Recordem Riquer amb els dos textos introductoris del llibre: Un savi entre els clàssics, de l’escriptor Carles Duarte i aquest de Laura Borràs, exdirectora de la Institució de les Lletres Catalanes i exconsellera de Cultura.
Foto: Universitat de Barcelona
No hi ha prou espai en aquestes paraules que fan de pòrtic a tot un conjunt de treballs que honoren Martí de Riquer per descriure’n la força, el saber i el llegat. Hereu d’una formació integral, vasta i generalista, lector infatigable i estudiós vocacional, el professor Martí de Riquer va ser un gran coneixedor de la literatura europea medieval i es va dedicar a compartir aquest saber com a docent i com a divulgador. La seva bibliografia és una mostra de la seva curiositat inesgotable, dels seus interessos i aptituds i de la seva capacitat de treball, veritablement admirable. Però la docència exercida amb autèntica vocació i dedicació és sempre una forma de generositat. La Universitat de Barcelona ha donat cèlebres medievalistes (Jaume Vallcorba, Victoria Cirlot, Lola Badia, Anton Espadaler…) i Martí de Riquer, el més gran, n’ha estat el forjador, el referent. Com a filòloga i doctora en Filologia Romànica a la seva mateixa universitat, alumna dels seus deixebles aquí esmentats, voldria destacar la seva faceta d’investigador incansable i de professor entregat.
El seu nivell d’erudició i de saviesa eren extraordinaris. Ell tot sol representa un cim de la romanística europea de tots els temps i l’estudiós que més i millor s’ha mogut amb profund coneixement entre les literatures medievals provençal, catalana i castellana a casa nostra. Va consagrar tota la seva vida a l’estudi de la literatura i mai podrem agrair-li prou que ho fes de manera tan intensiva com extensiva. La seva edició crítica sobre els trobadors, sense anar més lluny, s’ha convertit en una obra de referència per estudiar la lírica trobadoresca dels segles XII i XIII: una obra magna. Però per a Martí de Riquer la filologia era molt més que manuscrits o llibres, era una forma de vida. En parlava amb tanta passió que ningú podia sostreure’s al plaer del seu discurs. Afortunadament el vaig conèixer i escoltar moltíssimes vegades.
Corria l’any 1996 i recordo una conferència a l’Aula Magna, essent jo professora novella, en ocasió dels 800 anys de la mort de Guillem de Berguedà a la qual vaig fer assistir els meus estudiants. No es poden imaginar l’interès que va despertar la seva aportació. Va aparèixer amb el seu posat sever, però amb el rostre i els ulls riallers. La seva veu poderosa i el seu verb fàcil van fer les delícies dels assistents. Ens va explicar una recerca feta sobre el terreny, en jeep, fent-se portar i demanant indicacions sobre topònims que ell descobria sota jocs de paraules. La seva manera d’explicar els odis que suscitava Guillem de Berguedà, un senyor feudal poderós que aprofitava la seva habilitat poètica per atacar de manera virulenta els seus enemics… Va ser magnífica. Guillem de Berguedà despertava molts odis per la seva condició de don Joan. Ell mateix es defineix com «cel qe·ls maritz escogossa», és a dir, ‘aquell que fa cornuts els marits’, i com «lo cortes drut qe·ls corns sap far enpeigner», ‘el cortès amant que sap fer créixer les banyes’. Riquer ens va transportar a tots amb la màgia que semblava sorgir de les seves paraules. Vam saber que les seves enemistats més famoses eren contra Pere de Berga i contra Ponç de Mataplana. Del primer ens va explicar com el ridiculitzava contínuament cortejant de manera oberta, i trencant així el secret del senhal, la seva dona Estefania. El vers més contundent en aquest sentit és:
A vos m’autrei, bona dompna de Berga:
vos etz fins aurs, e vostres maritz merga.
Que vol dir, més o menys: ‘A vós em lliuro, bona dama de Berga: vós sou or pur i el vostre marit…’. Riquer ens explicava que, mentre que els filòlegs alemanys especulaven i cercaven en tots els diccionaris un possible significat del mot merga, la gent del Berguedà, quan sentia aquest sirventès, copsava a la primera la variació de la consonant i esclatava en una rialla que s’escampava per tot el Berguedà. Com la nostra, que va ressonar a l’interior de l’Aula Magna. Martí de Riquer era simplement brillant.
La seva talla intel·lectual és absolutament gegantina. Reconec en la figura de Martí de Riquer un cabal de coneixement excepcional, que va desenvolupar l’exercici de la filologia de la manera més àmplia imaginable, perquè Martí de Riquer era un lector, crític, historiador i teòric de la literatura, tot en un.
Es dóna la circumstància que, per casualitats del destí, vaig tenir —juntament amb altres professors i deixebles seus— la meva taula de treball durant set anys en el que havia estat el seu mateix despatx. I em sembla significatiu de l’afecte i el respecte que infon el seu nom el fet que, després que ell l’abandonés un cop jubilat, aquell despatx mai no hagi perdut, al cap dels anys, la seva referència a la porta, on encara avui es pot llegir: «Prof. Martí de Riquer».
Martí de Riquer, mestre de mestres, és el gran mestre de la filologia romànica. Indiscutiblement. La història de la literatura en dóna molt pocs, com ell. Per tot això, és tot un honor per a la Institució de les Lletres Catalanes poder participar en aquest volum de merescut homenatge.
Llegiu també Un savi entre els clàssics, de Carles Duarte.
