Foto: Kid Circus
Diu Fitzgerald que la prova d’una intel·ligència de primer ordre és la capacitat de tenir dues idees oposades alhora dins el cap i tanmateix no perdre la capacitat de funcionar. Per exemple, un hauria de ser capaç d’adonar-se que les coses no tenen remei i, tot i així, tenir la determinació de fer que siguin d’una altra manera.
És el típic problema de la centrifugació, enemiga de la coexistència pacífica que propugna Fitzgerald. Agafes una idea ben bruta i arrugada, la fiques a la rentadora de la societat i la cosa es posa a donar voltes i cada vegada va més de pressa, el vent de la vehemència la comença a despentinar i l’empeny cap enfora, tu voldries que la idea es quedés surant en el deliciós terme mitjà del sentit comú. Però no, l’aparell gira a mil dues-centes revolucions i t’esclafa contra les parets del dogma rugós.
I aleshores algú pregunta: ¿què en penses, tu, de les vacunes/les mascaretes/el homeschooling/la Juana Dolores (ja no cal dir el cognom perquè, de cop, ja només n’hi ha una; és un dels efectes de la centrifugació: simplifica la realitat)? I tu el que voldries és dir que sí però no, que ni blanc ni negre, que tu el que vols es navegar no ja pel mar tòpic de la gradació de grisos, sinó per un oceà de possibilitats amb matisos multicolor.
Però no. A la centrifugadora no li vinguis amb opinions de coloraines, menys encara si les has de fer cabre en capsuletes llamineres de 280 caràcters (capsuletes que reconec que jo també consumeixo i fins i tot distribueixo com un camell d’idees prostituïdament escurçades). És inevitable que la força centrífuga t’estampi contra el límit, i des d’allà, des del teu racó, ja no pots fer res més que posicionar-te de manera ben clara unívoca, taxativa, mentre sents els altres esgargamellant-se des dels teus antípodes ideològics.
Un cop vas intentar llançar una corda cap al centre per mirar d’apropar-t’hi un poc, però ¿què vols burro, on vas amb els teus dos quilos d’idees? ¿Com vols contrarestar tu sol 6.317 newtons amb els teus bracets de no res? El que ens caldrien serien einsteins, no newtons, però, ves, encara ningú no ha trobat la magnitud de la relativitat.
Tu somies amb un món on només hi hagi programes per a roba delicada, amb lleus balancejos que no malmetin el teixit complex de les idees. Perquè les forces centrífugues caricaturitzen la realitat, en buiden el centre i deixen els marges terroríficament atapeïts, és la puerilització de la pel·lícula de la vida. Ordre, bons a la dreta, malvats a l’esquerra (o potser més aviat al revés, clar: al revés). No fotem!
O encara millor, ara t’has il·luminat: el que cal és parar de centrifugar les idees, permetre que flotin ingràvides en l’aigua, o en líquid amniòtic, que no deixa de ser un petit mar per protegir el sac vitel·lí del pensament. Podríem posar de moda les idees xopes i passejar-nos amb camises d’imprecisions i pantalons d’incerteses, amb les mànigues i els camals regalimant dubtes.
Mentre aneu pel món deixant un rastre d’idees molles, jo aniré rumiant com abordar d’aquí a quinze dies el tema de la perillosíssima anticoncepció.
4
0
