Lectures

28 llibres introbables de Joaquim Carbó

L'escriptor recorre obres seves que estan descatalogades

Joaquim Carbó: «Ser bondadós seria terrible»

| 07/05/2020 a les 17:18h
Especial: Lectures
Arxivat a: La butaca, Joaquim Carbó, lectures
Joaquim Carbó comenta 28 llibres seus, 14 d'adults i 14 més d'infants i joves, "d'un centenar llarg introbable, ja sigui perquè estan exhaurits i no s'han reeditat, o perquè estan saldats, destruïts, trinxats o convertits en pasta de paper. La majoria, també, han desaparegut de les biblioteques públiques". 
 

Foto: Adrià Costa

 

Catorze llibres per a adults:

1. La sortida i l’entrada. 

Nova col·lecció Lletres, Barcelona, 1962.
Emoció per ser el primer llibre que publicava. La censura va prohibir dues de les nou narracions i ja que una corresponia a la portada dibuixada per un germà d’en Cesc, em vaig obligar a escriure’n un altre que hi encaixés. Últim títol d’aquesta col·lecció.
 
2. Les arrels.
Raixa, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1963.
Un altre recull de narracions i primera col·laboració amb l’editorial Moll, de tan bon record, en una col·lecció a la qual vaig estar sempre subscrit. Aquesta vegada la censura només va imposar alguna retallades. 
 
3. Solucions provisionals.
Premi Víctor Català, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.
L’aprenentatge de l’ofici, com en tants d’altres casos, va ser un no parar d’escriure contes i narracions en un intent de guanyar aquest premi, que era la consolidació d’un narrador. Aquí em vaig atrevir a demanar un pròleg a Manuel de Pedrolo. El va fer extens i elogiós. Entre moltes altres coses, deia: "L’humor no li lleva perillositat". Narracions emmarcades en una derivació del corrent del realisme social.
 
4. L’escapada.
Ed. Alfaguara, Barcelona, 1967.
Una novel·la curta o narració llarga, que es va integrar en un intent que Alfaguara va fer per situar-se en el mercat en català i que no va durar gaire temps.
 
5. El carreró contra Còssima.
Ed. Cadí, Barcelona, 1969.
Novel·la sobre el retorn d’uns exiliats al carreró de tota la vida. La vaig proposar al Club dels Novel·listes. L’editor em va indicar uns canvis que no van fer el pes. I ja que me la van acceptar a la jove i efímera editorial Cadí, ho vaig comunicar a Joan Sales. I ell, que tenia un bon sentit de l‘humor, em va escriure: «No hi ha res cadir». Sempre més m’he penedit de no haver-li fet cas.
 
6. Amb una precisió fantàstica.
Raixa, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1969.
Una altra col·lecció de narracions a can Moll, de Palma de Mallorca, en què vaig accentuar el to social.  Johannes Hösle va incorporar la primera, El riu, a l’antologia Katalanische Erzähler, de Maneese Verlag, Zürich
 
7. El setè filtre.
Ed. Galba, Barcelona, 1980.
Una novel·la que exposava el tedi i la falta de preocupacions familiars i/o socials que, al meu parer, afectava una colla de companys de feina que concentraven totes les seves energies els diumenges - el setè dia o filtre - entre la platja i alguna sala de ball.
 
8. S’ha acabat el bròquil!
Ed.Tres i Quatre, València, 1987.
Novel·la escrita en homenatge a Manuel de Pedrolo. Una parella estudia la manera d’introduir-se  en els arxius de la censura, a Madrid, i rescatar els originals de tres novel·les prohibides d’aquest autor. Són exemplars únics ja que Pedrolo, abolida la censura, les va destruir quan les hauria pogut publicar, perquè ja no responien al que pretenia que fos la seva novel·lística.
 
9. L’altre barri.
Ed. Columna, Barcelona, 1991.
Una novel·la en què vaig intentar evocar els fantasmes d’alguns veïns del barri de la infantesa als qui la guerra civil va canviar completament la vida: morts, exiliats, empresonats, empobrits...
 
10. El noi de la mare.
La Campana, Barcelona, 1992.
Finalista del premi Pere Quart de sàtira i humor, novel·la breu sobre un jove sotmès a una fèrria disciplina materna, prudent i ple de timidesa, a qui una veïna deixada anar encarrilarà cap a certa normalitat. 
 
