No soc aquí

La Mila és filla de pagesos però ha viscut tota la vida en un barri apartat, entre una autopista i un polígon industrial. Quan queda embarassada, mira enrere i es fa preguntes sobre els seus orígens filant records i paraules heretades de la família, el presumpte do que li va vaticinar un curandero i la seva nova vida a ciutat treballant en una editorial de llibres de text.

No soc aquí és l’obra amb què la periodista i escriptora Anna Ballbona (Montmeló, 1980) ha guanyat la cinquena edició del Premi Llibres Anagrama de Novel·la. En llegim un fragment.

Foto: Catorze

Sembla mentida com ens poden atraure algunes flaires. Sabem que ens poden fer una mica malbé, però alhora ens criden. Això em passava amb el lluquet que el meu pare introduïa a les botes de vi conservades a la Casa Vella, a l’antic menjador-cuina-i-entrada de la casa dels avantpassats, on ell havia nascut. Una casa sense cap gràcia ni forma de masia, amb una porta ampla, mig ratada, que tancava amb penes i treballs. El pare ja no feia servir les botes per abocar-hi el vi de les vinyes que havien tingut temps enrere, sinó per fer-hi unes barreges de gust dubtós. Unes barreges de les quals sortien el vi fosc, el vi clar i el vi bo, que era la seva personal classificació dels vins. «No val res, el vi embotellat», proferia sovint, a tall d’esmena lliure a la totalitat.

–Es veu que el vi embotellat s’ha apujat deu duros –va proclamar, una vegada, per confirmar que el millor vi del món era el que sortia de les seves barreges. Mai vaig saber a quin vi embotellat es referia ni d’on havia tret aquella privilegiada informació de mercat.

Les ferums tòxiques sempre m’han despertat interès: dissolvent, pintura, roda cremada de moto, el rastre del motocultor llaurant… Ara me n’adono més perquè ho flairo tot a un quilòmetre a la rodona. Espero que la criatura no quedi mig marejada de tant aspirar. És clar que ara, com a mínim, les primeres vomiteres ja han desaparegut. Una altra cosa és aquell neguit que no es desembolica, com un osset de conill entravessat al mig del ganyot. L’altre dia va passar per davant de casa el ciclomotor d’un pizzer –amb un tub d’escapament sospitós– i vaig ensumar-ne el rastre com si no em volgués perdre alguna història que em pertany.

És possible que tot comencés amb el lluquet. El pare –gorra amb publicitat de no t’hi fixis sobre la calba, camisa i pantalons blaus i vells, de la fàbrica, vambes del mercat setmanal– anava a cremar lluquet dins les botes de la Casa Vella per assegurar-ne el manteniment. I jo el seguia i m’asseia al terra humit i greixós, que desprenia efluvis de ranci. Als meus ulls aquestes maniobres eren pura alquímia. Mentre ell ho posava tot a punt, jo agafava un paper de diari abandonat entre les botes, que el meu pare utilitzava per embolicar alguna ampolla de regal. Solien ser diaris antics; un d’esportiu i un d’informació general que li donava algun veí.

Un cop el pare introduïa dins la bota la canya ensofrada, encesa d’un cap, i la canya engegava les emanacions antioxidants i conservants, de seguida treia l’olor tan característica. Aquell fil grogós amorosia el nas i feia que hi penetrés un pessigolleig agradable. Després venia la bravada que feia estossegar:

–Que no ho respiris, et dic, que t’ofegaràs!

Jo m’aguantava la tos i seguia a la meva. Aleshores m’encenia una bombeta precària, que penjava ben bé d’un fil, per poder llegir la crònica de l’últim partit de Lliga del Barça. Si encara quedava una espurna de sol, el pare m’amonestava:

–Per què l’encens? Que no t’hi veus? Apaga el llum, tu et penses que no val res, això!

El pare era de fer-ho anar tot barat, d’una gasiveria extravagant i desordenada que acabava sortint més cara. Quan van obrir els primers basars xinesos, hi va córrer a abastir-se de caixes d’eines. Adquirides a un preu més que assequible i en quantitats industrials, per si venia la tercera guerra mundial, les eines se li espanyaven cada dos per tres. Després se’n queixava i blasmava aquell invent deficient, però primer s’havia vantat de la seva valuosa adquisició, com si hagués fet una troballa colossal que la resta de la humanitat desconeixia. Quan les parets del teu món són els costums d’allò que sempre s’ha dit i s’ha fet, convertit en pedra de terme, un basar xinès pot esdevenir un Sant Greal. I unes hores després, deixar de ser-ho, encara que tampoc sàpigues què és el Sant Greal.

El pare representava –i a fe que s’hi esforçava– l’últim espècimen d’un temps extingit, d’unes maneres instal·lades en un búnquer. Quan jo rebatia que em calia la bombeta encesa per llegir, la conversa acabava així:

–Qui mana aquí?

No hi havia res més a parlar. D’aquí deuen venir els meus anticossos a la nefasta rutina. No hi ha autoritat més ridícula que la que necessita fer present cada dia del món que és autoritat. I en el fons, el pare només exclamava «qui mana aquí?» perquè ho havia sentit a dir al seu pare i al seu avi, ell, que reverenciava el mossèn o el metge del poble perquè encarnaven el poder, ell, que votava l’alcalde que sempre havia manat només perquè li venia a trucar a la porta. En Simó ja serà un pare diferent. No me l’imagino d’amonestació fàcil ni d’estirabot contradictori. En Jonás mai ho sabré, però això ara no treu cap a res i el que he de fer és treure-me’l del cap.