“La Llengua de Signes Catalana és la llengua oficial de la Comunitat Sorda a Catalunya i li hem volgut fer aquest petit homenatge per normalitzar-ne i difondre’n l’ús.” Sis noies, la Maria Armengol, la Clàudia Bosch, la Mar Catot, la Marta Isern, la Roser Moliner i la Laura Ovide, han interpretat La petita rambla del Poble Sec que Cesk Freixas va gravar amb Alguer Miquel a l’EP digital XL.
“Totes sis vam estudiar a la Universitat Pompeu Fabra, unes Traducció i Interpretació, i les altres, Llengües Aplicades, i una de les assignatures que compartíem era Llengua de Signes Catalana. En uns moments tan complicats com els que estem vivint, la cultura juga un paper imprescindible, i agrupar la llengua catalana, la LSC i la música en un vídeo ens va semblar una idea magnífica. Us convidem a escoltar-nos amb els ulls”.
Assegut a la plaça del Sortidor
aquí t’espero, com si fos el primer bar.
La Boheme, on comença el carrer Blai,
que és la petita rambla del Poble Sec.
Parla’m de la pluja que ha plogut,
d’imatges molles als miralls damunt l’asfalt.
Potser és per això que el teatre està tan buit,
potser és per això que avui sento tan buides les meves mans.
Tornarem a posar els peus damunt la sorra,
a la platja de Barcelona,
alguna nit de juliol.
I escriurem que no ens prendran mai més la vida,
que donem veu a les veles
quan cantem rumbes al port.
Parla’m de la vida que ha de vindre,
de tots els homes que estimen els altres homes.
Et pregunto si existeix la humanitat,
si hem de declarar la guerra a algun exèrcit d’ignorants.
Mira, jo ja t’he vist plorar,
i creu-me quan et dic que em passa igual,
quan em cantes les cançons mentre treballes,
assenyalant-me els dubtes com martells dins del meu cap.
Tornarem a posar els peus damunt la sorra,
a la platja de Barcelona,
alguna nit de juliol.
I escriurem que no ens prendran mai més la vida,
que donem veu a les veles
quan cantem rumbes al port.
Mentre a la cuina s’acumulen
els plats i els gots del sopar d’ahir a la nit,
tinc por de posar ordre a aquesta vida,
o de fer-ho quan ja sigui massa tard.
Penso, quina sort tenir cançons
per explicar-te que a vegades sóc al fons,
i treure l’energia necessària
per lluitar i sobreviure en aquest maleït món.
Tornarem a posar els peus damunt la sorra,
a la platja de Barcelona,
alguna nit de juliol.
I escriurem que no ens prendran mai més la vida,
que donem veu a les veles
quan cantem rumbes al port.
Assegut a la plaça del Sortidor
aquí t’espero, com si fos el primer bar.
La Boheme, on comença el carrer Blai,
que és la petita rambla del Poble Sec.