11. Bonsais de paper.
Ed. Edi-Liber, 1993.
Després de publicar una plaquette amb aquest mateix títol al Cafè Central, se’m va despertar l’interès per aprofitar un extens arxiu d’idees per escriure narracions llargues i condensar-les, comprimir-les, eixalar-les, a l’estil del que fan els jardiners per obtenir els bonsais. En aquest cas, però, l’últim d’aquests mini-contes cau en mans d’algú que no sap què és un bonsai, el canvia de test, el rega i adoba i el converteix en una novel·leta curta.
 
12. El jardí de Lil·liput.
Pagès editors, Lleida, 1994.
En el mateix sentit que l’anterior, redueix a bonsais de paper dues-centes idees de possibles narracions de mides més normals, aquí concretades a nou ratlles i mitja cada una.
 
13. Elogi de la formiga.
Columna, Barcelona, 1996.
Els editors, a la solapa, escriuen amb coneixement de causa, que les sis narracions d’aquest volum són una mostra d’una de les dues cares de l’autor: en aquest cas corresponen a un sòrdid i barroer Míster Hyde, en contrast amb el doctor Jeckyll, que és la que adopta quan es dedica a atendre els infants i a escriure llibres d’aventures.
           
14. Un disset de maig.
Ed. CIM, Barcelona, 2005.
Algú potser el qualificaria de dietari, però no és ben bé el cas perquè tot plegat es concentra en un dia sol, el disset de maig de 2002. Comença en el precís moment que em desperto i s’allarga fins que, a la tornada del Liceu, me’n vaig a dormir. Pel mig, tot el que vulgueu: records, lectures, notícies, amics...
 
 
Catorze llibres per a infants i nois i noies: 
 
1. I tu, què hi fas aquí?
Premi Folch i Torres. La Galera, Barcelona, 1969.
Il·lustracions: Enric Cormenzana.
Una parella jove que passa les vacances en un poble de muntanya convenç els pares d’un noiet molt espavilat que s’instal·li a casa d’ells, a ciutat, per estudiar d’acord amb la seva capacitat. Amb els nous companys, demostrarà un sentit comú sorprenent.
 
2. El zoo a casa.
Publicacions de l’Abadia, Barcelona, 1975.
Il·lustracions: Montse Ginesta.
Dos joves estudiants de biològiques tenen l’ocasió de portar a la pràctica al llarg d’una temporada la teoria de la impregnació: si els animals no haguessin de lluitar per sobreviure, és a dir, que no tinguessin por de quedar-se sense menjar, no sentirien la necessitat d’agredir-se.
 
3. Els gossos salvatges.
Grup promotor, 1977, La Galera, Barcelona, 1983. 
Il·lustracions: Llucià Navarro.
Un pagès tenia tancats en un filat una colla de gossos que llogava a uns caçadors que hi anaven els caps de setmana a caçar perdius i llebres. El pagès pren mal, no els pot atendre, i els gossos s’escapen. Els habitants de les altres masies se’ls treuen de sobre i la gossada s’ha d’espavilar per sobreviure.
 
4. L’home de Munic.
La Galera, Barcelona, 1977.
Il·lustracions: Isidre Monés.
Segona part de La colla dels deu.  Aquí, els mateixos protagonistes viuen una altra aventura. I quan estava a punt d’escriure la tercera, vaig perdre la fotografia dels deu nois que m’havien servit de model, i que havia tret d’una revista francesa. Això em va fer perdre, també, les ganes de tornar-los a fer moure.
 
5. L’home dels nassos.
La Galera, Barcelona, 1977.
Il·lustracions: Fina Rifà.
No és una novel·la ni un conte. És un costumari, la resposta de la veu popular a un seguit de preguntes curioses que es fan uns vailets eixerits.
 
6. En Felip Marlot.
Publicacions de l’Abadia, Barcelona, 1979. 
Il·lustracions: Maria Rius.
Primer llibre d’una sèrie de set en què aquest detectiu, que és un bon jan que no té pistola, ni ganes!, s’enfronta amb un seguit de casos curiosos, intrigants, divertits i exempts de violència. Si algú pensa que el nom deriva del Philip Marlowe, de Raymond Chandler, l’encertarà.
 
