Què és l’amor? O què no és? Quin en seria el contrari: l’odi o la indiferència? Mireia Sallarès (Barcelona, 1973) aborda aquest concepte a Com una mica d’aigua al palmell de la mà (Arcàdia), traduït per Núria Martínez Vernis, una investigació sobre l’amor que, juntament amb la veritat i la feina, l’autora anomena “conceptes deixalla”. Estructurada com un (fals) interrogatori, porta el lector a seguir els passos de l’artista en la recerca que va fer a la Sèrbia de postguerra i, a poc a poc, exposa lectures, vivències i interpretacions pròpies i d’altres autors (en aquests 14 extractes els fem constar entre parèntesis).
Foto: Catorze
1. Vaig optar per no fer cap tria entre les accepcions del concepte d’amor, perquè la hipòtesi central que havia elaborat amb l’Helena era que totes les dimensions de l’amor es resignifiquen mútuament. […] “Eros”, per a l’amor romàntic i eròtic; “Àgape”, per a l’amor ideal, comunitari o religiós; o “Càritas”, per a l’amor solidari o caritatiu.
2. Eros és fill de la pobresa. S’explica (Plató) en el mite del seu naixement: en una festa d’Afrodita, Pènia, la deessa de la pobresa, es va acostar a la celebració, sense haver-hi estat convidada, per poder pidolar alguna cosa. Mentre s’esperava a fora, va sortir Poros, el déu del recurs, anava borratxo i es va estirar al jardí a dormir la mona. Pènia s’hi va acostar, va jeure amb ell i se’n va anar quan ja se sabia prenyada. Per això, diu el mite, l’amor és així: sempre està a mig camí de la riquesa i la pobresa, de la saviesa i la ignorància, de l’interès i la generositat. Però qui el va parir és la pobresa.
3. Veritat, amor i feina, malgrat que són conceptes fonamentals, el fet que no siguin quantificables els ha restat valor. Perquè no hi ha període de la història recent que no els hagi explotat i desgastat, fins a buidar-los de sentit. Així que podem dir que ara estan en crisi i són deixalla. Però hem de trobar les maneres de reciclar-la perquè són conceptes als quals la humanitat no pot renunciar sense posar-se en dubte ella mateixa.
4. Un llibre d’un autor francès (Jacques Rancière) explica que una persona pot ensenyar a algú altre alguna cosa que en realitat ni ella mateixa no sap. I aquesta idea és clau en l’amor, perquè jo penso que si és realment possible que algú t’ensenyi alguna cosa que cap dels dos no sap, és justament en el fet amorós.
5. El concepte de propietat és fonamental en l’amor. El capitalisme ens ha fet tan estúpids que creiem que només podem estimar allò que posseïm (Alexandra Kollontai). La propietat privada i l’amor tenen una llarga història en comú. Hi ha tesis que expliquen avui com les idees de l’amor romàntic i de l’exclusivitat en la parella, per exemple, neixen quan les terres comunals es divideixen (Brigitte Vasallo) o quan s’inventa el paper moneda (Pedro G. Romero).
6. El capitalisme ens ha fet igual d’impotents per treballar que per estimar. No solament hi ha un vincle entre l’amor i la feina sinó entre l’amor i la vaga. […] Per l’amor a la família, hi ha obrers que fan vaga, i, per la mateixa raó n’hi ha altres que no la fan.
7. Enamorar-se sempre és un risc. I en economies en crisi això ens duu a protegir-nos de l’enamorament i tancar-nos en nosaltres mateixos. Però aquest tancament és també un tancament ideològic. La Noa (Treister) va definir l’amor com “la quantitat d’obertura de què som capaços en cada moment” i va aclarir que dient “quantitat” no es referia a quant donem o rebem, sinó a la manera d’estar presents davant la presència de l’altre.
8. L’amor no passa entre les persones sinó entre les parts de cada una d’elles, internament. És a dir, succeeix quan algunes parts d’aquest “jo” es van separant de mi per entrar en contacte amb altres parts teves a les quals els succeeix el mateix. […] No existeixen diferents tipus d’amor sinó, en tot cas, graus d’intimitat. O hi ha amor o no n’hi ha.
9. La mare de la Helena em deia que als Balcans l’única solució seria l’amnèsia, i això, tot i que no és possible ni hi estic d’acord, em va fer pensar que l’oblit, de vegades, és una bona eina de l’amor, perquè un excés de memòria pot arribar a ser un obstacle per estimar.
10. La idea que l’amor és una emoció massa personal i individual per analitzar-la continua vigent. […] A qui beneficia aquesta creença? Quin és l’interès a mantenir el significat de l’emoció amorosa tan opac? […] Que la veritat completa no existeixi no vol dir que n’hàgim d’abandonar la recerca. Perquè és aquesta recerca la que ens humanitza.
11. L’amor és una possibilitat, i també cal un esforç per ser estimats. […] L’amor no és un deute (Laia Gonzàlez), ni tampoc un dret que pugui ser reclamat ni afegit a la Declaració Universal dels Drets Humans.
12. L’amor lligat a les cures, tan femenines, constituïa el major obstacle per a la llibertat i la igualtat de les dones. Perquè és duríssim, fins i tot encara avui, adonar-se que “una dona, com més cuida, més està col·laborant al seu empobriment econòmic i a la falta de reconeixement social ” (Mari Luz Esteban).
13. “Alguns moviments socials (també una part del feminisme) reivindiquen l’amor com l’alternativa a conflictes i desigualtats que potser precisament estan sent alimentats a base d’amor” (Mari Luz Esteban). […] Davant l’amor de moltes dones o mares, per exemple, un se sent com un país pobre enfront de l’FMI, el Fons Monetari Internacional: mai no pots tornar el crèdit perquè sempre estàs pagant els interessos (Lore Aresti de la Torre). Com retornar l’afecte a algú que va deixar de viure la seva vida per tu?
14. Hi ha coses que demanem a l’amor que potser hauríem de demanar-les a la justícia o a la llibertat. El que és clar és que si l’amor continua sent tan absolut i tothom l’evoca al seu favor, tal vegada l’única solució per evitar-ne l’explotació i no eliminar-lo –o acabar en un carreró sense sortida– serà restar-li importància, relativitzar-lo, i mostrar-ne també la impotència.
Com una mica d’aigua al palmell de la mà. Una investigació sobre l’amor.
© 2019, Mireia Sallarès Casas, pel text i les fotografies.
© 2019, Núria Martínez Vernis, per la traducció.
© 2019, ATMARCADIA, SL, per aquesta edició.
