Visions

Tornar-hi?

Jo no vull tornar al ritme frenètic d’anar amunt i avall i tenir tota l’agenda absolutament programada

| 11/05/2020 a les 14:55h
Especial: Visions
Arxivat a: Finestres, Maria Rovira Torrens, Visions

Foto: Gisela Bonanno


I la pluja que et desperta, repicant sobre la barana; un soroll repetitiu, fins i tot molest, que no s’atura. L'aigua cau amb més força i augmenten els copets, com d’un martell, a aquell test que fa massa temps que, cada vegada que plou, et dius que has de canviar de lloc. I tens aquella sensació agradable de sentir-te protegida sota el nòrdic i un benestar que et recorre el cos al saber que a fora plou, que fa dia de quedar-se a casa, sense fer res o millor dit, fent-ho tot; estar amb tu i amb les teves coses, fer el que et vingui de gust i com et vingui de gust, des del privilegi que saps que gaudeixes per poder-ho fer.

 
I de cop ho comprens! Allò que fa uns mesos era un dels moments més esperats s’ha convertit durant les últimes setmanes en una sensació que fins i tot et genera neguit; o ara que hi penses bé, et generava neguit, perquè també has notat canvis dins teu en relació amb això aquests darrers dies. I és que ens han obligat a no fer res o, com deia abans, a fer-ho tot: estar amb nosaltres mateixes. No hem estat nosaltres les qui hem decidit aturar el ritme; no he decidit que avui no volia sortir de casa i que faria un pastís; he acabat fent pastissos com una estratègia per entretenir-me i omplir una estona d’unes hores que sovint han passat massa lentes. He estat intentant que els meus pensaments, el meu cos, les meves emocions no em molestessin; que les pogués tranquil·litzar, harmonitzar en certa manera. És aquest un dels reptes que potser algunes hem aconseguit treballar aquestes setmanes: la paciència.
 
La paciència és l’absència de neguit durant l’espera d’alguna cosa. És saber trobar aquella calma necessària per poder concentrar-te, per poder estar tranquil·la amb tu mateixa; per poder trobar la coherència interna entre el teu ritme cardíac, el que sents, el que penses i el que fas. I crec que jo me l’he treballada sense voler; ara m'adono que he anat trobant plaer en petites coses que en d’altres moments m’haguessin semblat tonteries. I de fet, fins i tot tinc la sensació que ja no espero que arribin grans coses; que no les vull si són per tornar a una casella de sortida on, només d'imaginar-me-la, ja no m’hi sento còmoda.
 
Fa dos mesos no m’hauria fet il·lusió aixecar-me un matí de diumenge, preparar-me un cafè i posar-me les vambes, el gore-tex, sortir a passejar per la ciutat amb la música i notar les gotes d’aigua acariciant-me la cara; veure els carrers buits mullats, tocar aquelles flors que només agafes quan vas a la muntanya; mirar aquella caseta que, si estigués al bell mig d’un poble de la Provença francesa, trobaries preciosa, però com que és al costat de casa ni tan sols t’havies aturat a mirar-la. I sí, també n’és de bonica aquesta casa! T’envaeixen emocions noves de redescobrir allò que teníem tan a prop i tan lluny alhora; la bellesa d’aquelles petites, petitíssimes coses; perquè al final la realitat que vivim és la que ens construïm dins nostre a partir del que sentim, del moment en què ens trobem i de les expectatives que ens generem.
 
I avui ho he vist clar. No. Jo no vull tornar al ritme frenètic d’anar amunt i avall i tenir tota l’agenda absolutament programada; m’agrada i crec que fins i tot necessito –ara ja sí– saber-me amb la tranquil·litat de casa, de la rutina limitada, de ser conscient que si em sento malament, que si estic trista per exemple, em podré permetre pair l’emoció, tindré l’estona necessària per plorar si cal, per pensar-la i mirar-la; per posar-me una cançó i ballar o fer unes magdalenes, o aquella dutxa d’aigua calenta que em fa sentir tan bé. No vull que em passi això i haver d’anar a un sopar perquè ja fa setmanes que m’hi havia compromès, o aquella reunió que sé que no solucionarà res, que durarà una hora però que m’ocuparà tota la tarda. I és que hi ha una cosa que potser encara és més important: tenir la certesa d’haver trobat la nota afinada i bonica enmig del soroll d’una cançó; he pres consciència de qui és important per mi i qui no ho és tant.
 
Quan et limiten amb qui et pots relacionar acabes, de forma sorprenentment àgil i eficaç, discernint quines són aquelles persones sense les quals ara mateix no series tu mateixa; amb qui tens una relació d’interdependència; i veus quins vincles es fan més forts i quins es debiliten. I amb qui vols compartir, amb qui necessites fer-ho, qui et posa el camí més fàcil en moments difícils; qui et dona l’empenta, el somriure o la paraula que necessites. Crec que, en el fons, ens trobem amb la nostra essència sense buscar-la, i que el fet d’haver-nos d’adaptar a una nova situació fa que ni tan sols ho hàgim hagut de pensar gaire perquè això s’hagi produït així; ens ha sortit de dins, sense els filtres que sovint venen imposats per la inèrcia del dia a dia.
 
Així que sí, m’estic sentint lliure en la limitació. En la limitació de moviment, en la restricció; i això és així perquè em començo a sentir lliure de sentir quan vull i com vull, donant espai a que allò que sento, passi, podent mirar-ho i podent actuar en conseqüència. Em sento lliure de les pors que em genero jo mateixa; de no ser qui vull ser, o millor dit, qui soc. Ja no em vull distreure; no vull fer i fer pel neguit que pot generar aturar-se. Vull ser. I això requereix temps i potser la restricció de moviments per no poder fugir –també literalment– i poder quedar-nos amb la profunditat i la qualitat d’allò que és petit però essencial i imprescindible per viure en majúscules.

 
* Maria Rovira Torrens és psicòloga i experta en cultura emocional.

COMENTARIS

Gràcies Maria!
Anònim, 11/05/2020 a les 22:41
+5
-1
Pensament, idees, reflexions i emocions comparttides molt ben explicades. Has retratat a més d'una persona.
Transgeneracional
Maria Enriqueta, 13/05/2020 a les 10:20
+0
-0
Evidentment ha viscut uns dies de confinament de debò perquè és el sentir de moltes que també l'hem fet de debò i canviarem coses segur.
Alliberament
Cruixent, 13/05/2020 a les 11:54
+0
-0
Espero que hagi un abans i un després, en tota la humanitat.
M'he fet unes reflexions que fins i tot he quedat sorpresa.
Gràcies per dir el que moltes persones pensem
Natura en la seva plenitut
Anònim, 13/05/2020 a les 22:15
+1
-0
Aquests dos mesos han significat una aturada en la contaminació.
Potser feia 70 anys que la nostra Atmòsfera no tenia aquesta brillantor i puresa.
Tot un espectacle natural.
No vull patir pel canvi climàtic. Vull respirar com ara.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La nova edició de la festa de la literatura catalana es trasllada al Moll de la Fusta
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa l'obra de l'escultor a Palafrugell
Imatge il·lustrativa
Es retroba «Jamais», l'objecte que Óscar Domínguez va donar al pintor malagueny
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa un assaig documental de la fotògrafa Espe Pons
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»
Imatge il·lustrativa
El director de cinema ha mort als 76 anys
Imatge il·lustrativa
És urgent que formi part de les programacions dels grans equipaments públics del país
Imatge il·lustrativa
Recordem Rosa Maria Sardà veient-la interpretar aquesta obra de Josep Maria de Sagarra