 7. Calidoscopi de l’aigua i el sol. 
Premi Crítica Serra d’Or, 1980, Grup promotor, 1979, La Magrana, 1984. 
En un escenari de ciència-ficció,  els protagonistes són els supervivents d’una gran  inundació provocada per la crescuda sobtada del nivell del mar que els porta a refugiar-se al Cim Pelut, un turó del Vallès, on s’hauran d’espavilar per sobreviure.
 
8. Els bruixots de Kibor.
Laia,  1981, Columna, 1992.
Il·lustracions: Josep M. Madorell.
El meu bon amic, el dibuixant Josep M. Madorell, després de convertir la novel·la La casa sota la sorra en un còmic que es va publicar a Cavall Fort, i en àlbum, em va demanar més guions per fer viure uns personatges que ens ho demanaven. I ja que tenia  raó, em vaig sentir obligat a escriure’n uns quants: el primer, aquest dels bruixots.
 
9. El llop i el caçador.
La Galera, Barcelona, 1979.
Il·lustracions: Llucià Navarro.
Un recull de trenta contes, la majoria dels quals s’havien publicat abans a Cavall Fort, de temes d’allò més divers. Els personatges de dos d’aquests contes, L’home que es va aturar davant de casa i Els gossos salvatges em van reclamar amb el pas del temps que els convertís en dues novel·les que també va publicar La Galera.
 
10. La màgia del temps.
Publicacions de l’Abadia, Barcelona, 1980.
Il·lustracions: Fina Rifà.
Teresa Duran i jo vam ser els coordinadors de l’àmbit del llibre per a infants del  Congrés de Cultura Catalana.  Això em  em va portar a estar en contacte amb escriptors, il·lustradors, crítics, editors, bibliotecàries... Bona part d’ells, amb els noms disfressats, protagonitzen aquesta novel·la. Ella es diu Retesa Duran i jo Quimet Cartró. El vaig dedicar a Joan Barceló (Joan Lleidató) que va morir aquell 1980
 
11. Som qui som.
La Galera, Barcelona, 1980.
Il·lustracions: Teresa Duran.
Publicat a la col·lecció De bat a bat, intentava ser una reflexió molt senzilla sobre diversos aspectes de la vida col·lectiva dels Països Catalans. Una ullada sobre la manera de ser i de  viure, la formació del territori, la llengua, els costums, les feines, la cultura i alguns tòpics.
 
12. La Roser Veraç.
Cruïlla, Barcelona, 1985. 
Il·lustracions: Carme Peris. 
La Roser Veraç és una nena que sempre diu la veritat. I això, que està molt bé, de vegades li porta problemes. També hi ha dos contes més:  El vell del carretó i Aquí hi ha gat amagat, amb protagonistes infantils situats en un ambient urbà.
           
13. L’ocell meravellós.
Premi de la Generalitat al millor llibre infantil de 1981, Publicacions de l’Abadia, 1980, i Lynx, 2004.
Il·lustracions: Montse Ginesta.
Un conte que flirteja amb la rondalla o el conte popular, força diferent, doncs, de la majoria dels gairebé sis-cents que he escrit. Un ocell que pon ous d’or és cobejat per un parell de sapastres mal intencionats. Ell, però, es refugia a casa del vell Gasparó, un pagès que és un tros de pa.
 
14. La gorra.
La Galera, Barcelona, 2000.
Il·lustracions: Fina Rifà.
Un dia vam sentir per ràdio el doctor Jordi Estapé, especialista en càncer infantil, que explicava el cas d’una nena que sortia de l’hospital curada, però amb el cap pelat, i que es resistia a anar a l’escola amb una gorra, per dissimular allò que era evident. I de seguida em va venir la idea d’escriure’n un conte.
 

Foto: Adrià Costa

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes engega un concurs a través de les xarxes socials
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes llança un butlletí digital en què poetes actuals parlen d'autors universals
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 impulsen un cicle de debats
Imatge il·lustrativa
Si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai
Imatge il·lustrativa
Al final no ets res més ni menys que que tot el que has pensat, estimat i realitzat
Imatge il·lustrativa
Uns vídeos de Veri ens conviden a entrar en aquest paisatge
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge mostra l'alarmant situació que viuen els petits comerços