Foto: Ani Kolleshi
Més enllà de la conveniència o no de portar la màscara higiènica quan sortim al carrer, per protegir-nos i protegir els que són al nostre voltant, els que hem decidit d’anar emmascarats ens trobem ara amb un nou repte. És ben sabut que la comunicació no verbal és un element essencial a l’hora de relacionar-se, i en aquests temps de pandèmia, això es fa més evident que mai. Feu-ne l’experiment, sisplau. Col·loqueu-vos davant del mirall i digueu “Això és molt fort!” o “Quina cabronada!”, primer amb una ganyota tensa, i després repetiu-ho amb un gran somriure als llavis. Veureu que el significat canvia de manera radical segons l’expressió que adopteu. Doncs bé, totes aquestes subtileses queden esborrades en el moment en què ens posem la màscara.
Jo soc un gran aficionat a comprar al mercat del barri, m’agrada perquè és la meva àgora particular. I el que estic comprovant últimament és que els que volem comunicar-nos d’una manera fluida, ara ho hem d’acompanyar de més gesticulació amb les mans, i el que abans era un somriure irònic ara s’ha convertit en una rialla inequívoca perquè volem que els que ens escolten entenguin que quan diem aquesta o aquella frase, en realitat estem bromejant.
Això em porta a una altra reflexió. Què succeeix a les cultures on és preceptiu que les dones es cobreixin part del rostre? Si somriuen quan són al carrer, ningú ho veu. És a dir, que una part d’elles mateixes queda oculta mentre són en els espais públics; i potser és justament això el que es busca amb aquesta norma. Desenganyem-nos, la boca no només serveix per respirar, menjar o enraonar, és un òrgan que, de vegades, pot convertir-se en una arma subversiva.
Per tant, des d’aquí faig una crida a tots els emmascarats del món i els dic: Fins que no ens puguem arrencar la màscara, siguem nosaltres mateixos, amb enginy, amb humor, i amb picardia, si cal. No permetem que la pandèmia ens converteixi en zombis i ens robi aquest atribut tan preuat que és l’expressió humana.
