L’Esperança és la cosa amb plomes

En ple confinament han sorgit tot d’iniciatives i algunes valen molt la pena: Edicions Poncianes cada setmana envia un butlletí (pots apuntar-te aquí per rebre’l) en què poetes d’avui ens obren les portes al món d’escriptors universals. Per exemple, Maria Cabrera parla de Mercè Rodoreda; Enric Casasses, de Víctor Català o Jaume Pons Alorda, de Walt Whitman. Com? Traduint-ne l’obra, comentant-la i oferint-nos-en una visió personal i acurada. Aquests butlletins, que porten per títol Bèstia confinada, són un tast gratuït de la seva col·lecció Bèsties, que podem comprar al seu web i que són la versió ampliada de paper: acompanyats d’un pòster, inclouen des d’un pròleg fins a més tries de fragments, ja siguin pòstums, inèdits o oblidats.

Us convidem a veure Emily Dickinson (Massachusetts, 1830-1886), la poeta més singular de les lletres nord-americanes, amb els ulls i amb la veu de Míriam Cano, que n’ha traduït aquests sis poemes i que ens la presenta i ens la recita així.

Si traduir és prendre decisions, traduir els poemes d’Emily Dickinson eleva aquesta afirmació fins al seu zenit. A nivell formal, la singularitat del seu llenguatge, l’ús particular dels signes de puntuació, la versificació i musicalitat, obliguen a qui s’hi acosta a fer un exercici de comprensió d’una profunditat difícilment comparable a la que demanen altres autors. Si a això hi afegim, d’una banda, el seu ampli coneixement del món i, de l’altra, la poca informació de què disposem sobre la seva vida, el resultat és una mena de duel cara a cara amb un text despullat de referents rotunds. El treball d’interpretació és constant i els significats i les connotacions, múltiples.

Els versos de Dickinson són, en la majoria d’ocasions, polièdrics i canviants en funció de la llum que els arriba. L’amor a Déu es barreja amb l’amor carnal, la por a la mort amb el desig de vida eterna i el dolor amb el bàlsam. En aquest sentit, m’agradaria agrair especialment l’ajuda de la Dolors Udina, que en el tram final d’aquesta batalla, em va aportar la seva encertada visió i em va obrir algunes portes que havien quedat encallades. Estic convençuda que la versió final va millorar moltíssim amb les seves valuoses aportacions. La totalitat corpus poètic de Dickinson es pot vertebrar a partir de cinc eixos: l’amor, la mort i la immortalitat, la natura, el dolor i l’angoixa i l’experiència religiosa. Per aquesta tria m’he centrat, sobretot, en els poemes més metafísics. No deixa d’aclaparar-me que algú que vivia pràcticament clausurada tingués un món interior tan ampli i es qüestionés tan profundament i lúcida el paper de les persones en el trànsit de la vida i en les possibilitats que s’ofereixen després de la mort.

El que fa interessant la mirada de Dickinson és que es tracta d’una mirada canviant. No hi ha una idea unívoca respecte a la mort, per exemple, sinó que se’ns presenta en forma d’amenaça en alguns poemes, en forma d’alliberament en d’altres o, al capdavall, com a quelcom inevitable. El mateix passa amb l’amor i l’angoixa. Les pròpies contradiccions i dubtes de la poeta ens fan amarar-nos d’aquesta honestedat, d’aquesta humanitat que sobrevola tota la seva obra. És l’obra d’algú que, malgrat la seva reclusió, era extremadament present i posseïa una capacitat analítica que fa de la seva poesia un tractat bellíssim sobre la condició humana.


CXXXV

L’aigua s’aprèn per la set;
La Terra, pels Oceans solcats;
L’Èxtasi per l’agonia;

La Pau pel relat de la batalla;
L’amor per la memòria dels morts;
Els ocells, per la neu.


CCLIV

L’Esperança és la cosa amb plomes—
Que es posa sobre l’ànima—
I canta la melodia sense paraules—
I no s’atura —mai—

I tan dolça —en la Galerna— se sent
I terrible hauria de ser el temporal—
Capaç d’abatre l’Ocellet
Que tanta escalfor ens va donar—

L’he sentit a la terra més gèlida
I al Mar més estrany
Però mai, ni en l’adversitat
Va demanar-me ni una engruna de pa.


DXIX

Aquesta és la meva carta al món,
Que mai no em va escriure, —
Les notícies senzilles que la Natura explicava
Amb tendra majestat.
El seu missatge s’envia
A mans que no puc veure;
Per l’amor d’ella, afables paisans
Jutgeu-me amb tendresa!


CCCXLI

Després d’un gran dolor, ve un sentiment concret
Els Nervis s’asseuen amb cerimònia, com Tombes,
El Cor, encarcarat, es pregunta si va ser ell qui va suportar-lo
I si va ser ahir o fa molts Segles

Els peus, mecànics, fan voltes
A un camí de Fusta
De Terra, d’Aire, o de Res—
Que va créixer deixat estar
Una joia de Quars, com una pedra—

Aquesta és l’hora de Plom
Recordada, si s’hi sobreviu
Tal i Com els congelats evoquen la neu
Primer —Calma— després —Estupor— després l’Alliberament.

LXXXVII

Un temor sobtat —un esplendor— una llàgrima —
Un llevar-se de matí
Per descobrir que el que ens féu sortir del llit
Respira dins una altra albada.