“Ara que comença el desconfinament, el nostre homenatge a la resiliència col·lectiva. Seguim cuidant-nos i organitzant-nos. Prompte ens tornarem a abraçar.” Així ha presentat Xavi Sarrià la versió confinada de Quan ens tornem a abraçar.
Serem com cavalls
desbocats i salvatges
recorrent la terra
on ens vam criar,
les altes muntanyes
custodiant estreles,
els llavis salats
quan divisem el mar,
i descobrirem versos
que amaguem als bosc,
on els seus exèrcits
mai no els trobaran,
i serem un sol cor
quan ens tornem abraçar.
Serem una rosa
feta de paper
corrent de mà en mà
sempre secretament
amb una consigna
d’amor i combat,
quan arribe l’hora
estarem preparats,
i llançarem un crit
ressonant entre valls,
incendiant la vida
amb un foc coral,
i serem un sol cor
quan ens tornem a abraçar.
Serem com la pluja
que inunda els paisatges,
el poder de viure
sembrant el demà,
els nostres octubres
a les places plenes,
llàgrimes d’uns dies
que duraran anys,
els carrers on vius
la gent que t’estima,
i el petit gegant
que t’està esperant,
i serem un sol cor
quan ens tornem abraçar.
Serem la dignitat
de tendresa irreducta
en aquella foto
guardada al calaix,
el somriure de l’àvia
mentre t’ensenyava
el valor de la lluita
per la llibertat,
el silenci estricte
quan et quedes sola
però ens sents ací
milions al teu costat,
i serem un sol cor
quan ens tornem abraçar
Serem l’emoció
de la gent senzilla,
el demà que s’acosta
l’antiga alegria,
mirar-nos i entendre
que no sabem rendir-nos,
i serem un sol cor
quan ens tornem a abraçar.
