alçades a la lluna
obrim una finestra
en aquest cel tancat
(Maria-Mercè Marçal)
Són banderetes del teu parlar. Són
i toquen sense pes, clares d’un món
que tu modules des dels teus Bagdads.
Respires per les mans, amor. Són poma
i estel saboner quan renten els plats.
(Joan Brossa)
Ai, benvolgut, que estrany si un dia et vam fer mal
el meu amor, la meva sort, les meves mans
o el meu dit resseguint-li la columna vertebral.
(Manel)
Tot el temps del món ha estat compte enrere fins aquest moment, aquesta conversa, aquesta taula amb dos cafès, dues cerveses o dos gots plens. I aquesta certesa absoluta que no voldríeu ser enlloc més. Si us mireu als ulls un instant, us vibren els àtoms de cap a peus.
Els llavis encara no gosen matar distàncies, però les mans van a la seva. Les mans, trapelles, ja es toquen sense voler, o volent-ho molt. Les mans us delaten, dissimulen poc. Sou dues mans que es busquen, i això és tot i això és prou. Dues mans alçades a la lluna que obren finestres en tants cels tancats.
En diem cor però volem dir mans. Carícies, tendresa, llar. Respires per les mans, amor, són poma i estel saboner quan rentes els plats.
Les mans acullen microbis i vinga dir-nos que les mans lluny, que les mans no. Però ja ens tens comptant amb les mans els dies que falten. És amb les mans que ens sabem la pell, és amb les mans que escanyem la por.
Tinc deu dits que resseguirien cossos sencers sortint de la ratlla. Soc mans perdudes que volen trobar-te.
Eva Piquer
13
3
