Converses

Rafel Nadal: «Tot comença i acaba en la infantesa»

L'escriptor diu que «l'estiu ens evoca el paradís perdut»

| 14/05/2020 a les 00:00h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Mar Bosch Oliveras, converses, Rafel Nadal, Univers, Mar d'estiu
És una novel·la? És un bell periodisme navegat? És un quadern literari de viatges? És una evocació preciosista? És un cant a la llibertat i a l’eudaimonia? És el desplegament d’una erudició gens petulant? És ficció o simplement és una barreja de tot plegat?

Això et preguntes quan acabes el Mar d’estiua banda de preguntar-te per què s’ha acabat, si estaves passant tan bona estona. Respecte a la pregunta per la cosa, Rafel Nadal (Girona, 1954) ens contesta que és una mica de tot, és realitat i ficció; és un recull de contes i un quadern literari de viatges pel Mediterrani; és un exercici de memòria i una recreació d’imatges i escenes viscudes o somiades; un cant a la vida i un crit desesperat per conservar paisatges físics i humans amenaçats de mort. En definitiva, és una declaració d’amor a l’estiu, al mar i a la vida. Sobretot, a una manera mediterrània d’entendre-la. I així obrim la conversa sobre aquest llibret deliciós amb el qual Univers inaugura la nova col·lecció Joie de vivre.

 

Foto: Ariadna Arnés

 
Mar d’Estiu obre el teló així: "De petits pensàvem que el mar començava a l'Agulla de Castell i acabava a la cova de cap Gros". I de grans, on comença i acaba, el vostre mar d'estiu?
 
Tot comença i acaba en la infantesa, de manera que el mar encara comença i acaba a la badia de la Fosca, però ara hem entès que ho fa després de donar la volta completa a les dues ribes i de passar per totes i cadascuna de les dotze mil illes, illots i farallons que omplen de cap a cap aquest mar magnífic, que se’ns revela diferent a cada viatge. D’alguna manera, el mar comença i acaba al nostre interior, en la diferent percepció que en tenim des de cada lloc i en cada instant. I també comença i acaba en cadascuna de les persones que hi viuen i que el senten d’una manera diferent.
 
Hi ha un mar per ser nens, un mar per enamorar-se, un altre per fer de turista, un per viure’n, a dures penes, un mar també traïdor i perillós. Quantes cares té el Mediterrani?
 
Hi ha molts Mediterranis, però cap d’ells no s’entén sense els altres. El mar d’infantesa i d’adolescència, per exemple, és un mar d’aprenentatge, iniciàtic, un punt de referència que t’acompanya al llarg de la vida, en tots els altres viatges. Ara és costum malparlar del turisme, però per a moltes generacions va ser una porta oberta a l’exterior, a un món divers, sensual i en colors, que només havíem intuït al cinema. M’interessa especialment el mar dels que en viuen, el més real de tots, però només pots acostar-t’hi després d’haver-te amarat de tots els altres. Del Mediterrani traïdor i cruel, del de les tempestes, de les guerres i les pasteres, n’he parlat en altres llibres, però també treu el cap al capítol de Xipre i en alguns episodis sobre la soledat endèmica del llarg hivern de les illes. El mar d’estiu no s’entén sense el mar d’hivern.
 
Una de les coses que fa el teu text és dentetes, en el bon sentit de la paraula. Dentetes als nebots a qui enviàveu postals, als amics fans de Cohen, als lectors a qui encomanes aquestes ganes de conèixer el món a través de les coses petites... Quina enveja!
 
És un llibre ple de bones intencions, que només pretén crear una atmosfera per embolcallar el lector, fer-li venir ganes de viure i proporcionar-li el plaer de les paraules escrites i de la lectura. En realitat és un llibre d’emocions que ens arriben sobretot de la mà dels protagonistes de les històries humanes que s’hi expliquen, però si el lector se sent temptat per un monument, per un itinerari o per una lectura, també em sentiré satisfet.
  
Per submergir-nos de debò en el viatge que ens proposes, és important “Tenir una mirada feta a la mida de les coses petites, entrenada al llarg de tots els estius”. Quina és la importància d’aquesta mirada?
 
De petits vam aprendre el nom de cada platja, de cada cala i de cada roca i aquest aprenentatge ens va fer comprendre que a l’altra punta del mar les roques, els peixos, els vents i les barques també tenen nom. Tenir una mirada entrenada t’ajuda a preguntar a quina hora se’n va a dormir el garbí i quants dies seguits bufa la tramuntana. Diuen els lingüistes que si les coses no tenen nom no existeixen, o com a mínim no es poden compartir; per això el viatge només és complert quan aprens el nom de cada cosa i comences a compartir el que veus amb els que t’acompanyen i amb aquells que trobes pel camí.
 
Potser els mateixos amb qui es comparteix una gran cosa, que és l’ànsia per conèixer, per viatjar-se, per viure...
 
