un altre llibre imprescindible per entendre la Unió Europea, una idea dubtosa dirigida per gent que encara ho és més. Com sempre segueixo llegint el meu estimat Paul Veyne, font inesgotable de diversió subversiva, i tinc a punt de començar la famosa novel·la Wuthering Heights, recomanada per un amic, i descrita per ell com «perfectament ferotge i salvatge».
Ah, una cosa específica d’aquests dies que no puc fer mai per falta de temps: escoltar alguna òpera llegint amb profunditat el llibret al mateix temps.
3. Salvador Juanpere.
4 d’abril, Mira-sol.
Vint-i-dos dies de confinament. Vagarejo pel taller. Hi treballo poc, necessito materials i eines que tinc al taller del poble. Aquí a Mira-sol poso ordre als arxius i dibuixo. Dibuixo, sí, cada dia: ara el retrat d’un personatge estimat que ens ha deixat, ara un utensili habitual de treball que aquests dies ha agafat malauradament un protagonisme universal. I atenc el correu, el whatsapp, l’skype… que s’han convertit en conductes d’assistència relacional i emocional imprescindibles.
Enllà de les pantalles agita la maneta l’Agnès, que el proper 14 farà un any i que en el seu paradís encoixinat viu aquesta anormalitat des de la més absoluta innocència i la felicitat domèstica. Hi ha l’enyor dels estimats i dels amics. Mentrestant, les escultures del taller, peces acabades que frisaven per mostrar-se, sortir, expandir-se, dormen aquest confinament sota un vel de plàstic protector. Ara viuen dins d’un tel sintètic que sembla voler, també, resguardar-les de la malura letal que ens amenaça, com una apocalipsi bíblica, contagiosa. Escultures dorments, com cèl·lules amatents, a l’espera que el temps aclareixi, que el nostre món cultural i artístic es recompongui després d’aquesta letargia universal, absoluta.
Sota aquesta gasa d’aïllament profilàctic, les obres d’art, com nosaltres mateixos en el confinament obligat, ens veiem assaltats per qüestions absolutes que interpel·len la sensibilitat creadora: quines obres ens veurem impel·lits a fer després d’aquest col·lapse? Si en sortim amb salut, d’aquesta pesta, conservarem la fe en les idees, les obres i els conceptes amb què fins ara hem estat treballant? Una sacsejada universal d’aquesta magnitud ens ha despertat en sec del somni acomodat i inercial del benestar, de les seguretats de la tecnologia, i dels privilegis de la civilització. Continuarem fent art com poesia després d’Auschwitz, però res no serà el mateix.
4. Ignasí Aballí.
6 d’abril, Barcelona.
Aquests dies de confinament estic llegint el llibre El temps regalat. Un assaig sobre l’espera, d’Andrea Köhler. N’envio un fragment que em sembla molt adient:
“Esperar ens resulta intolerable. I tanmateix és l’únic que ens permet notar el rosec del temps i reconèixer les seves promeses. Hi ha infinites maneres d’ajornar: en l’amor, a cal metge, en una andana o en un embús. Esperem l’altre, la primavera, els números de la loteria, una oferta, el menjar, la persona adequada i Godot. Esperem aniversaris, dies de festa, la felicitat, els resultats esportius i el diagnòstic. Esperem una trucada, la fressa de la clau al pany, el proper acte i la riallada després de la broma. Esperem que cessi un dolor i que la son ens venci o que el vent amaini. Ociositat, marrades o avorriment… En el plec de condicions de les hores mal planejades, l’espera és una pàgina en blanc que hem d’omplir. I que, en el millor dels casos, ens recompensarà amb la llibertat.”
La imatge correspon al que veig per la finestra mentre treballo a casa. A les vuit del vespre, quan algun veí ens recorda que hem de sortir a aplaudir.
5. Perico Pastor.
6 d’abril, Barcelona.
Cada dia al matí, abans de començar la feina a l’estudi, camino fins a l’Avinguda Icària per comprar el pa a l’Elias. No és el forn més proper però sí el millor, i aquesta petita llibertat em permet fer un petit passeig. Podria baixar directament per Zamora, o Pamplona, però prefereixo començar per l’una, agafar la diagonal de Bogatell i acabar per l’altra. En qualsevol cas, passo sempre davant la presó de dones de Wad-Ras.
Aquests dies, el silenci permet d’escoltar el cant d’alguna tórtora o els xiscles de les gavines, però el cap de setmana la gent surt d’hora per comprar croissants i anar al Consum que hi ha al Centre de la Vila: si en comptes de creuar-te una persona te’n trobes quatre, ja fa dissabte! El que més canvia, però, és que els caps de setmana les dones de Wad-Ras posen música: per sobre els murs i a través de les reixes arriba un ritme suau de reggaeton o de rumba.
