Mossega't la llengua

Les mascaretes són les noves barbes

A ella la meitat dels homes no la miren als ulls des dels quinze anys

| 20/05/2020 a les 00:01h
Especial: Mossega't la llengua
Arxivat a: Cambres pròpies, Laura Gost, Mossega't la llengua

Foto: Vera Davidova


En Marc s'ha fixat que només tres dels cinc amics amb els quals queda regularment el miren als ulls quan ell parla. Quan ho va comentar a na Maria, la seva germana va respondre-li que a veure quina novetat és aquesta; que a ella la meitat dels homes no la miren als ulls des dels quinze anys. En Marc pensa que, segurament, li calen aquests dos anys més per arribar a l'edat en què el fet que els altres no et mirin als ulls quan parles no et sembla una novetat. O potser només fa falta retirar la mascareta de la cara dels seus amics per tal que l'atenció especial que ara en Marc para als ulls d'en Toni, en Jaume, en Xavi, en Lluís i n'Albert torni a dispersar-se com sempre, com abans, sense l'èmfasi inevitable que hi posa aquella mitja cara recoberta per un tros de tela quirúrgica.
 
Na Sofia mira l'home que està assegut a la fila de seients del costat. L'autobús que la du a la feina va mig buit, i els uniformes l'ajuden a detectar una caixera de supermercat, un revisor de la zona blava i un carter. Les altres dues persones, entre les quals s'inclou l'home que ha atret la seva atenció, no tenen cap element que doni pistes sobre la seva professió ni sobre cap altre detall de la seva vida. Na Sofia pensa que l'home té les celles atractives, ni massa fines ni massa poblades, i els ulls els té cansats, com de son, però bonics, d'un marró verdós tipus alga seca; d'un verd marronós tipus pera 'conferència' madura. Na Sofia es planteja dir alguna cosa a l'home, mantenint sempre els dos metres de distància, però al final decideix no fer res. En baixar a la seva parada, na Sofia entra a la farmàcia on treballa i li demana a la seva companya Úrsula si creu que hauria d'haver dit alguna cosa a l'home de les celles i els ulls agradables. N'Úrsula diu que no, que ha fet bé de no dir-li res, perquè cal veure la totalitat de la cara d'una persona per saber si t'agrada, i que per això ella mai no surt amb homes que duen barba espessa. I si un dia se la lleven, què?, pregunta n'Úrsula; un home guapo no es taparia mai la cara amb una mata de pèl. Na Sofia respon que aquell home no en duia, de barba. Però duia mascareta, l'interromp n'Úrsula, i les mascaretes són les noves barbes, estimada, afegeix.
 
En Ricard protesta i sap que, quan ho fa, és injust amb els seus pares. S'enfada amb el món, en Ricard: l'enfurisma la situació en què es troba i maleeix no tenir un boc expiatori a qui donar la culpa d'aquesta merda que de debò, no hi ha dret, quina mala sort, tu. Ricard, no hi podem fer res, diu el pare; nosaltres no ho podíem saber, fill meu. Davant la mare, en Ricard procura no protestar, perquè, la darrera vegada que ho va fer, la mare li va dir que era un desagraït i que encara li farien retornar els doblers que havia costat l'ortodòncia quan fos major d'edat, si seguia amb aquella actitud insolent. En Ricard sap que els pares comptaven que els aparells de la boca els hauria de dur fins als catorze, el seu fill, però no podien sospitar de cap de les maneres que, al cap de tres dies de retirar-li l'ortodòncia, aquelles dents finalment alliberades dels ferros s'haurien d'ocultar rere una mascareta horrible que, a sobre, li feia mal a les orelles i les inclinava fins que semblaven les d'en Dumbo. Quants cops s'havia imaginat en Ricard que, amb les dents blanques i impecables, suaus i lluents, somreia a la noia que li agradava i li feia un petó amb llengua sense risc a ferir la llengua d'ella degut a un bràquet mal llimat a les voreres? Al cap d'un mes, en Ricard entra a Instagram per fer una ullada a les novetats i allà, enmig de la resta de publicacions que li passen desapercebudes, hi troba una foto d'ella: la noia que li agrada és a la seva habitació, amb els cabells preciosos recollits en dues trenes, somrient a la càmera amb els llavis pintats i amb una sorpresa metàl·lica arreu de la dentadura que ajorna fins a nova ordre aquell morreig que en Ricard ha somiat tantes vegades.
 
Na Verònica es gira per mirar el seu home, que camina a un metre i mig de distància i que té les mateixes faccions que n'Oriol. N'Oriol té la cara rodona, el nas petit, el front ample i la boca generosa; una d'aquestes boques que sembla engolir tota l'alegria del món quan esclata a riure. N'Oriol i n'Oriol es diuen igual, però al nen li diuen Oriol petit després de descartar el grotesc diminutiu Oriolet, que sona a marca de xarop per al mal de gola. Na Verònica es posa la mà a la panxota i es demana si la criatura que ha de venir serà una nena o un tercer Oriol que no es podrà dir Oriol. I llavors s'adona que l'únic que té clar és que, sigui el que sigui, podrà dibuixar de memòria cadascun dels trets facials del seu fill o filla, de la mateixa manera que sabria fer un retrat robot perfecte dels seus dos Oriols fins i tot si estigués mig any sencer veient-los únicament quan duen la mascareta posada.

COMENTARIS

Les pop-star són els nous bàrbars
Pompeu Magre, 20/05/2020 a les 11:27
+0
-0
Així és. I si en volen una prova empírica, llegeixin aquesta fabulosa nàusea, plena de modismes espanyols. Del mot "bàrbar" prové el mot "barbarisme", que designa les intromissions de la llengua dominant dins la parla nostrada. El coneixement de la llengua que s'empra és el mínim que es pot esperar d'un escriptor. Quan això no s'acompleix s'originen hilarants confusions semàntiques, com les celles de l'home víctima de les mirades de na Sofia dins l'autobús, que enlloc de ser primes, són fines. "Degut a" la poca gràcia que fa un "morreig" amb una llengua pudenta, la finor de la pròpia parla s'estripa. Aleshores la finor acaba convertint-se en la primor estètica que impera en els cadafals d'or de les lletres catalanes. I "prim" és sinònim de "magre", que rima amb "agre".
Les mascaretes són les noves barbes
Anònim, 20/05/2020 a les 15:44
+0
-0
M'encanta llegir els teus articles, m'agrada la teva sensibilitat.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes engega un concurs a través de les xarxes socials
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes llança un butlletí digital en què poetes actuals parlen d'autors universals
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 impulsen un cicle de debats
Imatge il·lustrativa
Si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai
Imatge il·lustrativa
Al final no ets res més ni menys que que tot el que has pensat, estimat i realitzat
Imatge il·lustrativa
Uns vídeos de Veri ens conviden a entrar en aquest paisatge
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge mostra l'alarmant situació que viuen els petits comerços