La clau és “viure”. Viatjar per viatjar, per haver estat a més llocs i més llunyans ho respecto, però no em sembla tan interessant. Trobo espectaculars els glaciars que cauen directament al mar al canal de Beagle i m’emociona el ball de les aurores boreals a tocar del cercle polar àrtic, però no hi ha res com caminar fins a un vell teatre grec d’una illa de l’Egeu, banyar-te en una cala cultivada fins arran d’aigua i menjar-hi un pop a la brasa a l’ombra dels tamarius.
 
Tamarius que aquí també tenim, potser d’una altra manera, però en tenim!
 
Sí, i tant! Aquest és un viatge en què tant pots viure a Còrsega com al golf de Nàpols, a Sicília, a Menorca o a la Costa Brava; potser canviaràs els tamarius pels pins, el teatre grec pels talaiots i el pop per un sard a la brasa, però el gust de mar serà sempre el mateix. Ens queden moltes emocions per descobrir a quatre passes de casa.
 
Dius: “Si Grècia provoca una emoció, és l’enyorança quan n’has de marxar”. Què té d’especial aquesta “altra pàtria”? Què té de “casa” el Mediterrani? Què tenen en comú tots els llocs dels quals parles a Mar d’estiu?
 
La costa mediterrània és terra de blats, de vinyes i d’oliveres; t’hi reconeixes de cap a cap, de l’Empordà a Creta, de Sicília al Peloponès, de Mallorca al Líban. Els escenaris de Mar d’estiu tenen les mateixes olors, els mateixos colors i els mateixos gustos, però tots tenen algun matís que els fa diferents. Sempre hi reconeixes l’olor de pinassa i de romaní, però uns hi afegeixen el xiprer, d’altres la farigola o el llentiscle i en alguns hi descobreixes la fortor de les posidònies, que fermenten a la sorra després del temporal. L’enyorança ve del fet de deixar enrere una part de tu mateix, però, com diu el poeta, aquesta enyorança la convertirem en un estímul que ens ajudarà a viure més intensament.
 
Però l’estiu s’acaba i amb ell les sensacions que hem viscut. La gent de la costa que es queda més sola i els que tornen resten “aferrats al record dels colors, les olors, els gustos que per uns dies els han fet viure més arrelats a la terra, més desperts, més lliures i, segurament, més feliços”. Moltes coses han canviat al llarg dels anys, però aquesta sensació de final, potser és la més punyent de tot l’any, perdura...
 
L’estiu és un temps d’intenses sensacions físiques i espirituals que ens connecten a la infantesa i a l’adolescència, el moment iniciàtic en el qual vam fixar a la memòria les primeres emocions i els primers estímuls. Ens evoca el paradís perdut i ens fa desitjar d’altres paradisos somiats i mai aconseguits. A l’estiu ens observem i ens sentim més intensament que en cap altra època de l’any: ens deixem anar, deixem explotar tots els sentits, ens sentim vius, desperts i feliços. Per això, quan s’acaba, tenim la sensació que perdem el millor de nosaltres mateixos, que és la part més instintiva, la més natural, la més lliure.
 
Quines ganes d’anar a Xipre, a Stromboli, a Icària... I de fer-ho acompanyat! Perquè aquest Mar d’estiu no és un viatge en solitari, el fas al costat de la teva companya. Què ha suposat poder compartir aquests viatges durant tants anys?
 
Viatjar en solitari de vegades ajuda a relacionar-se, a entrar en contacte amb la gent dels pobles que visites. Però viatjar en parella et permet contrastar sempre les teves impressions, modular-les, matisar-les, i finalment, a través de la conversa, fixar-les en la memòria. Jo soc intuïtiu, m’oriento fàcilment, però l’Anna és enormement experta interpretant plànols i mapes. Jo anoto sensacions, fixo moments efímers, però ella anota dades, itineraris i peripècies. Jo recordo noms, històries i lectures, ella recorda els perfums que escull per a cada viatge, i amb els quals m’ajuda a recordar molts instants que sense l’olor del viatge, es diluirien en l’oblit. No, sense l’Anna no hauria pogut fer tots aquests viatges.
 

 
 Mar d’estiu


 © Rafel Nadal 
 © Univers, 2020

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La nova edició de la festa de la literatura catalana es trasllada al Moll de la Fusta
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa l'obra de l'escultor a Palafrugell
Imatge il·lustrativa
Es retroba «Jamais», l'objecte que Óscar Domínguez va donar al pintor malagueny
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa un assaig documental de la fotògrafa Espe Pons
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»
Imatge il·lustrativa
El director de cinema ha mort als 76 anys
Imatge il·lustrativa
És urgent que formi part de les programacions dels grans equipaments públics del país
Imatge il·lustrativa
Recordem Rosa Maria Sardà veient-la interpretar aquesta obra de Josep Maria de Sagarra