Gràcies a la fotografia estic acostumat a documentar la vida d’altri. En els moments més importants de la vida de qualsevol persona o empresa es procura tenir un fotògraf a mà per posseir, per sempre, aquells moments cabdals. Era del tot natural doncs, que en un moment tan excepcional i kafkià com el que estem vivint, el meu instint em portés a voler documentar el que estava passant al meu entorn. Cap generació ha tingut mai l’oportunitat de conviure amb la seva família les vint-i-quatre hores del dia, durant un període tan llarg de temps i sota un mateix sostre. Era una oportunitat insòlita que calia aprofitar.
A casa som dos adults i dos nens de vuit i onze anys, que són els principals protagonistes d’aquesta història tan d’estar per casa. Durant l’últim sopar preconfinament, els vaig avisar de les meves intencions i, superades les primeres reticències, van accedir a suportar-me, càmera en mà, durant el període de confinament. Al principi, l’evident canvi de rutina ajudava a l’hora de trobar imatges interessants, però amb el pas dels dies i amb l’acceptació de la nova situació, aquesta cerca s’ha fet més dificultosa. L’efecte innovador s’ha esvaït i trobar escenes interessants amb els mateixos personatges i paisatges es complica a cada dia que passa. De moment però, el virus no hi ha pogut entrar, ni a casa nostra ni a cap de propera, i, tot i les dificultats que comporta el confinament, ens n’estem sortint prou bé.
1.
Foto: Jordi Salas
2.
Foto: Jordi Salas
3.
Foto: Jordi Salas
4.
Foto: Jordi Salas
5.
Foto: Jordi Salas
6.
Foto: Jordi Salas
7.
Foto: Jordi Salas
8.
Foto: Jordi Salas
9.
Foto: Jordi Salas
10.
Foto: Jordi Salas
11.
Foto: Jordi Salas
12.
Foto: Jordi Salas
13.
Foto: Jordi Salas
14.
Foto: Jordi Salas
3
1