En els vint anys que fa que tinc l’estudi al Poblenou he après a estimar aquesta presó petita i propera, que permet que els familiars parlin amb les recluses des del carrer i que els seus fills vagin a la llar d’infants de més prop. Imagino que aquesta proximitat els fa més suportable la condemna, que aquesta música que vola fora del seu pati s’emporta una mica del seu enyor, com si compartir els obrís portes, i penso en el meu ziga-zaga quotidià, que alleuja una mica el meu confinament de luxe.
6. Mayte Vieta.
7 d’abril, Blanes.
Cerco paraules… No puc englobar tot el que està passant, conscient i amb molt de respecte pel dolor que aquesta situació ha generat… Tanco els ulls, imagino la natura pletòrica en plena primavera, absorta de tant silenci i tranquil·litat, assaborint el pas del temps, el cicle de la vida amb completa llibertat. Em ve a la ment la complicitat envers la natura… De quan ens crèiem lliures.
7. Santi Moix.
8 d’abril, Nova York.
El confinament l’estic vivint de conya, però esgotat de sentir les mateixes coses de manera reiterada, del parlar per parlar, ignorant el significat de les paraules: que diferent seria tot si es mesurés bé el pes de les paraules!
De fet, m’agradaria proposar que a partir d’ara ens estiguem un mes a l’any tots confinats, per a la nostra salut mental i per treure’ns el vernís de sobre, com diu Pla, per no parlar de com de saludable seria aquesta mesura per al nostre planeta.
Què diantre significa quan la gent diu “ens en sortirem”?
A mi m’agrada estar a casa o al taller, forma part de la meva vida, però el que no suporto és haver d’escoltar-ho contínuament.
El meu concepte d’“ens en sortirem” consisteix a provocar el conflicte constantment per tal de comprendre bé la naturalesa, i en quina direcció va.
Per últim, una de les raons per les quals vaig il·lustrar amb Galaxia Gutenberg la novel·la Huckleberry Finn, de Mark Twain, va ser per fer comprendre als meus fills la importància de quedar-se abstret, cosa que feliçment han après a fer.
8. Pilar Aymerich.
8 d’abril, Gràcia.
Soc a l’estudi o, més ben dit, a la tribuna que dona al carrer Gran, un espai sense punxes donades les línies rodones del modernisme de l’edifici.
Estic triant fotografies per a un documental.
Miro les fotografies que vaig fer els anys 70. Els carrers plens de gent. Els obrers de la construcció manifestant-se pel carrer Ferran. Les feministes omplint el passeig de Gràcia. Els nens als Jardinets Salvador Espriu, amb pancartes penjades al coll demanant guarderies gratuïtes.
I ara, el carrer buit, només la creu verda de la farmàcia on no hi entra quasi ningú. Silenci, un cel blau. Avui, a l’estenedor de la galeria ha aterrat una gavina. Mai no havien pujat tan amunt. M’ha mirat i ha vist una dona amb tres gats, ha marxat satisfeta de veure que encara queden alguns éssers vius a dins de les cases.
A l’edifici crec que hi ha un nou veí: des de fa dos dies sento bordar un gos, deu ser una nova adquisició per poder sortir a passejar tres cops al dia.
Penso en les cares de les fotografies, totes aquestes persones. Quantes estaran mortes? Quantes malaltes?
Tornarem a sortir al carrer? Tornarem a exigir canvis? Què serà de la cultura?
Com deia la Maria Aurèlia Capmany quan s’esgarrifava per alguna cosa, “hélas, hélas, quelle bêtise”!!!
9. Frederic Amat.
9 d’abril, Vallvidrera.
Temps negre i reclusió. Temps de pintura, amor i lectura. Dia a dia, fer per trobar fissures de calma, esperança i colors, entre la pandèmia i el temor, per anar més enllà de la impotència.
Ara faig memòria de la narració d’Albert Camus, “Jonàs o l’artista a la feina”, on quan acaba la història, en el centre d’una tela completament blanca, el pintor Jonàs s’havia limitat a escriure en lletra molt petita una paraula que es podia desxifrar però que no se sabia si deia “solitari” o “solidari”.
10. David Ymbernon.
14 d’abril, Barcelona.
Només hi ve ell, aquí,
cuida el record
rega les plantes
i dona menjar a les ales.
11. Albert Coma.
14 d’abril, Vic.
KARMA
Abocat a la por
Bufetejat i atordit
Soc engolit per mi mateix
Fràgil
Cerco la mirada amb distància
Una perspectiva diferent
i un sentit de mi mateix
Silenci
i tu
Un final i un principi
cabdals per continuar
12. Maite Caramés.
16 d’abril, Barcelona.
Confinats, tancats. Tancats però amb la sensació aguditzada d’estar a la intempèrie, com diu el poeta. Estem a la intempèrie perquè no hi ha protecció contra l’invisible, perquè vivim dins els confins del visible i la resta ens aterra. Tan sols ens queda minimitzar, no exposar-nos massa. Apartar-se, confinar-se. Anar només on pot anar el carretó de la compra, la bossa de les escombraries, el gos, la mirada a través de la finestra, potser el tret de la pistola cap a tot allò que voldríem eliminar. Queda sempre el vol de la imaginació, sí, però qui havia anticipat tot això? Qui ho havia imaginat? O sigui que, potser, suggerir nous propòsits: imaginar més enllà de tot el que veiem o podríem veure, començar a buscar noms i imatges per l’invisible, exposar-se de veritat a la intempèrie, visitar el desconegut, trencar per sempre més el confinament. Va, fem-ho: què podria sortir malament?
13. Anna Dot.
21 d’abril, Torelló.
Fa temps que els meus ulls estan cansats de mirar. Això no és res de nou que m’hagi portat el confinament.
Però aquests dies ho he entès: crec que estic enlluernada. Els meus ulls estan cansats de llegir la llum buscant respostes. Vam il·luminar la nit i ara, a vegades, sento que tinc la melatonina desorientada.
Tan desorientada com els personatges del quadre La paràbola dels cecs, de Pieter Brueghel el Vell, en què un cec guia uns altres cecs i tots plegats s’encaminen cap a un forat. Ja no utilitzen els pals i les mans per palpar i percebre el terreny, sinó per enllaçar-se els uns amb els altres i seguir el guia, que tampoc no hi veu, en un viatge bastant desafortunat que baixa en diagonal cap al marge inferior dret de l’escena.
I en aquesta escena, a banda dels cecs de Brueghel i de la melatonina, aquests dies també t’hi veig a tu, i m’hi veig a mi i hi veig totes les altres persones. Les que coneixem i les que no coneixem. Les que es posen malaltes i les que no. Les que es curen i les que no. Les que curen i les que no. Les que prenen decisions i les que no. I em pregunto pels nostres pals. Quins són, ara, els nostres pals?
14. Jose Bonell.
21 d’abril, Vilanova i la Geltrú.
Per a l’artista el confinament és un estat natural. El corrent sanguini de la història de l’art crea un dibuix sovint marcat per les desviacions i sotracs provocats per crisis, guerres, pandèmies i… grans confinaments. L’artista es podria definir, també, com un expert de la reclusió.
La història està plena de grans confinats, tant obligats com voluntaris, i les obres produïdes en aquests períodes podrien donar per a un annex que explicaria la virtut d’aquesta suposada privació. Fem memòria: finals del s. XIX, un jove compositor s’ha gastat tota l’herència en set vestits de vellut, no pot pagar al propietari una part substancial del lloguer i, aquest, per no deixar-lo al carrer, li ofereix un micro apartament que només pot moblar amb un llit, un petit armari i un piano. Erik Satie, gymnopedista, va crear al seu apartament, que no arribava a 10 metres quadrats, les seves Pièces Froides, tot un món oníric de “danses tortes” inspirat per la fredor hivernal del seu cau. També Joan Miró, en un període d’injustícia i absoluta manca de llibertat, ple d’incertesa, imaginà grafismes a la sorra d’una platja i el “raig d’un pixat sobre la terra seca”, per retrobar-se amb l’acte primigeni del gest. Mai no sabrem res d’aquesta escriptura màgica que probablement va xuclar la humitat de la terra.
Com deia al principi, estar confinat és un estat natural per a l’artista. Per això m’agrada, perquè puc gaudir del silenci i del temps indefinit que ocupen les meves reflexions, imaginar tranquil·lament noves composicions o, simplement, passar hores mirant els meus quadres, coses que el ritme frenètic, els side jobs i altres inconvenients d’haver nascut artista al segle XXI, fan disminuir considerablement. Als meus 30 anys, les crisis han marcat la meva carrera, com la de tants artistes de la meva generació (una mica amunt, una mica avall). Ara, amb un futur totalment incert per endavant, tinc clar que hem de recuperar posicions. No hi ha espai per a la por. L’artista no ha de deixar als altres la seva legitimació –encara menys a un mercat–, ha de donar el cop de gràcia a aquest sistema anquilosat, recuperar els espais de confinament naturals i cobrir-se de vellut per crear la seva obra mestra.
1
0
